Fins a principis del segle XX, la franja de costa de la ciutat de València entre el moll de Ponent i la desembocadura del riu era un lloc molt concorregut pels valencians que solien acudir a els Baños de la Florida, o a l’Ostrero, un restaurant amb granja pròpia d’estos mol·luscos i amb un excel·lent assortit de mariscos. L’establiment es trobava al final del Passeig de Caro, al costat d’una rotonda amb una pèrgola rematada per una esvelta cúpula. Allí tenien el seu final de trajecte els tramvies que arribaven al port i que, després de pegar-li la volta, tornaven al centre de la ciutat.
Però el Port de València anava creixent, i amb ell, també les seues necessitats. En 1906, els Talleres Gómez, dedicats a la reparació i construcció de xicotetes embarcacions, es van traslladar al moll de Ponent. Deu anys després, l’empresa va ser absorbida per la societat fundada per José Juan Dómine: la Compañía Trasmediterránea, orientada ja a la construcció de vaixells de major tonatge, en un context poc propici per a grans iniciatives empresarials i en plena confrontació bèl·lica europea. Davant la falta d’inversions derivada d’esta situació, es va optar per crear en 1924 una nova empresa: la Unión Naval de Levante, formada per la pròpia Compañía Trasmediterránea, Astilleros de Tarragona i la Krupp Germaniawerft A.G. No obstant això, a vegades progrés i respecte per l’entorn natural no es duen bé. Per a bastir noves naus, ampliar les existents i tendir raïls per al ferrocarril es va necessitar desviar el dic de la desembocadura del Túria i esplanar terrenys, guanyant a la mar més de 16.000 m². Com a conseqüència, els banys i les casetes per a banyistes van desaparéixer, tot i que l’Ostrero encara va resistir fins a mitjan dècada dels 30. A més, en 1932 es va dur a terme en el moll de Ponent, al costat de la rotonda de Caro, la construcció del Club Nàutic de València, obra fonamental de l’arquitectura valenciana del segle XX, de línies modernistes “estil vaixell”, signat per l’arquitecte Javier Goerlich, en col·laboració amb Alfonso Fungairiño. Tristament i incomprensiblement destruïda en 1985.
La fotografia oferix una perspectiva de les drassanes de València cap a mitjan dècada de 1930. A la porta d’accés es distingixen les lletres “C.T.” sobre la inscripció Astilleros; corresponen a les inicials de la Compañía Trasmediterránea, encara que per estes dates ja integrada en la Unión Naval de Levante. A l’esquerra s’observa el Passeig de Caro i al fons l’esmentada rotonda. Crida l’atenció la construcció amb cúpula a l’entrada de les drassanes, es tracta d’una capella que formava part del complex naval; a l’esquerra s’alça el depòsit d’aigua, encara existent hui, tot i que amb una altra funció molt distinta. Després d’ell, uns magatzems i la nau d’oficines. En el centre de la imatge, dos naus que corresponen als “manyans de ribera”, hereus directes dels antics “mestres d’aixa”, al costat del taller de fundició. Tanquen la panoràmica quatre torres grues, dos d’elles encara en construcció i al fons la mar.
València no ha viscut mai d’esquena a la mar, però va tindre l’inconvenient d’estar a uns quilòmetres d’una costa sense abrics naturals, de platges arenoses i aigües poc profundes, esculls contra els quals, des de temps de Jaume I -i potser abans- va caldre lluitar fins a superar-los. Va comptar amb un incipient port de fusta i un lloc on resguardar, emmagatzemar mercaderies, així com reparar i construir les seues embarcacions: cinc naus gòtiques rectangulars, manades construir pel Consell municipal, com ho testifiquen els escuts de la ciutat que hi ha davall les gàrgoles de les drassanes. També va necessitar d’un lloc on rebre i acollir a il·lustres personatges. A la València medieval, la Porta dels Serrans exhibia l’esplendor i el poder de la ciutat als qui arribaven per terra. La façana marítima havia de projectar eixa mateixa imatge i, a més, servir d’espai de recepció i comiat d’insignes visitants. Amb este propòsit es va alçar, al costat de les drassanes, un edifici destinat a tal fi. Segons l’historiador Salvador Carreres, allí es van allotjar en 1507 Ferran el Catòlic i la seua esposa Germana de Foix; i conta Sanchis Sivera que en 1525 va arribar a eixa mateixa Casa de les Drassanes el rei de França Francesc I, abans de ser reclòs al castell de Benissanó.
Però a València hi havia una altra drassana dins de les seues muralles. Estava situada, aproximadament en el lloc que hui ocupa el Palau de Justícia, al costat de la Porta de la Mar, pròxima al riu, al camí al Grau i a pocs metres del barri de Pescadors. Un emplaçament idoni que facilitava tant el transport de xicotetes embarcacions com de material nàutic a través del Túria o del mateix camí al Grau. Com assenyala Jacqueline Guiral-Haddziiossif en València, puerto mediterráneo, també es va destinar a usos impropis, perquè en 1417 el Consell municipal va arribar a proposar la prohibició de cedir-la per a bodes i banquets. Segons la mateixa autora, acabaria utilitzant-se com a magatzem de material i armament.
Cal destacar la gran importància que en el passat va tindre l’aspecte de la façana marítima per a la ciutat de València, amb les drassanes, l’edifici noble que la doctora en història Gemma Contreras va denominar Casa de les Drassanes, el baluard i les muralles de la Vilanova del Grau. Eixa preocupació, en certa manera, continua vigent. El PAI del Grau, en exposició pública, proposa, entre altres actuacions, la construcció de torres de vivendes d’entre 23 i 40 plantes. Es continuen duent-se bé progrés i respecte a l’entorn natural?
