Els anys 30, a València, van ser anys de gran activitat, de profunds canvis i de grans projectes; uns realitzats, com la remodelació de la plaça Emilio Castelar, el pont d’Aragó o la prolongació de l’Albereda; altres iniciats però no acabats, com l’ampliació de la plaça de la Reina; també els que van haver d’esperar una altra dècada per a poder iniciar-se, com el de l’avinguda de l’Oest, i altres sorprenents, com el que a l’agost de 1933 qualificava la premsa local de “magno, grandioso i factible” projecte de construcció d’una nova plaça de Bous, un nou Hospital i un nou Manicomi, les obres del qual es finançarien amb la venda dels solars resultants de la demolició d’estes edificacions. Segons estos projectes, la nova plaça de Bous s’alçaria en els solars del Manicomi del carrer Jesús, el nou Manicomi en Portaceli i el nou Hospital en Patraix, en terrenys de la Granja Vaqueriza propietat de la Diputació Provincial de València, on hui està l’IES Juan de Garay. En el terreny polític, el panorama també estava molt agitat i aquell any en tan sols tres mesos, de setembre a novembre de 1933, es van succeir els governs centrals d’Azaña, Lerroux i Martínez Barrios, i, convocades les eleccions generals per al 19 de novembre, les primeres en què votaven les dones, la dreta va arrasar i Alejandro Lerroux va tornar a la presidència de l’Estat i la dreta a governar.

Molt activa va ser també en 1933, la labor de l’arquitecte municipal Javier Goerlich. Al gener s’inaugurava el Mercat de les Flors, al juliol el Club Nàutic, a l’agost el pont d’Aragó, al novembre el Frontón Valenciano del carrer General Sanmartín, al desembre el monument a Joaquín Sorolla en la Malva-rosa i el dia 5 de gener s’iniciaven les obres de conversió en zona de vianants del pont de la Mar, tal com s’observa en esta fotografia d’Enrique Desfilis.

Un pont no exempt de polèmica, fins i tot des que en el segle XVI, cansats de les contínues destrosses del pont per les riuades i de les seues posteriors reconstruccions, la Fàbrica de Murs i Valls va decidir construir un de nou, però totalment fet en pedra i no amb la plataforma de fusta (una palanca) com s’havien construït fins llavors. El conflicte va sorgir a l’hora de triar el lloc on havia de situar-se, ja que els trinitaris del convent del Remei volien que estiguera a prop dels seus horts i els franciscans del de Sant Joan de la Ribera del seu. Després de múltiples discussions i per a resoldre la polèmica, el Consell de la Ciutat va optar per una solució salomònica, un punt intermedi entre els dos convents. Així, en 1596 va quedar totalment acabat un dels ponts més bells de la ciutat, amb deu arcs voltats i adornats les seues muralletes amb unes esferes pètries, afegint un casalici de tres columnes amb un Crist crucificat, i un poc més tard un altre amb la imatge de Sant Pasqual Bailón. Però, un mal dia, al Crist crucificat li va caure un llamp i va ser substituït per la imatge de la Mare de Déu de les Desemparats, que per descomptat no és la mateixa que hi ha ara, perquè riuades, conflictes bèl·lics i altres disturbis van fer que haguera de ser reemplaçada cada vegada per una altra nova.

El pont tenia la particularitat que els seus pilars i tallamars no estaven alineats perpendicularment a la plataforma, sinó formant un angle de 25° respecte d’ella, encara que sí a les paredasses del riu. Un altre conflicte va sorgir, quan en 1918, dins del pla del nou Eixample, es va projectar la construcció d’un pont que comunicara la nova Gran Via amb l’avinguda del Port, ja que des del diari El Pueblo es van llançar crítiques per considerar-lo un luxe innecessari, i es proposava com a solució bé eixamplar el pont de la Mar, al qual titlaven de “callejón angosto y sucio, en holocausto (sic) a los templetes de confitería que dícese le prestan visualidad”, o derrocar-lo i construir un de nou en el seu lloc. Anys més tard, quan en 1933, una vegada construït el d’Aragó, es va proposar convertir el pont de la Mar en zona de vianants van sorgir novament les crítiques, esta vegada per part del diari Las Provincias, en contra de la magnífica escalinata dissenyada per Goerlich, que consideraven desmesurada i desproporcionada.

En la fotografia, una nombrosa colla d’obrers treballa, tant en l’empedrat de la confluència de la Gran Via amb el pont d’Aragó i la llavors plaça de Simón Bolívar (des de 1939 d’Amèrica), com en la construcció de l’escalinata del pont de la Mar. Si ens fixem en el pont, just a la dreta es distingix el casalici de la Mare de Déu dels Desemparats amb bastides, ja que estava en procés de reparació perquè la part superior havia sigut mutilada per uns desconeguts. Al fons de la fotografia, en l’Albereda, apunten les torres de sant Felip i sant Jaume, més cap a la dreta la del palau de Ripalda i després del pont de l’Exposició, la pèrgola de la música. Eixa xicoteta torre que es veu al costat de la muralleta del riu, es va construir a principis del segle XX i no era una altra cosa sinó un pou que bombejant l’aigua del riu omplia les cubes per a l’aigualeig dels carrers. A l’esquerra de la imatge, un edifici, ja desaparegut, que separava l’avinguda Navarro Reverter del carrer Sorní. I el que no es veu, el riu, convertit en un jardí gràcies a la pressió popular, sense lloc a dubte, el jardí urbà més llarg d’Europa.