Hi hagué un temps en què la sobretaula no figurava en el tiquet. Era un dret no escrit, una extensió natural del menjar a on el café es gelava mentres s’arreglaven els problemes del barri, del València o del país. Hui, eixe temps ha sigut expropiat per la dictadura de la rotació. El rellonge ja no penja de la paret, camina cap a tu amb el compte sense haver-lo demanat i et pregunta si tot està bé cada cinc minuts per a recordar-te que hi ha gent esperant en la porta.

Abans, el barri era el lloc a on podies estar mitja hora parlant amb el carnisser o passar la vesprada jugant al dominó o als daus amb els amics sense que ningú t’atabalara. Hui, la pressa ha matat la conversació. Contra l’eficiència del take away, la resistència de la sobretaula. La pausa és revolucionària. La contemplació, casi una obligació per a rebel·lar-nos contra la tirania d’allò exprés. Cal llegir el periòdic en el bar, cal jugar en la plaça, cal perdre el temps.

Però el turista espera i s’acaba el teu torn. En els nous locals de moda, amb aparença de bars de tota la vida —i nom en valencià, però carta en castellà sempre—, el temps és diners en lloc de teixit per a unir comunitats. Fins i tot el disseny d’interiors pareix fet per a expulsar-nos d’ells. Tamborets incòmodes i taules altes on és impossible estar dos hores arreglant el món. Mobles de disseny escandinau, però amb l’ergonomia d’una sala de tortures medieval. Tot està pensat per a que consumisques i te’n vages.

En els barris la vida ja no es fa en les places perquè estes són terrasses gegants on és imperatiu consumir.
Em negue a contribuir ad esta bogeria. Vullc assentar-me a la fresca i comentar tot açò sense mirar el rellonge. Llarga vida a la tertúlia de casino, al parroquià i a la veïna que et porta el tàper de putxero. I que el rellonge espere.