La plaça Unirii de la ciutat romanesa de Cluj, capital de la regió de Transilvània, alberga un colossal conjunt escultòric davant l’església de Sant Miquel. Allà es veu una figura armada i cesària a cavall; als seus peus, quatre cavallers de gran noblesa li presenten banderes rendides. Una inscripció en llatí avisa que estem en presència d’un rei: MATHIAS REX.
Però qui és este Maties i quina relació té amb el cavaller Tirant el Blanc? La història és fascinant. L’home del cavall és Maties Corví (1458 – 1490), rei dels hongaresos i els croates, i la seua estàtua fou alçada pel mestre János Fadrusz a Cluj quan la ciutat encara pertanyia a Hongria (no fou romanesa fins a la unificació de 1918).
És a dir, ens trobem davant un rei bel·licós en la frontera balcànica de resistència contra els turcs en plena època d’escriptura del Tirant lo Blanch i només cinc anys després de la caiguda de Constantinoble. I el que és més important, Maties és fill del cabdill János Húnyadi, voivoda hongarés i martell dels turcs, les victòries del qual contra les hosts de la mitja lluna eren celebrades en tota la Cristiandat –també a València– amb accions de gràcies públiques, tal com explica Martí de Riquer en la introducció a l’edició del quint aniversari de Tirant lo Blanch.
Doncs bé, a Húnyadi se’l coneixia arreu d’Europa com a valachus (de la regió de Valàquia) o balachus, “mot que a Occident de vegades és mantingut en la forma Blac o Blach (…) o símplement lo Blach”. Argüix el doctor Riquer que l’apel·latiu Blanch del famós cavaller de Joanot Martorell podria deure’s, precisament, a la voluntat de vincular-lo a les gestes militars de Húnyadi en la defensa (ucrònica) de la frontera oriental del cristianisme.
Però encara n’hi ha més, perquè el fill del voivoda, Maties, deu el malnom Corví al corb de l’escut d’armes dels Húnyadi. I justament, ens avisa Riquer, que cal anar al capítol 125 del Tirant per a llegir que: “E l’altra banda feu fer tota vermella, e feu-hi pintar un corb ab lletres llatines entorn de la bandera”. És a dir, la relació es fa explícita fins al punt que l’heroi assumix l’au heràldica del guerrer hongarés quan presenta a l’emperador grec els penons amb què entrarà en combat. La transferència de prestigi està completada. I si vos sembla poc, cal afegir que Húnyadi fou qui manà assassinar el pare de Vlad III, qui esdevindria inspiració diabòlica per a la creació de Dràcula…
Per a un valencià, i per a un devot de Martorell, resulta molt emocionant trobar en una remota ciutat romanesa un record tan viu de la nostra literatura. És bellíssim enjogassar-se pensant en el joc de relacions entre narració, història i vida i pensar com un geni juganer com Martorell va filar fins a l’últim detall del seu tapís colossal per a deixar-nos missatges a cada pas.
Hui que és 23 d’abril és un bon dia per a reivindicar l’alegria i l’orgull per les obres valencianes que encara bateguen, poderoses, al cor de tantes mars i ciutats com un dia albiraren els nostres avantpassats. I per a conjurar-nos, davall l’ombra del corb i de l’espasa, per a continuar bastint un camí central i protagonista q Europa, fet de paraules, històries i personatges inoblidables.









