Els europeus anaren a la Primera Guerra Mundial enjogassats, engrescats, contents. Veníem de la Belle Epoque i ningú recordava ja de què feia olor la sang infectada. Els francesos deien que les bales alemanyes eren tan tovetes que es xafaven contra els uniformes i, plaf, queien a terra com nabius madurs. Quina rialla, les bales. Ho resumix cruelment i admirablement Pierre Lemaitre en les primeres frases de la novel·la Ens veurem allà dalt (Bromera, 2014): “Tots els que pensaven que aquella guerra acabaria prompte havien mort feia molt de temps. Precisament a causa de la guerra”. Stefan Zweig referix la divertida perplexitat que li causà vore passar els carros carregats amb metralladores sobre l’arena de la platja des de la terrassa del balneari, amb una copa a la mà. Que en són de pintoresques, les guerres!
El cos docent valencià no venia de la Belle Epoque. Però potser ningú va calcular la capacitat de provocar dolor d’un Consell a qui el conflicte no el desgasta davant dels seus votants. Al contrari. Els dos bàndols –i és terrible parlar de bàndols– estan convençuts d’haver guanyat el relat. Cadascú parla per als seus, i no és un defecte de l’estratègia, sinó una marca dels temps. En este context ni la consellera Ortí amb el secretari autonòmic McEvoy, ni el president Pérez Llorca, ni l’amo de la caixa forta Rovira –volantí irònic del destí–, tenen cap pressa. Fa temps que han decidit plantejar la revolta de les samarretes verdes com una lenta guerra de trinxeres en què el desgast, la fam, el dubte i les carències acabaran per delmar l’enemic. Mentrestant, des de l’aviació dels canals oficials inunden el camp de batalla d’octavetes: “Abandoneu tota esperança! No vos feu més mal, rendiu-vos, altres ja ho han fet i són feliços! No voleu ser feliços vosaltres?”.
Tenen la vista posada en el dia 19 de juny, quan oficialment acabarà el curs i s’haurà de desconvocar la vaga. Què són quinze dies més davant l’eternitat de l’estiu? Saben, i això és el més greu, que la nova política castiga el pacte i premia la violència real i simbòlica com a forma de cohesió de grup, d’autoafirmació davant dels indesitjables diferents. L’altre és zurdo, roig, catalanista, malfaener, falsari i egoista. L’altre no ens vota i no és prou amb què siga vençut: ha de ser destruït, saleu-ne els camps.
Amb tot això, trist però cert, el final del conflicte s’albira llunyà i difícil. L’única ferramenta que li queda a hores d’ara al cos docent és fer-se fort en el convenciment que té raó, perquè realment la té, i acceptar la nova realitat de la trinxera.
