Diuen que el País Valencià és el territori on trobem el percentatge més elevat d’experts en llengües del món; ací, tots sabem de vocals obertes i tancades i dels accents que les representen, de dígrafs o eles geminades, de la puresa i correcció de desenes de paraules i, fins i tot, ens atrevim a atorgar el carnet de valenciana a una paraula o expressió en funció de si l’hem sentida o no a la nostra comarca. I, per descomptat, també som experts en el procés de naixement i formació de les llengües, i discutim públicament en tota classe de fòrums sobre la procedència de les llengües romàniques, de la influència del substrat iber o celta en la seua constitució o de com van evolucionar al llarg dels segles. Això és així en l’actualitat i també ho era fa més de cinc-cents anys, com ho podem constatar amb la lectura de textos de Pere Antoni Beuter, Gaspar Escolano, Onofre Almudéver o Marc Antoni Ortí. Encara més, en els darrers cent anys hi ha una parcel·la de la llengua que ha incrementat considerablement l’atenció dels valencians: la fixació de l’ortografia. I és en este camp on trobem les més brillants, agosarades, enginyoses, atrevides i acalorades discussions entre els experts valencians, que sense gens de vergonya pontifiquen des de tribunes públiques exposant les seues inversemblants teories. Paradoxalment, però, molts d’estos especialistes en l’idioma valencià només són capaços d’articular unes desenes de paraules en la llengua que tant defenen, perquè per a la vida diària n’empren una altra de més universal.

Som un país de llengua. El valencià és una part essencial de l’imaginari col·lectiu dels valencians, sempre ho ha sigut, com no podria ser d’una altra forma: és la llengua pròpia dels valencians, la que ens identifica i singularitza com a poble, la que dibuixa amb finesa els elements més destacats de la nostra cultura centenària, des de la tradició literària i religiosa fins a les més remotes pràctiques i costums.

Amb tot, el valencià no és, hui en dia, la llengua majoritària entre la població valenciana. I això, per moltes raons: des del nostre passat més llunyà, si ens remetem a fets històrics, com la rebel·lió de les Germanies de 1519 o la promulgació dels decrets borbònics d’abolició dels Furs i les institucions valencianes el 1707, fins a esdeveniments més recents, com la feroç repressió exercida durant el franquisme, que impedia l’ús públic i oficial del valencià, o l’arribada de milers de persones al nostre territori al llarg dels segles XX i XXI, a qui no hem sabut mostrar i transmetre el nostre llegat cultural i lingüístic. A més, el valencià travessa, en els darrers anys, una pèrdua de parlants molt preocupant, un retrocés en el seu ús social alarmant i, el que és més greu, uns atacs constants per part de determinats sectors socials i polítics com no havíem vist des de l’època més dura del franquisme. Estos sectors no només qüestionen els consensos lingüístics de mínims aconseguits durant la Transició, plasmats en la legislació constitucional i estatutària vigent, sinó que aposten decididament per una ferotge i desacomplexada política lingüicida contra el valencià, criminalitzant i esborrant el seu ús públic, dinamitant acords assumits majoritàriament durant dècades.

Davant d’açò, els valencians hem de ser conscients de la importància que suposa tindre una llengua pròpia que ens cohesiona com a societat, que ens ajuda a vertebrar el nostre país i que el dibuixa amb nitidesa sobre el mapa europeu i mundial. I és des d’esta perspectiva que presentem un llibre reblit d’històries relacionades amb l’estudi, els debats, les polèmiques, els entrebancs o les iniciatives sobre l’ús social del valencià des del segle XV fins a l’actualitat. Històries que mostren accions individuals o col·lectives en favor de la preservació del valencià, de la seua pràctica, de la seua difusió, del seu ensenyament i del seu ús social, tant de manera oral, en llibres o a través dels mitjans de comunicació. En definitiva, històries sobre la dignificació del valencià al llarg del temps, que pretenem que siguen útils per a una major conscienciació de la societat sobre la importància que ha tingut la nostra llengua al llarg dels segles i que continua tenint actualment.

En este sentit, l’objectiu del llibre no és un altre que incentivar l’estima pel valencià entre els seus lectors, ajudar a recuperar i refermar la consciència pròpia i l’orgull de parlar valencià, enfortir la nostra personalitat col·lectiva, tant entre els valencianoparlants inicials com entre les persones nouvingudes que ens acompanyen en la construcció de la societat valenciana del present i del futur, i, sobretot, incitar al seu ús sense complexos i sense limitacions, no únicament perquè és un dret inalienable de la nostra condició política i social, sinó perquè és la forma més autèntica de mostrar la nostra ànima més personal i col·lectiva, construïda al llarg dels segles.

En primer lloc, parlem de dos documents que mostren el gran interés pel valencià d’un sector de la societat fa ja mig mil·lenni, en el segle XV: el primer, Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, demostra la preocupació per escriure el valencià amb la correcció que calia per a considerar-lo amb tota la dignitat possible, i el segon, La brama dels llauradors de l’horta de València, defensava fermament, per contra, l’ús de les paraules populars tant en l’àmbit oral com en l’escrit. Seguidament, presentem històries protagonitzades per personatges que han mostrat un gran interés i preocupació pel foment del valencià, per la seua conservació i pel seu ensenyament, com ara Carles Ros, autor de diverses gramàtiques i diccionaris en una època molt complicada; Lluís Galiana, autor del primer manifest que propugnava un programa de dignificació del valencià en ple segle XVIII; Manuel Joaquim Sanelo o Joan Baptista Escorigüela, que fins i tot polemitzaven des de la premsa sobre quin model de llengua calia usar en els textos escrits; Constantí Llombart, que a finals del segle XIX impulsà la creació d’una acadèmia valenciana de la llengua; o Josep Nebot i Pérez, autor de dos gramàtiques per a la codificació del valencià, una per als escrits populars i una altra per als cultes.

També dediquem especial atenció a diverses iniciatives de començaments del segle XX, com ara les visites a terres valencianes del manacorí Antoni M. Alcover, l’apòstol de la llengua, com era conegut, que aprofitava per a estudiar les varietats del valencià en les diverses comarques i arreplegar materials per a la confecció del seu monumental Diccionari català-valencià-balear; els esforços per introduir l’ensenyament del valencià en la castellanitzada Universitat de València, de la mà de Lluís Fullana i del Centre de Cultura Valenciana; i l’aparició de la primera gramàtica escolar per a l’ensenyament del valencià l’any 1918, la coberta de la qual protagonitza la portada d’este llibre. Igualment, també ens ocupem d’examinar el que suposà la política lingüística durant la dictadura de Primo de Rivera, que portà el valencià a ocupar un seient en la Real Academia Española; ens acostem a la importància de la revista Taula de Lletres Valencianes en l’inici del procés de normativització del valencià, que culminà amb l’aprovació de les Normes de Castelló el 1932; i analitzem les dificultats que visqué llavors la nostra llengua, ja que no pogué aconseguir l’oficialitat ni tan sols durant la Segona República i continuà exclosa de l’ensenyament escolar.

.

Amb tot, destaquem tres iniciatives ben interessants del període anterior a la Guerra Civil: la difusió de les Normes de Castelló a Alacant de la mà d’un jove Enric Valor a través del setmanari satíric El Tio Cuc; l’agosarada proposta de Nicolau Primitiu Gómez d’atorgar un nom de consens a les diverses varietats de la mateixa llengua parlada a València, Catalunya i les Balears, bacava o llengua bacavesa; i l’exigència del reconeixement a l’Estat espanyol de la problemàtica cultural i lingüística valenciana, que es va posar de manifest durant el Segon Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura, celebrat el 1937.

I ja en ple franquisme, ens hem ocupat de la creació de l’editorial Sicània, una de les primeres que aconseguí crear una revista d’informació en valencià i publicar prop d’una trentena de llibres; del significatiu paper dut a terme per part de Francesc Ferrer Pastor, autor d’un conjunt d’obres lexicogràfiques d’abast popular imprescindibles per a l’estudi del valencià; de la importància que han tingut els mitjans de comunicació en la normativització, ensenyament i impuls de la nostra llengua al llarg del segle XX i també en l’actualitat; i del protagonisme de les dones en la dignificació de la llengua i cultura dels valencians, una tasca que durant molt de temps ha sigut invisibilitzada, però que noves mirades intenten situar en el lloc que li correspon, tant durant els inicis del procés de revitalització del valencià com posteriorment, durant la Segona República i la dictadura franquista.

Finalment, a tall d’epíleg, constatem que actualment, a principis del segle XXI, vivim una situació que podríem anomenar d’emergència lingüística, i ens interroguem sobre si hem aplegat tard a salvar i projectar cap al futur el valencià, una pregunta que pretén incitar al diàleg, el debat i la reflexió individual i col·lectiva, com a pas previ a la urgent necessitat de dur a terme accions, tant col·lectives, en l’àmbit polític i social, com individuals, amb senzilles accions quotidianes, com ara usar el valencià de manera constant en la vida diària.

Tant de bo que ara presentem ens ajuden a estimar-nos-la, voler-la profundament, protegir- la i valorar-la com cal.

Introducció al llibre ‘Un país de llengua. Històries de la dignificació del valencià’, de Josep Daniel Climent, disponible en llibreries i des d’ací mateix.