El so dels gols colpejant les xàrcies de Mestalla. Si tanque els ulls, això és el primer que em ve al cap en pensar en el nostre camp: eixe soroll sec, però a voltes humit, just abans del brogit de l’afició que els celebrava. Supose que era per les característiques de les antigues porteries del Mestalla, amb unes xàrcies realment profundes, de dos metres i mig com a mínim, diferents a les de molts altres estadis de Primera Divisió. Allò feia que els gols sonaren més nets, o potser més bruts, però sens dubte més bonics, com si el gol s’allargara al fons d’aquell enorme calaix que representava la fi dels nostres dies.
En aquelles xàrcies fondes vaig vore entrar –i realment vaig sentir al fons de la meua ànima– els xufos de Tomás, les volees i invencions de Fernando, les cabotades de Poyatos, els penals impecables de Mendieta, els míssils a mitja altura de Baraja, les finalitzacions sempre felices del Piojo, les genialitats imprevisibles d’Aimar i els tirs rasos i creuats de Villa. Tants gols, tantes vesprades, tantes nits. En Gol Gran, en Grada la Mar, en Sillas Gol, en Tribuna o a on fora. I ara resulta que enguany hem de mirar Mestalla com qui mira per última volta les parets de la casa on ha crescut. Com si fora un poble a punt de ser inundat irremeiablement per un pantà.
Però Mestalla no és només el camp del València CF. És quasi impossible separar una cosa de l’altra, perquè el club nasqué en 1919 i només quatre anys després, en 1923, ja jugava ací, de manera que pràcticament tota la seua història s’ha escrit en este mateix tros de terra, el verde, com ara els agrada dir als imbècils: les lligues, les copes, les finals, les remuntades, Cubells, Mundo, Puchades, Waldo, Claramunt, Kempes, Castellanos, Sempere, Arias, Penev, Albelda, Vicente, Angulo, Gayà. Generacions senceres de valencians han heretat fins i tot el lloc des d’on mirar el futbol i tots hem tingut, sense donar-li massa importància, el privilegi de fer-ho en un dels estadis més impressionants del món: vertical, estret, lluminós, amb unes graderies que cauen sobre la gespa.
Per això resulta tan dolorós que l’últim any de Mestalla ens pille en un dels moments més miserables de la història del València. Després d’una dècada de la nefasta gestió de Peter Lim, l’equip que despedirà el nostre estadi té poc a vore amb aquell club poderós que va convertir Mestalla en un lloc temut a Europa. Hem passat de disputar finals i lligues a normalitzar la mediocritat, de tindre futbolistes extraordinaris a encadenar plantilles vulgars, entrenadors vulgars i temporades vulgars, en què l’única ambició consistix a sobreviure des d’una tenebrosa masmorra. En tot açò hi ha alguna cosa d’injustícia poètica, però una poesia especialment cruel: un escenari que ha conegut tanta història, tanta superació i tanta grandesa haurà d’abaixar el teló enmig d’una decadència insuportable.
Durant els pròxims mesos cada partit tindrà alguna cosa de comiat, com no s’obliden de recordar-nos per terra, mar i aire. Un dia és l’últim València-Celta; un altre, l’últim València-Betis; un altre, l’últim derbi; un altre, l’últim partit de Copa; després, l’última eixida dels jugadors, l’última vegada que l’estadi aplaudirà la banda de música, l’últim gol en aquella porteria. I, finalment, només quedarà el soroll de les màquines i el silenci posterior. Costarà vore-les entrar perquè el que destruiran no serà només formigó, ferro, herba i seients. Enderrocaran el lloc físic on diverses generacions hem depositat una part de la nostra vida i la nostra memòria. Desapareixeran les escales que pujàvem, els cantons des d’on véiem encendre’s les llums, la perspectiva impossible de la graderia, els jóvens ratpenats que sobrevolaven el cel de València i les banderes dels clubs que onejaven allà al fons. I descobrirem, massa tard, que els records no poden sobreviure únicament al nostre cap, sinó que necessiten també llocs on viure.
Però encara em dol més que hagem acceptat que açò és una simple qüestió sentimental de valencianistes boomers. Per contra, Mestalla és patrimoni material de la ciutat de València, com el Micalet, les Torres de Serrans o la Llonja de la Seda. Això és precisament el patrimoni: uns edificis que, a força de presidir en el temps la vida d’una ciutat, deixen de pertànyer exclusivament als seus propietaris i passen a formar part del paisatge mental de tots, ens unixen i representen la idea exacta d’eixe lloc. Mestalla tindrà més d’un segle quan desaparega i ha vist, al seu voltant, la transformació més impressionant de la història de la ciutat. És una de les imatges més recognoscibles de València arreu del món i que puga ser esborrat sense una discussió col·lectiva seriosa sobre el seu valor arquitectònic, històric i cultural diu molt poc de tots els nostres governants i també, evidentment, de nosaltres mateixos.
Quan comencen a caure les graderies entendrem finalment el que hem perdut. Ja no servirà de res. On ara s’alça eixa mola vertical i imperfecta hi haurà altres edificis, altres carrers, un altre barri, una altra ciutat, i nosaltres continuarem dient “Ací estava Mestalla” cada vegada que passem per allí, com quan parlem d’un familiar mort, com si això el tornara durant uns instants a la vida. El València jugarà en el Nou Mestalla i, potser amb sort, algun dia tornarà a ser aquell antic València orgullós, però este altre privilegi ja no tornarà mai. No tornarem a entrar al mateix camp on hem entrat des de fa dècades, ni sentirem els gols perdent-se al fons d’unes xàrcies inacabables. Llavors comprendrem que no ens han furtat només un estadi: ens hauran extirpat un tros del cor, un tros de l’ànima i un tros de València. I ja serà massa tard, perquè mai més tornarem a ser els mateixos.
