“Dins del meu cap duc planetes girant, però als budells duc arrels i pous de fang: soc l’animal persona!”. Això cantava Carles Chiner en el disc de Gener Cante el cos elèctric de 2018 i eixe és el nom del seu actual projecte musical, AnimalPersona, del qual ja n’hem parlat ací mateix i que es presentà el passat mes de maig en un memorable concert a la Sala Jerusalem de València. No hi vaig estar, però m’ho han contat i l’èxtasi col·lectiu que mostraven els vídeos de la gent que hi va anar no deixa lloc al dubte…
En tot açò pensava l’altre dia en vore a Chiner acompanyant el seu amic Pastore en un dels concerts que Discos L’Esglai organitza en la platja d’Oliva, a vora mar. I és que més enllà de la delicadesa de les composicions o de la complicitat entre els dos, hi havia una cosa que em fascinava: la seua veu, la veu de Carles Chiner.
En este sentit, no és només que cante bé; és una altra cosa. La seua veu és un instrument en si mateixa. No interpreta les cançons: les modela, les estira, les amassa, les acaricia o les deixa suspendre en l’aire amb una naturalitat que sembla impossible. Quan canta, la melodia no és una línia sobre la qual es col·loquen les paraules; és una matèria viva que treballa amb precisió d’orfebre genial.
I no serà perquè no tenim cantants amb veus reconeixibles i universos propis… Només cal tancar els ulls per a recordar la veu de Sénior, Pau Miquel Soler, Panxo, Arnau Giménez, Sandra Monfort, la Maria, Abril o Clara Andrés, però hi ha una diferència subtil en el cas de Chiner: la seua veu no és només identificable, sinó que, a més a més, és transformadora. És un instrument musical que engrandix qualsevol cançó amb una profunditat inesperada només pel fet de passar pel seu timbre.
Ho va fer amb Gener, on la veu es convertia en una boira elegant que embolcallava unes melodies delicades. Ho va fer amb Meravella, portant les cançons a un lloc més fresc i divertit. I ara ho fa amb AnimalPersona, afegint una capa de textura i emoció que definix el so del grup. Projectes diferents, textures diferents, però una mateixa sensació: la veu de Chiner enamora i captiva.
Aquell capvespre a Oliva, a boqueta nit, vaig pensar que hi ha artistes que acumulen premis, reproduccions, festivals i titulars… I després hi ha músics que es convertixen en referències silencioses per als qui estimen l’emoció de les cançons. Gent que fa millor tot allò que toca sense escarafalls i sense necessitat de reivindicar-se contínuament. Potser per això vaig tornar a casa amb la felicitat d’haver escoltat la prodigiosa veu de Carles Chiner, patrimoni immaterial dels valencians. I sí, cal reivindicar este meravellós artista de Quart de Poblet, perquè sens dubte que tenim molta sort de poder gaudir-lo.
