Hi solem prestar poca atenció, però una de les coses que més ens pot sorprendre en llegir el Llibre dels fets és la quantitat de voltes que Jaume I es recorda a si mateixa plorant, més d’una dotzena i en una gran varietat de situacions: de pena, dolor o frustració, però també d’alegria, afecte, compassió o emoció. Una de les més conegudes és la del plor en conquerir la ciutat de València en 1238:

Quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del cavall e endreçam-nos vers orient e ploram de nostres ulls.

En realitat, no és una cosa que sorprenga els historiadors de les emocions, ja que està ben documentat que va ser en el segle XIX, amb l’ascens d’uns ideals burgesos de disciplina, autocontrol i virilitat estretament lligats a la industrialització i els exèrcits de masses, quan es desenvolupà la idea que els “hòmens no ploren”, atés que, a diferència de les dones, havien de reprimir les seues emocions.

A l’Europa medieval, en canvi, i especialment en l’àmbit aristocràtic i cavalleresc, el plor no era en absolut incompatible amb la virilitat, sinó que eren fenòmens totalment complementaris i ben valorats: un cavaller podia ser feroç en la guerra i, al mateix temps, vessar llàgrimes de manera habitual per moltes raons. El plor no indicava debilitat, sinó noblesa de sentiments, sensibilitat moral i capacitat d’estimar, com es veu clarament en els herois de les cançons de gesta, els cavallers artúrics o els grans reis bíblics que servien de model als governants de l’època.

És per això que, en la seua crònica autobiogràfica, Jaume I no reprimix en absolut les escenes on plora, sinó que, ben al contrari, són abundants. Una de les meues preferides és la de la batalla de Portopí, en l’actual terme de Calvià, que el 12 de setembre de 1229 obrí el camí a les hosts catalanes i aragoneses a començar el setge de la medina islàmica de Mallorca. En concret, el valí o governador Abu Yahyà comandà i reuní tropes per a impedir el desembarcament cristià en Santa Ponça, però arribaren tard i acamparen per la zona, de manera que els combatents de Jaume I els atacaren.

En primer lloc, arremeté la host de Guillem de Montcada, vescomte de Bearn, però tant ell com el seu cosí Ramon de Montcada, senyor de Tortosa, hi moriren, fins que intervingueren els contingents del rei i de Jaspert de Barberà i obtingueren un gran triomf contra els musulmans. La importantíssima victòria, doncs, havia eixit cara.

La Creu dels Montcada, al terme de Calvià, on diu la tradició que moriren Guillem i Ramon de Montcada en 1229

.

Sense conéixer la notícia, el jove Jaume I, de 21 anys, decidí dirigir directament l’exèrcit cap a Mallorca, per a evitar que el governador almohade poguera retornar a la ciutat, però llavors el bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, l’advertí:

—Senyor, per amor de Déu, no us cuitets tant.

—Per què no, bisbe? Que açò és mellor.

E ell dix-nos:

—Parle ab vós?

E tirà’ns fora del camí e dix:

—Ah, senyor, més havets perdut que no us cuidats, que en Guillem de Montcada e en Ramon són morts.

—Com morts? —dixem Nós.

E presem-nos a plorar.

.

La reacció immediata del monarca fou de dolor i de plor, però de seguida es recompongué per a detindre la marxa i fer el que havia de fer, arreplegar els cossos i honrar els morts:

E puis dixem al bisbe:

—No plorem, que ara no és hora de plorar, mas llevem-los del camp, pus que morts són.

.

En conseqüència, es retiraren a la serra de Portopí, on acamparen a la nit i, després de sopar, el rei s’acostà a plorar els caiguts en combat a la llum dels ciris:

Anam-hi e haguem tortes e candeles, e trobam-lo [a Guillem de Montcada] que jaïa en almatrac, e un cobertor que tenia dessús. E estiguem aquí una peça ploran. E puis ploram sobre en Ramon atretal.

.

Al sendemà, decidiren que els soterrarien en rompre l’alba del matí següent, per a evitar que els musulmans se n’assabentaren, però en arribar el matí els cavallers del seguici del dels Montcada es posaren a fer el dol que els pertocava, amb grans plors i crits: “meteren mà [a plorar e] a fer dol e a cridar“. Llavors Jaume I els demanà silenci i els pregà que deixaren de fer-ho:

—Barons, aquests rics hòmens són morts en servei de Déu e el nostre, e, si Nós los podíem reembre, que la llur mort poguéssem tornar en vida, e que Déu nos en faés tanta de gràcia, tant ne daríem Nós de nostra terra, que a follia ens ho tendrien aquells qui oirien ço que nós ne daríem; mas, pus Déus nos ha aduits aquí a Nós e a vosaltres en tan gran serviï seu, no és mester que negú faça dol ni plor. E jassia que el pesar sia gran, no ho façam semblant defora. E man-vos per la senyoria que he sobre vós que negú no plor ni en faça dol, car nós vos serem senyor, que aquell lloc que ells vos devien tenir en fer bé, que nós lo us farem. […]

On vos man, sots pena de la naturalea que havem sobre vós, que negun no en plor. Mas sabets qual sia el plorar? Que nós ab vós e vós ab nós carvenam bé [vengam ben cara] la llur mort e que sirvam a Nostre Senyor de ço per què hic som venguts, e que el seu nom hic sia santificat per tostemps.

E, aquestes paraules dites, sofriren-se del dol, que no el faeren, e soterraren-los.

.

Jaume I, doncs, plorà públicament per la mort d’aquells dos grans barons, primer en el camp de batalla i després en la vetla dels seus cossos, però demanà als seus vassalls que no ho feren en el moment de les exèquies fúnebres, per pura qüestió d’estratègia bèl·lica. Era, per tant, un líder que mostrava en públic les seues emocions més profundes, però que era capaç de refer-se per tal d’aconseguir l’objectiu comú de tots aquells que encapçalava. Estos dies en què es parla tant de l’Odissea, les ressonàncies heroiques amb què Jaume I es presentà en el Llibre dels fets no poden ser més evidents: era un rei que, com els herois, plorava, però també liderava.