Quan ho deien a les reunions prèvies, em sonava a la clàssica fórmula de màrqueting, allò entusiasta i hiperbòlic que crea expectatives i ho fa tot més lluent: life-changing, que et canvia la vida. Encara que no m’havien de vendre res, m’ho regalaven, i això ja per si sol potser sí que et canvia la vida una mica. Tampoc no havien de convéncer-me de res, me n’anava contentíssima a l’Europa de l’est.
I ara ve el tros on el no creient explica que era ateu, però ara creu. És cert que la vida canvia per moltes coses, bones i roïnes. De fet, sempre està canviant, i Heràclit i el riu que no torna i tot això i allò, però sí que hi ha moments que datem i assenyalem com a punts d’inflexió importants, on prenem consciència que alguns detalls han mutat i ja no tornaran a ser iguals per a la nostra vida tal i com l’enteníem.
Per a mi, va començar a canviar un 9 de novembre quan vaig fer callar la bruixa sabotejadora que viu dins de mi i vaig adjuntar un document a un correu electrònic. Eixe dia, cansada per dins i per fora i amb les mans embenades, em vaig quedar alleujada com d’haver parit perquè la meua part ja estava feta, independentment del que poguera passar a continuació. Sempre he sigut maniàtica de no deixar res a mitges i tancar les caixetes amb les seues coses dins. Però a partir d’aquell dia, com si algú allà dalt hagués remogut el calidoscopi, van començar a passar coses, en una ràpida successió, i el que ha passat ara a Bulgària a la residència literària Women in the mountains no és sinó una conseqüència d’aquell moment exacte, com quan tombes la primera fitxa del dòmino i les altres van darrere.
És impossible que agraïment no siga la paraula que m’ocupa la ment, molt més enllà dels mèrits que puga tindre o el treball que s’haja fet, que tampoc els negaré. Però sense dubte hi ha un intangible de sort, de confiança i d’alineació dels planetes que en este punt de la meua vida em fan estar sobretot agraïda per este viatge. A qui? No ho sé: als meus editors, a les meues amigues, a la meua família, als lectors desconeguts. A la vida, en general, per anar-me posant oportunitats al camí i per tindre’ls a tots ells al meu costat en totes les dèries i les obsessions recurrents. Penseu que són gent que em permet parlar de corbs i d’autòpsies en quasi qualsevol context i això no ho aguantaria qualsevol.
Així que sí, confirmo que una residència literària de deu dies a Bulgària et pot canviar la vida, encara que tornes i siga aparentment la mateixa. Tot estava al seu lloc quan vaig aterrar a Manises, però jo venia carregada de fato i no parlo només de lokum, sal de colors i rakia. Era també la novíssima sensació del temps detingut, una calma estranya que s’ensenyoria del meu estrés i no en feia presoners i era també l’haver-me nodrit de riures i complicitats inesperades amb una colla de dones diverses i meravelloses, amb diferents projectes d’escriptura i diferents situacions vitals.
Com podia no emocionar-me pels dolorosíssims 48 kg de la poeta palestina Batool Abu Akleen, pels poemes de la mexicana Miriam Itzel Hernández Delgado sobre els desapareguts, o escoltant l’actriu i escriptora Lora Dekova llegint És naufragi en búlgar. Això entre moltes felicitats, àpats i lletres i, sobretot, amb el privilegi del temps, matèria prima de la nostra vida i paradoxalment un bé tan escàs. Que t’alimenten i t’allotgen perquè només t’hages de preocupar d’escriure és un luxe que no em pensava que fos possible. A més, sense demanar-te res a canvi, com un acte de fe en l’espècie humana i en la importància de la literatura. Serà poc bonico això.
Life-changing, deien. I en dono fe. He tornat amb les llavors sembrades, ara vorem què creix.
