La publicació de l’article “La parla de la Foia de Bunyol-Xiva: un procés de substitució inacabat”, aparegut en el número 18 de REC, la revista de l’Instituto d’Estudios Comarcales de la Hoya de Buñol-Chiva, ha tornat a posar damunt la taula un dels debats més complexos de la dialectologia valenciana: l’origen dels nombrosos valencianismes que encara hui conserva la parla tradicional de la comarca.
L’autor, Joan Bell-lloc, no presenta un estudi aïllat, sinó una exhaustiva revisió crítica de més de cent anys d’investigacions lingüístiques i històriques sobre la comarca. El resultat és una síntesi que ordena les diferents interpretacions existents i defensa, amb nova documentació, que els trets valencians de la parla tradicional no són simples préstecs ocasionals, sinó el rastre d’una antiga comunitat valencianoparlant progressivament substituïda pel castellà.
En este sentit, els estudiosos coincidixen en una qüestió fonamental: la parla tradicional de la Foia de Bunyol-Xiva és extraordinàriament singular. Conserva centenars de mots, construccions, trets fonètics i formes morfològiques clarament emparentades amb el valencià, però existix una discrepància a l’hora d’explicar-ne l’origen.
La primera teoria és la de l’adstrat o contacte lingüístic. Defensada principalment pels treballs d’Amparo Ricós, Amparo Pallás, Héctor Salvo i altres investigadors, considera que després de l’expulsió dels moriscos i de les repoblacions del segle XVII la comarca passà a ser majoritàriament castellanoparlant. Els valencianismes serien conseqüència del contacte permanent amb les comarques valencianoparlants veïnes, especialment la Ribera, l’Horta i la Vall dels Alcalans.
La segona és la teoria del substrat, iniciada per Claudio López en els anys 90 i desenvolupada posteriorment per Teresa Penalba, Andrés Navarro i ara per Joan Bell-lloc. Segons esta interpretació, el valencià fou durant segles la llengua habitual d’una part significativa de la població cristiana de la comarca i la substitució pel castellà no culminaria fins als segles XVIII i XIX. Els valencianismes actuals serien, per tant, les restes d’aquella llengua anterior.
Concretament, l’estudi delimita una àrea que comprén Bunyol, Xiva, Macastre, Iàtova, Alboraig, Godelleta, Xest, Dosaigües i Setaigües, a més de Torís, incorporat pel seu lligam històric amb el partit judicial de Xiva, cal dir que no tots els municipis presenten la mateixa situació. De fet, Torís és l’únic poble on el valencià ha continuat sent la llengua tradicional fins als nostres dies, i el seu parlar conserva nombroses particularitats fonètiques, morfològiques i lèxiques estudiades per Vicent Beltran i Carles Segura en Els parlars valencians.
En canvi, municipis com Xiva, Bunyol, Xest, Iàtova o Macastre han mantingut un castellà local ple de valencianismes que nombrosos vocabularis populars han anat recollint durant les últimes dècades. Així, Bell-lloc dedica bona part del treball a revisar estes obres, des dels reculls de Bunyol i Iàtova fins al monumental Vocabulario para andar por Cheste, amb prop de quatre mil entrades, o el llibre de Claudio López sobre Xiva.
Precisament eixa extraordinària densitat lèxica constituïx un dels arguments que reforcen la hipòtesi del substrat, ja que no es tracta únicament d’algunes paraules prestades entre pobles veïns, sinó d’un conjunt molt ampli de vocabulari, fonètica, morfologia i fins i tot fraseologia que difícilment s’explica només pel contacte ocasional.
A més, un dels aspectes més innovadors del treball és la incorporació de la documentació històrica publicada durant els últims anys per historiadors com Daniel Hernández, Josep Mas Martí, Manel Pastor, Enric Guinot o Juanvi García Marsilla. En este sentit, són especialment significatius els processos judicials i la documentació notarial dels segles XV i XVI.
Segons estos documents, nombrosos musulmans bilingües de Bunyol i Xiva declaraven davant les autoritats en valencià, mentres reservaven l’àrab per a l’ús intern de les seues comunitats. El treball cita, entre altres exemples, processos judicials del segle XVI i declaracions de musulmans xivans del segle XV pronunciades en valencià davant dels tribunals. Per tant, estes fonts aporten un element de gran importància: demostren que el valencià no era només la llengua escrita de les institucions, sinó també una llengua de relació social coneguda per una part important de la població musulmana. I a això s’afigen centenars de documents parroquials, notarials i administratius redactats en valencià en la zona des del segle XIV, així com evidències de la presència de cristians valencianoparlants en diverses localitats de la comarca.
Al remat, Joan Bell-lloc no oculta que el debat continua viu. De fet, dedica diversos apartats a resumir amb detall tant les tesis del substrat com les de l’adstrat, reconeixent que els investigadors mantenen interpretacions diferents sobre el mateix conjunt de dades. No obstant això, la revisió conjunta dels estudis dialectals, dels vocabularis locals i, sobretot, de la documentació històrica coneguda durant les últimes dècades fa que, al seu parer, la hipòtesi del substrat haja guanyat solidesa respecte a fa trenta anys.
Tot plegat, els testimonis d’àrabs utilitzant el valencià davant les institucions des del segle XV, la continuïtat documental del valencià en la comarca i la persistència d’un lèxic extraordinàriament abundant en pobles com Xiva, Bunyol, Xest, Iàtova o Macastre oferirien una explicació coherent amb la idea d’una substitució lingüística lenta i progressiva, més que no amb la simple acumulació de préstecs procedents de les comarques veïnes.
En tot cas, el debat no es pot considerar tancat, però si alguna cosa posa de manifest este nou treball és que la parla tradicional de la Foia de Bunyol-Xiva representa un dels laboratoris més interessants de la història lingüística valenciana i que qualsevol explicació futura haurà de comptar, necessàriament, amb la riquesa documental i dialectal que hui ja coneixem.
