Teresita, com ella li deia, “truca’m i t’explico més històries de Teresita”. I llavors li vaig telefonar. La seua veu, per favor! Era tal com la recordava, però vaig tardar quasi dos anys a telefonar-li, quina vergonya. “Sí, sí, és clar, és clar que m’enrecordo de tu”. Les dos valoràvem intensament la possibilitat de recuperar la biografia de la muntadora Teresa Alcocer, la seua Teresita, i finalment vam citar-nos en un café “molt maco”. Margarita desbordava nostàlgia i es fregava les mans, txas, txas, txas, txas.
Al sendemà, la significació de les paraules de l’ajudant de Teresa estava en el seu punt més àlgid. Una mitja lluna que semblava col·locada expressament i el record del seu riure mentres m’explicava, tot alhora, que els muntadors que hi havia a la delegació catalana del sindicat no la deixaven ascendir i que hagué d’anar-se’n a Madrid per a fer-ho, em llevaven la son.
¿Quantes vides cabien en aquells somriures de pam a pam de nena barcelonina de 14 anys, que havia vist nàixer els estudis més importants de Catalunya i ara s’ho prenia com un acudit de sheriffs i bandolers? Margarita tornava i tornava a les instal·lacions de rodatge dels estudis Balcázar, al saloon o a la barberia, el parc temàtic perfecte per a perdre parcialment la noció de la desigualtat, perquè ni tan sols les dificultats manifestes li picaven ara en aquella doble pell d’ajudant de muntadora.
Estudis Balcázar de Barcelona (1964-1973)
.
Tot plegat, un grup de muntadors de la delegació sindical impedien prosperar el sector a qui no entrava en la seua xarxa de solidaritat professional i és greu, això, però eixes persones ja no estan i tampoc el sindicat… Llavors? “M’emprenyava, però mai li vaig dir res, és clar”, qui som nosaltres, uns ninots amb paper i llapis remirant les contradiccions d’una realitat aliena, un, dos, tres, em vaig omplir de paciència.
A les dos de la matinada, la botella d’aigua encara suava amb el contrast del fred en el menjador i l’ordinador treia el fum de les cavil·lacions i l’escrutini de la premsa digitalitzada de Filmoteca. Espurnes de nova informació queien amb el pes de la recerca dels últims dies i encenien els recorreguts d’una dona que va donar suport obertament al feminisme en els darrers anys de la seua vida. Així, igual que ningú li demanà cap entrevista en aquell moment i ni tan sols Margarita coneixia el premi que la Generalitat li concedí en 1986, Teresa Alcocer havia passat amb la mateixa discreció a la història del cine.
Ara, però, pareixia que estava per tot arreu, perquè aquella dona d’orígens valencians havia començat a recuperar-se de la invisibilitat i tornava a través de la imaginació de totes nosaltres quan ens preguntàvem per ella. La veia per tot arreu, en les el·lipsis dels records de Margarita, en els retalls de la premsa d’aquella nit, en la paperassa escampada per damunt de la taula, a poc a poc, com un incendi, un incendi inextingible…, i l’univers que s’obria per dins era ella.
