1

En berenar un bon tros de pa amb bacores primerenques, pelades i obertes pel mig i després d’haver llançat per terra les corfes, Mília la Boja tancà la porta de sa casa i se n’eixí a bambar pel carrer. D’aspecte homenenc, basta a desdir, pocs s’atrevien a importunar-la. Desafiant, agra i lletjota, mandrejava pel poble i, si li venia de gust, obria qualsevol porta perquè quasi totes tenien la clau al pany.

Aquell matí de primeries de juny del 38 ja feia calor de ple estiu. Amb bata sense mànegues, monyo solt i despentinat, Mília arribà al carrer de l’Almàssera Vella. En un extrem hi havia la Font Ferrosa, de la canonada de la qual eixia aigua térbola, rica en òxid de ferro i d’olor desagradable. Deien que ruixar el carrer amb aquella aigua era el millor matabitxos natural. Com eixa, n’hi havia alguna que altra superxeria més. En l’altre extrem, el carrer topava de ple amb el forn de Lluïsa la Guapa, ja difunta, que havia sigut la dona més bonica del poble i havia mort mirant la lluna. Ara el regentava la filla, hereua de la bellesa i l’ensopiment melangiós de la mare. Per això els parroquians temien trobar la jove, en qualsevol moment, cara un carxofar del terme a l’hivern o inspeccionant els èlitres d’una libèl·lula i desatés el forn a pesar de la bona voluntat de l’ajudant, cosa que podria enviar el negoci a una situació difícil, de certa vulnerabilitat, quan a la família li havia costat Déu i ajuda alçar-lo.

Al llarg de l’Almàssera Vella els carros s’arrengleraven en filera. Descansaven sobre el soc de fre i les rodes, amorrades les barres a terra. Seguien la línia de les voreres, a tocar rastell. N’hi havia bastants. La Boja s’hi recolzà en un, cara una porta immensa de fusta de mobila, la del número 17. Sabia qui hi vivia. S’hi acostà, girà la clau, obrí. No cridà l’ama. Tampoc hi entrà. Es quedà al carrer i inspeccionà l’interior de la casa amb mirada d’astuta rabosa. Acostà el nas a la porta i l’olorà. La llepà amb els ulls tancats, feu un gruny de desaprovació i tragué la llengua camaleònica, llarga i asprívola: se li havien enganxat unes boletes de vernís a les papil·les. Escopí diverses vegades i es torcà amb el braç. Des de la porta, fità novament l’interior de la casa. En repassar l’entrada de terra, l’eixida-cuina i l’escala que quedava a l’esquerra, mirà al fons: hi havia el corral, quasi la mitat de l’habitatge. Hi havia un bou, una dona i una xiqueta menuda. L’ama l’havia ruixat amb Zotal. L’olor intensa i irritant travessava la casa i eixia al carrer. Després de la grip de 1918, el producte s’havia popularitzat. S’arruixaven estables, galliners, corrals, tota mena d’habitacles del bestiar i se’n tirava bona cosa per a matar insectes, paràsits i fongs, preferiblement puces, mosquits o caparres. Mília l’olorava amb gran delit, s’excitava amb aquella sentor química particularment forta i molesta per a la majoria d’humans. A ella, contràriament, semblava entusiasmar-la.

Entrà en la casa, s’amagà en un racó de l’eixida i restà en silenci. Inspeccionà el corral i tornà a observar la jove: d’uns trenta i pocs, bruna de pell, l’acompanyava una menuda, probablement la seua filleta, d’uns dos anyets dalt o baix. La dona acabava de matar una gallina. Al costat del peu dret havia deixat un plat fondo de porcellana, desmorrellat, reparat amb grapes pel llanterner que arreglava els clevills de gibrells i gerres i estanyava perols, cassoles, cassons, ferrades o safes.

Fora del plat, recolzat en el cantell, brillava un ganivet de nacre, fulla ampla i esmolada. Dins del plat, la sang de l’animal s’havia espesseït. Després de la degolla i dels espasmes finals de la gallina, la dona l’havia posada cap per avall per a arreplegar la sang. Mília li seguia els moviments amb atenció, ara que la dona del carrer de l’Almàssera Vella 17 començava a desplomar la gallina. Cames obertes, s’encamellava el llibrell de llautó entre els genolls; dins jeia, mòrbid, l’animal, el coll pengim-penjam per la vora del llibrell. La jove duia la falda arromangada fins a l’entrecuix i se li veien quasi totes les cames. Eren precioses, brunes, ben contornejades, de pell tibant sense cap arruga, variu ni berruga. A les mans se li acumulava la pelussa de l’au, apegada als dits per la calentor de la seua pròpia pell i per la pegunta que s’havia fet amb el plomissol i la sang. Mentre executava els seus moviments, la jove mare alçava aire, movia delicadament les plomes del llibrell en un vol màgic i la menuda començà a bufar aquell desori aviari amb molta alegrança. Per dalt del seu cap infantil volava un plomissol blanc, lleuger, fent cabrioles. Per alguna raó, Mília reculà fins a eixir al carrer, però sense deixar de mirar a mare i filla.

Zas, zas, zas, i la dona ja li havia pelat una part del cos que restava emblanquida, plena dels canons de les plomes, un camp de cilindres prims, tubs mig translúcids, arrenglerats amb una simetria sorprenent. Poc després, la jove procedia a arrancar els canons fent pinça amb el ganivet i els dits polze i índex. Els que no podria llevar els soflimaria més tard al foguer. També soflimaria les potes de la gallina, l’estructura de les quals presentava un conjunt de cèl·lules queratinoses que, en arrancar la pell socarrada, deixaven a la vista la carn melosa, d’un blanc lletós i mos tendre.

Res de tot açò hauria transcendit per als fets venidors, si no haguera estat perquè un floc dels cabells de la jove se li entaforava en la sina, entresuada i abundant, i havia excitat a Mília, qui des de la porta estant, començà a rebufar i es tirà mà a l’entrecuix. Res d’aquella escena domèstica hauria transcendit si no haguera sigut perquè el balanceig de la jove mare, de cintura cap amunt, tan metòdic, reiteratiu i hipnòtic mentre desplomava l’au, semblava haver seduït a Mília. Res hauria sigut important per als fets luctuosos futurs si, en fer això darrer, la sina de la dona no s’haguera contret i eixamplat, premut i expandit, marcant la turgència dels pits. Perquè aleshores els ulls de la Boja s’encengueren, la voluptuositat amerà el seu pensament, se li desfermaren els dits i la pell se li aborronà. Tres, quatre, cinc, set, moltes vegades va mirar aquella sina i els seus moviments sinuosos. La regata perfectament marcada li encenia el desig. Amb la puixança que dona tindre 22 anys, la Boja alenava fort i començà a emetre sons profunds, guturals, sospirava a estrebades, suava. Oh, Silvina, un te i un be, Silvina, deia Mília atrotinadament, amb gran excitació.

Res del que observava hauria tingut importància si no haguera reparat en el contrast entre les plomes, blanques com la neu, i la sang, la rojor de la qual n’havia esguitades algunes i dibuixava un guirigall de línies i punts descendents, inquietants per a Mília. Cap i coll de l’animal penjaven flonjos, el cos flàccid, moll, lax, els ulls mig oberts amb aquell trau de mort, mirada perduda. Com un pèndol aviar, el cap oscil·lava dreta-esquerra, esquerra-dreta fora del llibrell amb la mateixa cadència que la dels moviments del pit de la dona. Amb tanta agitació, el cap de l’animal acabà caient al mig del llibrell i ja no es veia més que plomes. Zas, zas, zas, un altre rogle pelat del cos de l’au. Zas, zas, zas, sina, cuixes, la regata del pit de la dona, les proximitats del mugró. Zas, zas, zas, les plomes pegades als dits de les mans de la dona, com guants. Zas, zas, zas, els esguits de sang dins del llibrell, la ingravidesa de l’animal, la cama despullada de la dona. Zas, zas, zas, el cap pendular de la gallina que havia tornat a eixir amb aquell trau d’ulls morts… Mília s’arrossinava en l’escena, en els moviments sincrònics que l’atordien i alhora l’encisaven. Havia perdut la voluntat, immersa com estava en aquells menesters.

Asseguda al corral i en cadira de bova, la filla menuda cantussejava amb certa dificultat a un metre escàs de la mare. Duia un vestit blanc de batista, fresquet i suau. Estava molt bonica.

Non, non, nineta,

amb la cara molt blanca, rosa princesa…

Davant de la xiqueta, la mare li havia posat una cadira gran girada del revés, també de bova. El final del respatler acabava en un pom cisellat. Pels seus forats, la mare havia passat tres cordells perquè la menuda hi fera trenes i s’entretinguera.

Mília observava la mare i la menuda en silenci. La primera li semblà bella, bellíssima; odià, però, la xiqueta. En aquell instant, la Boja hauria volgut ser la filleta de la dona que pelava la gallina, hauria volgut tindre una cadira de bova amb tres cordells per a fer una trena, hauria volgut saber-se una dolça cançó, amb lluna i estreles:

Non, non, nineta,

dalt blanca lluna dormirà l’estreleta…

Hauria volgut cantar, parlar. Hauria volgut portar un vestit blanc de batista amb brodat a l’escot com aquell, hauria volgut observar, de prop, la pell llisa de la mare, tocar amorosidament les corbes de la seua cintura. Mília hauria volgut que una mare com aquella la mirara a ella, a Mília, que la mirara exactament com mirava aquella mare amb ulls de gran estima, non, non Teresa, filleta meua, tan blanca com la lluna, trena i més trena…

S’hi estigué molt de temps observant-les, prou per a perdre la noció del temps i entrar en el seu enigmàtic món de deliris, aquell pou d’insondables pensaments. Quan es fartà de mirar, pegà mitja volta de manera brusca i deixà un senyal a la porta: l’arrapà amb les ungles, amb ràbia, amb malícia. Deixà el carrer de l’Almàssera Vella. Apressà el pas. Es creuà amb la filla de Lluïsa la Guapa, la primera fornera del clan dels guapos i ja difunta, pobreta meua: la jove filla arrossegava un gat amb un cordell i mirava el cel.

Camí a casa, a Mília li entrà pesar, un pesar fondo. Volgué plorar, però no ho feu. No ho feu. En arribar, trobà a son pare assegut a l’eixida amb un remitjó de bajoques de desfer a taula. Guardava els fesols en un pot de vidre, els bullia, els adobava i quan se’ls menjava ho feia amb fruïció perquè li agradaven molt. Al rostre de l’home hi havia desgana; estava mig endormiscat. Duia una camiseta vella foradada per les espurnes dels cigarrets i calçó apedaçat, descolorit. Anava descalç, barba d’alguns dies, punta de cigarret a la boca, però apagat. Mília el mirà estranyament, li pessigà el muscle i l’alçà d’una manotada. Caigué la cadira on seia l’homenet, el pot de vidre caigué i es trencà en mil miquetes, hi hagué escampada de fesols, el gos Sento lladrà al corral i entrà com una fura. Encesa, Mília menà son pare cap a l’habitació marital, a espentes.

Però què redimoni vols, filla?

L’home semblava un volador, cos en alt, peus en alt. La filla l’espentava. El feu passar per l’entrada de casa, per l’eixida, passaren el caixó de creïlles de la cuina, el pou, la cortina amb dibuixos de cacera, la canterera, fins a dur-lo a la cambra on ell dormia.

Però què redimoni vols, Mília?

Al llit, pare, al llit!

El pare es quedà de pedra. No pel que havia dit la filla –de fet, en un primer moment no reparà ni en la contundència ni en la indecència del que demanava–, sinó perquè ella havia parlat, per primera vegada, després de tants anys de mudesa absoluta. Sí, la filla havia parlat. I sí, ara, després de l’alegria d’haver recuperat una filla parladora, son pare havia comprés el seu desig. Al llit, volia anar al llit, havia dit Mília! Allò el trasbalsà, ho considerà indigne, d’una immoralitat repugnant. Per primera vegada entengué la magnitud del fet, el camí que estaven fent, les espentes, els esbufecs, els gemecs de Mília que li semblaren insuportables. Perquè ara sí, clar, el pare pareixia entendre-ho tot. Atabalat i confós, l’home acabava d’evidenciar que, en aquell moment, només estaven els dos a casa i que anaven cap a l’habitació del matrimoni, que ell en formaria part del fornici, que els subjectes del tuacte eren la filla i ell, son pare. Que parlava, oh, senyor, que el primer que havia dit Mília havia estat un despropòsit, que se sentia afrontat, que aquell dimoni de filla ho repetia entre estufits, que allò no podia passar-li, que el Sento rosegaria els fesols i potser s’empassaria algun tros de vidre, que volia frenar-la, pegar-li una bescollada, que més d’una li n’havia d’haver pegat de xiqueta, que l’arbre, de menut s’hi adreça. Havia parlat per a dir una indecència, que allò no estava bé, xe, Mília, per l’amor de Déu!

La Boja obrí la porta, espentà son pare, el llançà sobre la llitotxa i rebufà com un bou. Tot seguit, volgué tancar la porta amb el peu potser per a donar-li certa intimitat a l’ocasió. Però no ho pogué fer, que restà mig oberta: pel badall deixat, el gos veié el cos de Mília, aquell cos desmanegat i immens, el seu cos sense gràcia, malforjat, damunt del de son pare.

Pum.

Capítol inicial d’‘Ai, Mília’, de Magda Añon Espert, Premi Lletraferit de Novel·la 2025 ‘ex aequo’ amb ‘Maièutica’, de Francesc Server Mut