El 2025 va ser l’Any Maria Beneyto de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), però eixa fita arribà cinc anys tard. És cert que en el 2020 estàvem a altres coses, però el retard en la celebració no té relació amb la pandèmia sinó amb un engany, descobert per la comissió organitzadora de la commemoració. L’escriptora deia públicament que havia nascut en 1925, però el seu certificat de naixement i el passaport que es troba a l’Hemeroteca Històrica Municipal de València confirmen que va nàixer el 1920. Es llevava cinc anys. És una de les moltes cares de la dona múltiple.
“Yo, múltiple, plural, amigos míos, / no soy nada. Soy todo. Soy aquella / que se quejaba a Dios de no ser río / y ser mar, ser clamor y no palabra, / ser calle de ciudad y no sendero, / ser colmena y no ser única abeja”. La dona forta de la Santa Escriptura, poeta, novel·lista, autodidacta, amiga d’autors clau en la literatura en valencià i en castellà, bilingüe. Premiada, primer. Oblidada, després. Recuperada ara, en la seua complexitat, gràcies a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Maria Beneyto Cuñat va nàixer a València el 1920, però, quan era menuda, el treball del pare com a sindicalista portà la família de set germans a traslladar-se primer a un poble miner de Còrdova i després a Madrid, on ell intentà obstinadament estrenar alguna de les obres teatrals que havia escrit sense cap èxit. Després de l’esclat de la Guerra Civil, els Beneyto tornaren a València a principis de 1937 i, com moltes altres dones i homes, Maria va vore tallades de soca-rel les seues possibilitats de continuar una educació reglada. A més, la mort del pare com a conseqüència d’una ferida infectada després d’un bombardeig el 1938, l’absència dels germans i la ceguesa de la mare obligà la jove a guanyar-se la vida netejant cases, treballant de cartonera en tallers fallers, però també escrivint cartes a dones que tenien els marits empresonats. Estes lletres serien l’origen, com ella mateixa manifestava, d’un deler literari que, amb l’ajuda d’unes circumstàncies econòmiques favorables en la primera dècada de la postguerra, la decidiren a dedicar-se en cos i ànima a l’escriptura.
Un deute amb una dona fràgil i forta
Des d’aleshores es dedicaria a construir una identitat literària polièdrica: de dona, d’autora, de veu dels vençuts. Ho faria en llibres com Canción olvidada (1947), que recull els seus poemes adolescents; Eva en el tiempo (1952), un aplec de poesia testimonial i socialment compromesa; o Altra veu (1952), el seu primer poemari en valencià. En la foscor de la postguerra franquista, la dona múltiple decidia no renunciar a la llengua de la seua terra i de la seua família, encara que no li l’hagueren transmesa. Però la va aprendre i mai més la va abandonar com a llengua literària.
Montserrat Roig deia que escrivia en català per tres raons: “primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i tercer, perquè em dona la gana”. En el seu credo particular, Maria Beneyto confessava que “castellà s’ha parlat sempre a casa, i a Madrid”, i que començà a escriure en valencià, “amb un gran esforç i tirant mà del diccionari”, perquè “ho considerava un deure i un deute amb la meua terra”. En una altra entrevista reconeixia que: “Com que em resultava més fàcil escriure en castellà, doncs he escrit més en castellà que no en valencià. Però jo sempre he tingut eixa sensació de tindre un deute que havia de pagar d’alguna manera”.
Així que poètics i bilingües van ser inicis de Maria Beneyto, que l’any 1954 guanyà el Premi València de Poesia amb Criatura múltiple. El 1956 va vore la llum el poemari Ratlles a l’aire, quasi més existencialista que religiós, on escrivia que: “Jo soc la dona forta de la Santa Escriptura / (Mai no hi hagué més feble, més humil criatura). / Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu”. La dona múltiple reforçava la seua identitat plural.
I no ho va fer a soles. Durant aquells anys 50 va conéixer a València a Manuel Sanchis Guarner, una amistat clau, i a Joan Fuster o a Vicent Andrés Estellés. I, alhora, va ser amiga d’altres grans noms de la literatura hispànica en castellà: Gabriel Celaya, Carmen Conde, Vicente Aleixandre i Salvador Espriu, entre d’altres.
Allò que passa entre riuada i riuada
Va ser precisament l’amistat amb Fuster la que la va impulsar a fer el pas cap a la narrativa en valencià. Primer ho va fer amb el conte “La intenció”, que va publicar en el Recull de contes valencians del suecà. Era 1958. Però a l’any següent guanyà el Premi València de Novel·la amb El río viene crecido, una obra en castellà sobre els efectes de les riuades de 1949 i 1957 i la devastació que provocaren, sobretot entre la gent humil que vivia en les xaboles del riu Túria i els barris del Carme, Campanar o Natzaret. És una de les poquíssimes novel·les que narren la Gran Riuà de València i es va escriure de manera pràcticament immediata al desastre. Una obra que hui està tristament d’actualitat i que l’editorial Llibres de la Drassana ha publicat per primera vegada en valencià, amb traducció de la presidenta de la comissió organitzadora de l’Any Maria Beneyto, la catedràtica de filologia Carme Manuel, en col·laboració amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València.
El riu ve crescut és una novel·la social i, per tant, reflectix la vida de personatges que habiten els màrgens, com els xabolistes malaguenys Rosa i Paquiro, els problemàtics Jaime i Chon o el vell pescador Toni i la seua filla Vicenta, que l’autora presenta en 1949, abans de la primera riuada de la postguerra. En una segona part fa zoom sobre les seues vides quan el riu està a punt d’arrasar-ho tot d’una manera terrible. No en va, com escriu Rafa Lahuerta en el pròleg amb la certesa de la destrucció fluvial des de la fundació de la ciutat, hi ha “una veritat incontestable: València és allò que passa entre riuada i riuada”.
Però, tot i el boom de la novel·la social en l’època, amb obres com Tiempo de silencio (1961) de Luis Martín Santos, El río viene crecido a penes aconseguí ressò. Ja ho sabem: els autors i autores valencianes no sempre són ben rebuts a nivell estatal. Tampoc ajudava que l’autora fora una dona. En una entrevista en aquell mateix en què publicava la novel·la, un periodista volia saber si la seua “condición de mujer guapa” l’havia ajudat a promocionar llibres. Li contestà la dona forta, la dona múltiple: “Esa supuesta guapura no me ha creado más que complicaciones y obstáculos. Para la venenosa malicia de algunos compañeros-compañeras, las alabanzas del crítico y los premios solo venían a mí por guapa. Mi supuesta guapura me hace coger muchas rabietas y me está fastidiando constantemente”. Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.
Una pàtria antiga i silenciada
Més avant, publicà una col·lecció de contes, La gent que viu al món (1966), i una novel·la, La dona forta (1967), que relata les vides d’un grup de dones en un club femení i que ha estat considerada una de les grans obres narratives en valencià del segle XX. Segons reconegué, la va escriure davall “la pressió de diverses dictadures: en primer lloc, la que patia el país, a dalt, i després una o dos més, que podrien ser la de la meua pròpia condició de dona, en el pla personal –la meitat de la franja humana anomenada home ens volia humils, submises–, a la qual cosa s’afegia el mateix ambient, que rebutjava com a estrany un tema que jo imposava en uns temps en què tals assemblees de dones no s’hi podien donar”.
No debades, l’obra estava basada en un club de dones que els seus pares havien conegut quan vivien a Madrid durant la República, en els anys 30… “Però jo havia de dur-les al meu temps”, explicava l’escriptora, i per això la trama té lloc en els 60. En conseqüència, uns personatges complexos se situaven a l’epicentre del franquisme: una model, una dona que es ven o una altra que vol ser mare fadrina. “Nosotras, entretanto, asamos ratas / para desayunar. Los pájaros lamentan / que existamos: brujas-gatos-mujeres / espantapájaros, caricaturas de hembra. Disconformes / Ardemos sin quemarnos. Somos libres”. El seu poema “Colectivo” podria estar parlant perfectament d’aquelles dones.
Si bé les protagonistes del club de La dona forta pertanyien a la classe alta, Maria Beneyto recuperà el rol de cronista dels vençuts en Antigua patria, una novel·la publicada en 1969, en la qual relatava, entre altres coses, el fracàs teatral de son pare a Madrid, enmig d’una genealogia de perdedors de la Guerra Civil i la repressió franquista. La seua pròpia família era la protagonista d’esta obra, en què, segons les seues paraules, tractava de “demostrar a los vencedores de la guerra que los derrotados, los rojos, no éramos hijos de criminales ni nada parecido. […] Yo quería –sentía la necesidad de hacerlo– hablar de mi padre, de su vida, y de la nuestra a su alrededor. Demostrar que era un ser humano sensible y desgraciado que nunca hizo ni quiso hacer daño a nadie”, explicava.
Com escrigué Sanchis Guarner sobre ella, “l’amor als febles la porta a rebel·lar-se amb coratge contra la injustícia, a compartir el dolor de les víctimes de l’opressió”. A donar veu als silenciats. La dona múltiple és també la dona que posa el cos i la veu per a trencar del silenci. “Venen / arrossegant la llum per terra./ Porten un clau de vidre en la cova amagada de la veu / ungles als ulls, / mans empeltades / del cadàver d’ahir”, escriu en un poema inèdit que es conserva a l’Hemeroteca Municipal de València. Però a este reconeixement del dany i del dolor dels vençuts contraposa una esperança, una crida: “Ai companys meus d’origen, els que viviu en terra / quina abraçada meua, o llaç de llum o força/ –d’aqueixa nua i tendra i terrible com l’aigua– / acoste en el silenci que em tanca i em limita!”. I és l’abraçada generosa, l’abraçada emocionada, de la dona múltiple, que es convertix, també, en tots ells, en tots els vençuts.
