Moltes històries de la ciutat de València no s’entenen a través dels grans noms, els monuments o les dates solemnes, sinó mirant les cares de la gent que va treballar durant dècades darrere dels murs d’un edifici. És el cas de les cigarreres valencianes, milers de dones que formaren part de la vida industrial, familiar i social de la ciutat i que este dissabte 5 de setembre, a les 20:00 hores, tornaran simbòlicament a reunir-se amb motiu de la inauguració de Cigarreres valencianes. L’última generació (1965-2002) al Centre Cultural La Reina 121, al carrer de la Reina del Cabanyal.

L’exposició servirà, a més, per a inaugurar la nova temporada del centre cultural i ho farà amb un element difícilment repetible: moltes de les dones que protagonitzen la mostra estaran presents en l’obertura. Antigues cigarreres procedents del Cabanyal, Benimaclet i Alboraia acudiran a una inauguració concebuda no només com una proposta expositiva, sinó també com una trobada entre les protagonistes d’una història laboral que va arribar a la fi fa un quart de segle.

Cal dir, en este sentit, que l’entrada serà lliure i la vetlada acabarà amb una picadeta i un vi d’honor per a brindar tant per la nova temporada del CC La Reina 121 com per les dones homenatjades.

.

En concret, Cigarreres valencianes posa el focus sobre l’última generació que va treballar a la Fàbrica de Tabacs de València, la formada a partir de la gran incorporació de dones de 1965 i que va mantindre viu un ofici amb una tradició de segles fins al tancament de les instal·lacions l’any 2002. Així, la mostra reivindica aquelles treballadores no com una estampa pintoresca vinculada al món del tabac, sinó com a protagonistes de ple dret de la industrialització valenciana, defensores dels seus drets i, en molts casos, pilars de l’economia familiar.

La història, de fet, havia començat molt abans d’entrar a la fàbrica. En barris com el Cabanyal existia tota una cultura domèstica del tabac protagonitzada per les pureres, dones que elaboraven clandestinament a casa caliquenyos, potes d’elefant, trompetes i senyoretes. Era un treball invisible, artesanal i sovint imprescindible per a completar els ingressos de les famílies.

La fàbrica transformaria aquella realitat en una cultura obrera femenina singular. Cada dia hi arribaven dones des d’Alboraia, Benimaclet, el Cabanyal, Russafa i altres punts de València, algunes a peu. I l’ofici acabaria transmetent-se dins de les mateixes famílies: de iaies a mares, de mares a filles i de filles a netes. Tot plegat, la fàbrica era el lloc de treball, però també un espai de relacions, solidaritats, amistats i consciència compartida.

.

Una exposició feta per les mateixes treballadores

Ací es troba precisament la principal força de la proposta de La Reina 121. No es tracta d’una reconstrucció distant d’un món desaparegut, sinó que la mostra s’ha construït a partir dels records, les fotografies, les veus i les vivències de les mateixes cigarreres, moltes de les quals continuen vives i participaran en la inauguració. És, per tant, una memòria obrera contada en primera persona i fixada quan encara és possible escoltar directament les dones que la van protagonitzar.

De fet, les imatges que integren el projecte permeten resseguir eixe univers durant dècades: les grans fotografies de grup de les treballadores, les màquines i els espais de producció, les operàries amb les bates de faena o l’evolució tecnològica d’una indústria que va canviar radicalment entre els anys 60 i les acaballes del segle XX. Però també mostren una dimensió menys previsible de la vida de la fàbrica: les celebracions col·lectives, els balcons engalanats, les festes i fins i tot la presència de la Mare de Déu dels Desemparats entre una multitud de treballadores.

El text introductori de l’exposició és obra de Vicenta D. Mengual i Nicolás, també cigarrera, mentres que les fotografies i les veus han sigut cedides per Carmen Marco, Carmen Valero, Chelo Leganés, Concha Fernández, Concha Visiedo, Dolores Ortiz, Dolores Tomás, Manuela Dámaso, Mari Carmen Sanchis Alcañiz i família, Pilar García, Sara Quiles, Teresa Vall i la mateixa Vicenta D. Mengual. A més, la mostra agraïx la participació del conjunt de cigarreres implicades i la col·laboració de David López, Fefo.

Esta autoria col·lectiva explica el caràcter especialment humà de l’exposició, ja que les fotografies deixen de ser simples documents històrics quan les persones retratades poden explicar què estava passant, qui apareix al seu costat, com era una jornada de treball o què significava formar part d’aquella comunitat. Per això la inauguració de dissabte serà tan especial, ja que permetrà que el material exposat dialogue amb la memòria viva de les protagonistes.

El comiat que feren les treballadores de la Fàbrica de Tabacs en l’any 2002 pareixia posar punt final a una cadena humana formada durant generacions, però vint-i-quatre anys després aquelles cigarreres tornaran a trobar-se al Cabanyal. Esta vegada no per a entrar al torn de treball ni per a posar en marxa les màquines, sinó per tal que València puga mirar-les, escoltar-les i reconéixer en les seues històries una part de la seua pròpia memòria, la memòria de la classe treballadora que ens precedix.