“La meva salut és excel·lent, però estic carregat de romanços com una criatura malaltissa”. És la primera frase de l’eterna Incerta glòria (Club Editor, 1956-1971) de Joan Sales, en veu del personatge Lluís de Brocà, al poble aragonés inventat de Castel de Olivo en vespres de l’estiu del 1937, avançant el que llegirem al llarg de la novel·la: és un jove vigorós, però emocionalment ple d’ideals, passions i fantasies que un Estat com l’espanyol i una Europa com la del segle XX s’encarregaran de destruir de manera implacable manu militari. No debades, l’extensió de la novel·la, El vent de la nit (Club Editor, 1969-1981), constatarà que “potser el pitjor de la guerra és que després ve la pau”.

“Soc Jesús Martorell i vaig vore el meu primer mort als 9 anys”. És la primera frase de la novel·la destinada a l’eternitat Guerra, victòria, demà (Llibres de la Drassana, 2025) de Carles Fenollosa, en veu d’un personatge que amb el seu nom homenatja tant el Jesús Oliver d’Els treballs perduts, de Joan Francesc Mira, com el Joanot Martorell autor del Tirant lo Blanc. I este inici encara enllaça amb un altre monument de la literatura valenciana, el Gràcies per la propina de Ferran Torrent, que començava afirmant: “Sóc Ferran Torres i em vaig masturbar per primera vegada quan tenia nou anys”. Però si uns i altres començaven els seus relats amb aventures i gestes personals, ni que fora íntimes, Jesús Martorell, per contra, enceta les seues memòries amb la visió d’un cadàver, anunciant la derrota i la tragèdia en què es convertirà la seua vida.

Incerta glòria i Guerra, victòria, demà són dos novel·les separades per set dècades de distància, per contextos literaris radicalment diferents i per projectes estètics que no acaben de convergir. Però tot i les diferències, llegides conjuntament, produïxen una impressió singular: la de permetre contemplar els dos grans relats nacionals que la literatura catalana i valenciana han dedicat al mateix trauma històric des de ribes diferents, però pròximes i agermanades. En este sentit, si l’obra de Sales ha acabat ocupant el lloc de la gran epopeia moral de la Catalunya republicana, de la Guerra Civil i la postguerra, la de Fenollosa aspira a esdevindre la gran novel·la valenciana del mateix cicle històric, incloent l’exili.

Sales, però, escrivia des del cor de la generació derrotada. Les seues novel·les són el resultat d’una llarga elaboració moral i existencial: no d’una experiència transmesa, sinó d’una experiència viscuda en primera persona. Així, en llegir Incerta glòria es comprova que el conflicte apareix com una tragèdia humana que ineludiblement devora les conviccions, els amors i les certeses de tots els personatges. Des de les primeres pàgines, la guerra es presenta com un espai de descomposició moral, però també com l’escenari on els individus busquen aquella “uncertain glory of an April day” de Shakespeare que dona títol a l’obra: una plenitud impossible que adopta les formes de l’heroisme, la fe, el desig o la revolució. I, per això mateix, la lectura transcendix la novel·la històrica per a convertir-se en una constant reflexió sobre la joventut, el fracàs, el mal, la civilització o el sentit de la vida.

Fenollosa, en canvi, escriu molt després, més de mig segle més tard. No és testimoni dels fets, sinó hereu d’una memòria fragmentada. I precisament per això la seua novel·la té una altra sensibilitat i una altra perspectiva: Guerra, victòria, demà no naix de la necessitat d’exorcitzar una derrota personal, sinó de la voluntat de reconstruir una experiència històrica que ha restat dispersa entre silencis col·lectius, records incomplets i transformacions urbanes. El protagonista, Jesús Martorell, recorre físicament i mentalment una ciutat i un país desapareguts, i la novel·la convertix eixa exploració en una arqueologia de la memòria valenciana i valencianista. Els pobles abandonats, les places transformades o els espais marcats pels bombardejos i la repressió esdevenen testimonis muts d’una història que el nostre present pareix haver oblidat. Però Guerra, victòria, demà és també la novel·la de l’exili, del viatge d’un Ulisses que navega i camina per mig món, per París, per Roma, per Nàpols, per Niça, per Buenos Aires o per Iguazú, fins a comprendre que el que vol és tornar a casa, però que ja no ho pot fer, perquè la casa que recorda ja no existix.

En relació amb tot això, potser una de les diferències més profundes entre sengles obres siga la visió de la nació. Sales i els seus personatges, fins i tot els més refractaris a la catalanitat, reconeixen Catalunya en els anys 30 com una realitat nacional, encara que siga de manera implícita. En conseqüència, la derrota potser resulta més dura, però, en el fons, no serà tan inapel·lable: continuen havent-hi amarradors on lligar les maromes. Fenollosa, en canvi, en consonància amb la realitat històrica, no pot més que perfilar una consciència nacional valenciana en formació, minoritària, il·lusa i fins i tot barrejada amb d’altres vectors, com el de la sexualitat pròpia: “Cridà que hi havia un llit encara amb els llençols posats i una arca amb roba. Vaig seguir-lo i segurament tot hauria sigut diferent si no l’haguera seguit. Però el vaig seguir. El llit era aspre, però no estava excessivament brut”.

En tot cas, les dos obres compartixen una ambició poc freqüent en la narrativa catalana o valenciana. No es limiten a explicar una història individual, sinó que intenten comprendre una època sencera i, salvant les distàncies, participen d’una tradició de gran novel·la nacional que podria anar de Tolstoi a Grossman o de Galdós a Yourcenar. Sales ho fa a través d’una estructura polifònica, que convertix la subjectivitat en instrument d’anàlisi històrica, mentres que Fenollosa opta per una veu narrativa extraordinàriament personal, irònica, culta i reflexiva, capaç d’integrar la memòria, la digressió Filosòfica, la reconstrucció Històrica o els moments Cinematogràfics dins d’un mateix gran flux narratiu.

Però si hi ha un element que acaba d’unir les dos propostes literàries és la visió de la derrota. Tant Sales com Fenollosa entenen que la desfeta progressista i nacional va ser molt més que una debacle militar: va ser una fractura moral, cultural i sentimental que va condicionar diverses generacions, de manera que en els dos casos la postguerra apareix com una llarga ombra projectada sobre el propi futur. Els personatges continuen vivint, estimant i treballant, però ho fan dins d’un món irreversiblement alterat pel trauma i, en este sentit, resulta evident que la victòria dels vencedors no resolgué absolutament res, sinó que inaugurà una nova forma de devastació.

En definitiva, llegides hui, estes novel·les semblen dialogar a través del temps: Incerta glòria –i El vent de la nit– representen la veu immediata dels qui van viure l’assolament de les esperances republicanes i col·lectives catalanes, mentres que Guerra, victòria, demà simbolitza la veu tardana dels qui intenten reconstruir el que aquella catàstrofe destruí o silencià. Entre elles hi ha la distància que separa la memòria viva de la memòria recuperada, però també una profunda continuïtat històrica: si Joan Sales va donar a la literatura catalana la gran novel·la de la Guerra Civil, Fenollosa ha fet una operació comparable des de la perspectiva valenciana, convertint una experiència històrica dispersa i sovint marginada en matèria d’alta literatura. Per això les dos obres poden llegir-se com les dos cares d’un mateix fresc: la història tràgica d’unes societats derrotades i la persistència, malgrat tot, d’una memòria que es resistix a desaparéixer.

I és que, com va apuntar Rafa Lahuerta en la memorable presentació de la novel·la de Fenollosa que tingué lloc en la passada Fira del Llibre de València: “És cert, constatem la derrota, però la derrota és també un punt de partida. Si escrivim és perquè neguem la desesperança. Encara que siga des del cinisme o des de la ironia, amb la nostra escriptura estem creant un futur, un espai d’amor propi. Estem dient que després d’una derrota pot vindre una victòria, una alegria futura. Eixe és el poder de la literatura i per això el poder lluita contra ella”.