Com no podia ser d’una altra forma, la llibreria independent Bangarang ens servix com a marc i escenari per a entrevistar la seua propietària, que també és artista i ha publicat la seua primera novel·la, Hasta aquí todo va bien, en l’editorial Candaya (2025), “una profunda reflexió sobre la pulsió de la violència, la crueltat i els límits de la intimitat”. Sanchis és principalment llibretera –“és amb el que em guanye la vida”–, però la seua formació prové de les Belles Arts i la fotografia, i és, per tant, “una composició de diverses coses”, una suma que ha desembocat també en l’escriptura.

De fet, va ser arran del “projecte kamikaze” de muntar la llibreria “i estar en contacte amb els llibres, els autors i les autores que han passat per ací” que va albirar que els seus projectes sempre tenien un component narratiu i va decidir animar-se a publicar una novel·la “per a persones que no tinguen por de llegir sobre personatges desagradables o situacions desagradables”.

Estela també qualifica Bangarang com un projecte “inconscient”, el resultat, amb la seua parella, de ser uns “amants dels llibres i tindre molt bons amics” (ens detalla una bona llista d’algunes de les llibreries amb més renom de València que els ajudare i aconsellaren en els inicis). Xarrem sobre molts i diversos temes: literatura, voyeurisme, viatjar al Japó, violència, somnis acomplits, relacions de dependència afectiva…

Com naix la idea d’Hasta aquí todo va bien? Naix d’una residència artística que és la que es narra en la novel·la. Jo estava en una residència a Hongria, l’experiència va ser –podríem dir– desastrosa. Llavors em quedí amb la sensació que havia fallat i que havia de transformar o donar-li forma al que havia passat per a continuar fent projectes, no en un sentit de productivitat, sinó de continuar donant forma a les coses que havia reflexionat. En tornar a València, després d’estar un temps pensant què podia fer, comencí a escriure per a posar les idees en orde i m’adoní que volia fer un llibre que funcionara com una performance, que no necessitara de mi en eixe moment exacte ni en eixe lloc exacte, de manera que tot allò anà transformant-se en una novel·la i així acabà muntant-se el puzle.

A quina classe de lector li recomanes el teu llibre? Si l’haguera de recomanar a algun tipus concret de lector, seria principalment a una lectora, perquè crec que interpel·la més a les dones. No és una qüestió de gènere, però crec que poden sentir més intensament part de les emocions que hi ha en el llibre. D’altra banda, també el recomane a persones que no tinguen por de llegir sobre personatges desagradables, situacions desagradables, i que no necessiten d’un protagonista que siga ells mateixos, que puguen gaudir d’un llibre on no hi haja res on agarrar-se, on tot el que es narra és prou horrible.

Què trobaran els lectors en Hasta aquí todo va bien? Vull creure que trobaran un llibre que planteja preguntes, que no les resol, perquè no tinc cap resposta, però que parla sobre qüestions incòmodes, i sobretot qüestions incòmodes que les dones generalment no solem explorar, com són la violència, la pulsió de violència, així com les ganes de mirar a l’altre, les ganes de jugar, la crueltat i fregar sempre els límits de l’ètica.

Per què afirmes que el teu llibre servix com a excusa per a explorar els límits de l’ètica en l’art a través del voyeurisme, la violència i les relacions de dependència afectiva? Perquè crec que l’art legitima, que quan dius que eres artista o que eres escriptor -o qualsevol cosa que estiga dins de la creació- pots arribar més lluny del que pots quan no t’atorgues eixes etiquetes. Perquè és veritat que necessitem etiquetes que ens expliquen les coses, que ens reconcilien amb el que experimentem. Llavors, com a artista, pots portar les coses més lluny i totes eixes curiositats que generalment no explorem de sobte obrin tot un món.

Com de rellevant creus que és subvertir els rols de poder entre hòmens i dones, i no presentar a la dona com a víctima? Per a mi és importantíssim perquè les dones són víctimes, això ho sabem. Són víctimes constantment de tota classe de violències, de tota classe de repressions. I el problema és quan la narrativa de ficció reproduïx eixos mateixos rols. Per exemple, en la novel·la negra o en els thrillers l’assassinada sempre és una dona jove a la qual li han fet de tot. Això ja passa en la realitat, però si a més ho perpetuem en la ficció, les xiquetes creixeran pensant que seran sempre víctimes potencials. M’agradaria saber què passaria si les xiquetes cresqueren sense por. Jugar a subvertir els rols m’interessa molt perquè, d’una banda, em posa en posició de poder i, per una altra, em permet confrontar amb què passa quan no som víctimes, quan som actives en el desig, quan som actives en la violència…, que no és allò ideal, però com a joc m’interessa i em dona joc.

Com a llibretera, artista i escriptora, quin balanç fas del panorama literari general? M’ha sorprés que sí que hi ha un costum de llegir generalitzat perquè quan obrírem la llibreria pensàvem que hi hauria dies en què no entraria ningú. Ens semblava que hi havia moltíssims dies en què passaria i mai ha passat, mai s’ha donat un dia dramàtic. Sempre es manté la venda. Em pareix que és un senyal que hi ha un consum constant de llibres perquè la gent ho demana, hi ha un hàbit de lectura i estem en una bona posició: tenim molt bons escriptors i escriptores, molt bones editorials, etc. Sempre soc optimista amb això, és un bon moment.

I en el cas concret valencià? A València hi ha una sensació que passa alguna cosa, que estan apareixent molt bons escriptors i escriptores, que també n’hi havia abans, però potser ara comença a existir un sentiment de comunitat entre eixos autors i autores; el públic de la ciutat es bolca amb ells i fa la sensació que de sobte podria posicionar-se com un focus al qual puga mirar la resta de l’Estat.

Quins són els pròxims projectes? Estic amb una novel·la i estic també treballant en un xicotet assaig que vorem com va. Si va bé, es publicarà dins d’una col·lecció molt bonica i serà un assaig sobre la mirada i el voyeurisme.