Sara Barquinero és doctora en Filosofia i acaba de publicar La chica más lista que conozco (Lumen | Penguin, 2026). Ella mateixa es percep com a “seriosa”, a més de “estoica”, perquè assegura que “sent que ho tinc tot” quan li preguntem pels somnis a complir. Amb la seua anterior novel·la, Los Escorpiones (Lumen, 2024), va revolucionar el panorama literari amb el factor sorpresa i va rebre importants guardons com a Millor Novel·la en castellà de 2024 per a El Mundo i Millor Llibre de ficció de l’any per a l’Associació de Llibreries de Madrid.

Com es descriu Sara Barquinero per a algú que no la coneix? Soc una escriptora que sempre parla un poc de filosofia i literatura en els seus textos. Intente que en la narració tinga un paper important, però que alhora hi haja molta ficció i que no hi haja avorriment.

La teua formació en Filosofia influïx en el teu estil narratiu? Sobretot perquè m’ha influenciat molt en la calsse de persona que soc. Tinc el cap molt format tant per la soledat de la lectura com per l’orde que imposen els sistemes filosòfics.

Com naix la idea de La chica más lista que conozco? Estava acabant el doctorat i estava molt farta d’algunes coses que veia en la Universitat. Vaig escriure algunes parts del llibre i en passar Los Escorpiones estava dubtosa entre diversos projectes de novel·la… Llavor em va paréixer que era el que més podia dialogar amb el present.

Quant d’observació personal o autobiogràfica hi ha en els personatges? Moltes coses que apareixen en la novel·la són coses que jo he vist, però els personatges i els entorns són ficticis, estan reconstruïts. Per exemple, la protagonista de la novel·la té un affaire amb un professor universitari, que és una cosa que a mi no m’ha succeït.

Quins són les claus d’una ‘novel·la de campus’? Són novel·les que passen dins de l’entorn universitari, és allò més important. Moltes novel·les de campus, de fet, se salten l’estiu, Nadal i els moments que no ocorren dins del campus. Sempre són crítiques al món universitari i crec que sempre són almenys una miqueta gracioses.

Per què la com “una novel·la sobre la vergonya”? Perquè em sembla que la vergonya vertebra els eixos de la novel·la. Es parla molt de la vergonya com a concepte filosòfic. També de la vergonya de classe.

Què t’agradaria que els lectors es portaren després de llegir esta novel·la? A banda de comprendre més algunes situacions que hagen pogut viure, m’agradaria que reflexionaren no tant del consentiment, encara que siga un dels temes centrals de la novel·la, com de les estructures. Em pareix que moltes vegades no ens clavem en camisa d’onze vares i no ens posicionem sobre assumptes que ens afecten, però això és just el que permet que succeïsquen les coses que passen en la novel·la. Seguir el corrent, seguir el que tots fam… Ser Suïssa, a vegades, no és la solució.

Relacionat amb la trama de la novel·la, com d’important consideres que és l’entorn on un naix, el background que té, per a la carrera acadèmica o la trajectòria professional? És complicat respondre a això perquè hi ha persones que just naixen en circumstàncies adverses i gràcies a elles creixen, gent que naix en una molt bona família i per això s’adotzena i són com una espècie de fi de raça. No es pot generalitzar, però per descomptat marquen completament el tauler de joc i la posició des de la qual juguem sempre. M’interessava visibilitzar com, a voltes, en el món de la cultura o de la societat no tots partim del mateix lloc i, encara que parega que tot és terriblement democràtic, moltes vegades no ho és.

Quina opinió tens de la meritocràcia? Em sembla una paraula tramposa perquè pareix que tot es pot aconseguir amb el mèrit. Però, per exemple, en el món acadèmic m’agradaria molt més una meritocràcia que una camarilla, com ara. Preferiria que l’entrada a la universitat com a professor depenguera d’un examen públic i no de concursos que tenen molts espais grisos.

Cap a on t’agradaria dirigir la teua trajectòria en el futur? Quan estava fent la tesi em vaig desencantar molt de la. De fet, ara no vull tornar al món acadèmic, però potser sí que m’anime amb un assaig més filosòfic que narratiu.