Entre els nombrosos testimonis de la Guerra Civil espanyola que han quedat sepultats per l’oblit, n’hi ha un especialment interessant per a la història del valencianisme polític: l’Himne de la Columna Uribarri, una composició publicada en novembre de 1936 i dedicada a una de les unitats més singulars del front republicà. Es tracta d’una peça hui en dia pràcticament desconeguda, tot i que resulta un document excepcional per a entendre com el valencianisme d’esquerres va viure la guerra com una doble lluita: contra el feixisme i a favor de la personalitat nacional valenciana.

La composició va ser editada pel Partit Valencianista d’Esquerra, que dedicava l’obra a “la valença de la més ferma i lleal identificació” de la Columna Uribarri, i la lletra era obra del dramaturg Alfred Sendín Galiana i la música de Jaume Guimerà, constituint una de les representacions més explícites del valencianisme militant organitzat durant els primers mesos del conflicte. En concret, la denominada Columna Uribarri, coneguda també com la Columna Fantasma, va ser una força de milícies republicanes organitzada a València després del colp d’Estat de juliol de 1936, comandada pel capità Manuel Uribarri Barutell (Burjassot (1896 – Veracruz, 1962) i que va actuar en diversos sectors del front militar, des de les Pitiüses fins a Toledo i Extremadura, adquirint una notable fama per la seua mobilitat i per les circumstàncies sovint confuses de les seues operacions, cosa que contribuí al sobrenom de “fantasma”.

En tot cas, allò que la feia especialment interessant era la seua dimensió valencianista. No debades, diversos militants del Partit Valencianista d’Esquerra hi participaven activament i la unitat arribà a convertir-se en el símbol d’un patriotisme valencià progressista que pretenia integrar la defensa de la República amb la reivindicació nacional valenciana. I, en conseqüència, no és casual que els membres de la columna desfilaren sovint amb la Senyera valenciana, que la hissaren al castell d’Eivissa o a l’Ajuntament de Valdelacasa del Tajo, o que utilitzaren com a distintiu un escut inspirat en el del València Football Club, adaptat com a emblema propi de la milícia.

Un dels principals impulsors d’aquell valencianisme combatent va ser Josep Castanyer (València, 1900 – París, 1951,) president del Partit Valencianista d’Esquerra i una de les figures més destacades del valencianisme progressista durant la Segona República. Castanyer havia participat activament en les iniciatives per aconseguir un Estatut d’Autonomia Valencià, havia estat tinent d’alcalde de l’Ajuntament de València en 1936 i representava una generació de valencianistes que concebia la reivindicació nacional com a compatible amb els ideals republicans, democràtics i socials. De fet, va ser ell qui impulsà des del mateix Ajuntament els treballs encaminats a la redacció d’un Estatut d’autogovern valencià en els mesos previs a l’esclat de la Guerra Civil.

No debades, el Partit Valencianista d’Esquerra, fundat en desembre de 1935 a partir de la confluència de diverses organitzacions valencianistes, es definia com un partit nacionalista i democràtic, compromés amb la defensa de la República i oposat al feixisme. Els seus dirigents reivindicaven el dret dels valencians a desenvolupar la seua personalitat política dins d’un marc republicà i federal, i durant la guerra participaren activament en les institucions republicanes valencianes. I tot eixe univers ideològic apareix reflectit amb claredat en l’himne dedicat a la Columna Uribarri.

De fet, ja des dels primers versos els milicians són presentats com a “valencians pits d’acer, fills d’un poble que lliure vol ser“. I la idea central és inequívoca: la guerra no és només una defensa de la República, sinó també una afirmació de la llibertat col·lectiva del poble valencià. Els combatents apareixen descrits com a hereus d’una comunitat que aspira a decidir el seu futur i que veu en la lluita una manera de preservar la seua dignitat. Alhora, la simbologia valenciana hi ocupa un lloc central, atés que la lletra proclama que “Flama roja, la Senyera singla l’aire en vol xegant“, convertint la bandera valenciana en referent moral per als combatents i en símbol d’”una Pàtria lliure i gran“.

Al mateix temps, el text reflectix amb contundència el clima ideològic de la Guerra Civil. Els milicians són interpel·lats com a “germans proletaris” i se’ls exhorta a destruir “els bestiaris sanguinaris del feixisme denigrant“. D’esta manera, la lluita contra el feixisme apareix fusionada amb la defensa de les classes populars i amb la reivindicació valenciana, una síntesi característica dels sectors valencianistes d’esquerra d’aquell moment històric. En darrer terme, la tornada final resumix perfectament tot aquell esperit combatiu: “Guanyarem la Victòria lluitant, milicians d’Uribarry, ¡tots avant!“, amb una confiança absoluta en la capacitat dels valencians per a contribuir de manera decisiva al triomf republicà.

Vist amb el pas del temps, el document resulta extraordinari. No es coneixen molts himnes militars que combinen de manera tan explícita la identitat valenciana, la simbologia de la Senyera, la retòrica de la justícia social i l’antifeixisme militant. I per això esdevé una font de primer orde per a entendre una faceta sovint ignorada del valencianisme republicà. Noranta anys després, l’Himne de la Columna Uribarri emergix com una peça excepcional de memòria històrica: la veu d’uns valencians que, enmig de la tragèdia de la guerra, cantaven alhora per la República, per la llibertat i per València. Amb la Senyera al front, amb dirigents militars i polítics com Manuel Uribarri o Josep Castanyer i amb militants disposats a jugar-se la vida en el front, aquella experiència representa un episodi ben singular de la història contemporània valenciana, que ara retorna als nostres ulls.

El Partit Valencianista d’Esquerra a la Columna Uribarry

a la seva valença de la més ferma i lleal identificació

 

HIMNE

Milicians

valencians

pits d’acer;

fills d’un poble 

que lliure vol ser:

per València la Mare triomfant 

milicians d’Uribarry

¡sempre avant!…

 

Flama roja, la Senyera

singla en l’aire en vol xegant

i nos marca la dressera

ferma i vera

d’una Pàtria lliure i gran!…

 

¡Germans!… ¡Germans proletaris;

punys en l’aire, pas avant,

xafarem prompte als bestiaris

sanguinaris

del feixisme denigrant!…

¡Milicians d’Uribarry

sempre avant!

 

Milicians

valencians

pits d’acer; 

fills d’un poble

que lliure vol ser:

Guanyarem la Victòria lluitant:

milicians d’Uribarry, ¡tots avant!…

 

Novembre 1936

Lletra: Alfret Sendín Galiana

Música de Jaume Guimerà