Recorde l’impacte que em va causar aquella ceràmica grega quan la vaig vore. Era un kílix fabricat pel prestigiós ceramista Exèquies a mitjan segle VI a. C. Una meravella del món grec.
Des de llavors, la imatge m’acompanya en el meu veleret. La peça es troba en l’Staatliche Antikensammlungen de Munic batejada en el seu catàleg amb un sorprenent títol que, a pesar del meu candorós apassionament per la Grècia antiga, trobe una miqueta cursi: Dionís navegant en una mar de dolçor. Coses del romanticisme alemany, entenc. Siga com siga, tal títol ha estat oblidat i la ceràmica es coneix senzillament com la Copa de Dionís. Millor. Sobra dir que és una copa per a vi. Amplíssima i poc fonda, la decoració lateral, menys coneguda que la de l’interior, té molt d’interés. Uns ulls enormes semblen mirar-nos quan el bevedor alça el calze i fa un glop. En eixos moments la copa esdevé una màscara, un fet que reitera l’homenatge a Dionís com a déu del teatre i ens recorda de pas l’inquietant significat de màscara: persona.
Ni cal dir, però, que és la vista zenital de la ceràmica el que impressiona, i el motiu d’este article. L’idíl·lic de l’escena d’un patró barbut, feliç i indolent, instal·lat en la seua barca, navegant divinament a vela amb vent favorable mentres el màstil esdevé una vinya fecunda i els dofins celebren l’inacabable somriure de les ones, fa veritable goig. Destil·la perfum de mar. Fa tàctils els dits rosats de l’alba. Desperta fam de singladures preturístiques. Enamora. La peça és una preciositat i punt… Punt? No n’estic segur.
Una il·lustració ‘homèrica’
Si furguem més enllà –qui afig saviesa, afig dolor?–, haurem de rellegir l’himne homèric número 7, que com els altres himnes homèrics és del tot erroni atribuir a Homer i és el de datació més insegura. En efecte, la pintura de figures negres sobre fons roig és una bella il·lustració del conte que s’hi narra. Segons el text, Dionís exhibia la figura d’un jove de llargs cabells negres, vestit amb túnica de porpra, que es trobava en un promontori marítim. Visible i atractiu com un far, el vaixell d’uns pirates tirrens que hi passava va ser temptat cap al desastre. Amb una celeritat piràtica, segrestaren el déu a pesar de les advertències del timoner. De sobte, es produïren uns fets prodigiosos: les lligades amb què volien esclavitzar el déu s’amollaven com per encantament; del buc del vaixell brollava un vi deliciós; els escàlems dels rems s’ornaven de garlandes i una vinya s’enfilava per l’arbre i l’antena, generant raïms daurats que en penjaven. El costat més fosc i salvatge del déu també es feu present: transfigurat en lleó, Dionís va devorar el patró de la nau mentres els mariners, posseïts de pànic, es llançaven per la borda i quedaven convertits en dofins. Eixa és l’escena que descriu la ceràmica.
L’himne homèric afirma marginalment que Dionís respectà el sensat timoner que havia advertit els companys de la imprudència. No ve al cas. El que tenim darrere de la magnífica simplificació pictòrica és una part bàsica dels atributs de Dionís. El déu de la vinya i el vi, l’antropofàgia ritual quan es berena el capità del veler, la capacitat proteica de transformació, la complicitat amb la natura com a déu ctònic, fill de Sèmele i Zeus, nascut dos vegades (ressuscitat?), perquè va ser en la cuixa de Zeus on va acabar de covar-se el xiquet per la mort de sa mare gestant, fulminada d’esglai en vore esplendent, amb raigs i trons, la bèstia del déu que l’havia prenyada. Trasplantat cap a la cuixa musculada de l’amo de l’Olimp com incubadora, el nasciturus canvià d’estança fins al seu sagrat naixement.
De fet, és en la figura d’un xiquet diví que Dionís serà imaginat de forma preferent en l’antiguitat. Més enllà de la imatge que ens ocupa queda el caràcter mistèric de Dionís, certes excursions a l’Hades per a visitar a sa mare Sèmele, la murta perfumada, la figuera –tan cadavèrica a l’hivern com la vinya– i també l’heura verinosa com plantes de pàmpols que li són afins. I, no en darrer lloc, el seu caràcter de déu essencialment estranger. Un déu metec. Un déu de l’alienació, podríem dir. I també, ara ho sabem, un déu tan antic que ja estava acreditat per escrit en els símbols de l’anomenada escriptura Linear B de l’època minoic-micènica, abans fins i tot de l’existència de l’alfabet grec… Vinya, protagonisme com a déu-xiquet, reencarnació, misteris, antropofàgia simbòlica, un tarannà miracler molt infreqüent en el racionalisme grec clàssic: no ens sona a alguna cosa de l’època cristiana?
Jesucrist vol ser Dionís
Vos propose pujar-nos a la parra de la ceràmica i avançar en el temps uns huit-cents anys. Ens trobem en el segle II d. C. En l’eclosió mediterrània del cristianisme. “Jo soc la vinya verdadera”, havia dit Crist, segons Sant Joan 15: 1. Contra qui competia Jesús? Qui era el cep fals que per contraposició al cep genuí de Crist donaria raïms rebutjables? Alguns investigadors –de manera prominent la historiadora britànica Bettany Hughes– tenen clar que en els inicis del cristianisme es produïx una batalla de substitució de Dionís per Crist, quan ja el politeisme pagà havia perdut la guerra. Els dos eren fills d’un Pare Déu/Zeus: la mateixa paraula en grec i al remat, els dos fills d’un déu-pare autòcrata que compartien simbologies paregudes. Tots dos eren aficionats a la resurrecció i a la pràctica miraculosa, es tractara de la multiplicació de pans i peixos o la transformació de mariners enganyats en dofins. I l’ètica que fonamentava el nou cristianisme no podia entendre’s sense l’humanisme de la il·lustració grega d’on germinava.
El cristianisme primitiu movia fitxa. En el fons es tractava de fer palanca en la tradició grega per a propiciar-ne una subversió interna revolucionària: mostrar la superioritat ètica dels evangelis enfront del racisme, la misogínia i la crueltat dels vells textos sagrats hebreus, on l’obediència a Jahvé com a déu únic omnipotent podia ordenar-te matar el teu fill únic si un dia li passava pels papirs. El més extraordinari del fet és que la competència entre el nou Crist hebreu i el vell Dionís grec arriba a tal grau de sincretisme que motiva proclamacions artístiques d’una enorme vitalitat durant l’hel·lenisme.
Un betlem pagà
A Pafos, a l’illa de Xipre –pàtria d’Afrodita, la deessa cipria–, es conserven uns excepcionals mosaics del segle II en l’anomenada Casa de Dionís. Per poc que fixem la vista vorem una representació del tradicional betlem cristià centrat en l’epifania, és a dir, en la manifestació del déu acabat de nàixer celebrada pels Reis d’Orient oferint regals al xiquet diví. En esta contestació pagana de la casa de Pafos, el xiquet diví és Dionís en els braços d’Hermes, i és celebrat com a nou membre exultant de la segona generació de déus olímpics per Nèctar i Ambrosia. Els Reis d’Orient són ací substituïts per quatre nimfes que vessen aigua per a rentar la sagrada criatura, a qui se li oferixen també trofeus, regals. Nit de Reis. Nit de Reinones, més ben dit.
Tot plegat, sembla evident que un potentat de Xipre pagà als millors artistes del moment per a recrear la novedosa iconografia del naixement de Jesús i incorporar-la a les seues conservadores preferències paganes. Prompte tot aquell món cauria en l’oblit, però l’art en perduraria. De fet, si retrocedim al taller d’Exèquies cap a l’any 530 a. C., gaudirem de la famosa copa i, de retorn al futur, ens farem un vi del segle XXI mentres naveguem a vela per les costes gregues de la Marina Alta i contemplem la Copa de Dionís, reproduïda per enèsima volta en vinil sobre la mampara del veler del Capità Boira. Ens visitaran hui els dofins?
