No vinc ací a fer cap mena de crítica cinematogràfica a la pel·lícula de L’Odissea de Christopher Nolan. M’ha agradat, però l’he vista –això sí– amb una certa suspicàcia que m’ha fet pensar.

Vaig entrar a la sala amb una sensació estranya, com qui no acaba de fiar-se del tot que uns americans vinguen a explicar-te la Mediterrània i a dir-te de quin color és la mar que t’ha vist llegir l’obra literària d’Odisseu a la seua riba. Assentat en una de les butaques del cinema, en aquells moments previs al començament, quan els espectadors encara entren carregats de roses i coca-cola, recordí l’estiu en què vaig llegir l’obra d’Homer per primera vegada.

Realment no va ser fa molt de temps. Era l’estiu posterior al confinament. La pandèmia m’havia obligat a deixar el meu treball de Londres i tornar cap a València. Vaig eixir en el penúltim avió abans que la ciutat tancara amb mi dins. M’havien cancel·lat ja dos vols els dies anteriors. Jo estava espantat. L’ambient era esfereïdor. Vaig arribar a l’aeroport a les tres de la matinada i hi havia unes alarmes sonant com si s’acabara el món; uns militars corrien amb metralletes i mascaretes de gas. Vaig vore el cartell d’eixides a la llunyania: hi havia moltes línies roges, només dos de verdes. Em vaig acostar i, en vore València en verd, vaig sentir alleujament, però també por.

A Manises les coses no eren molt diferents, però hi havia un fet fonamental que ho canviava tot: era casa. Supose que aixina es va sentir Odisseu en tornar a Ítaca. Recorde tindre aquell pensament mentre el taxi em portava cap a Castellar-l’Oliveral i guaitava el riu sec que voreja el meu barri disfressat de poble. A casa de ma mare tampoc hi havia pretendents esperant per a matar-me, però m’esperava una altra batalla: la de la soledat, el futur incert i una sensació insuportable de fracàs. Jo estava perdut, sense treball ni moltes expectatives d’aconseguir-ne. Volia ser escriptor. De fet, estava a punt de publicar una novel·la que acabaria sent un fracàs. Un altre.

Però quan s’obriren les portes del confinament, Calipso m’esperava en un raconet de la platja de Canet d’en Berenguer, entre el port i un camí de terra que, vora mar, desemboca al Port de Sagunt. Però el que fa realment especial aquell lloc és que, amb una miqueta de sort i paciència, pots arribar a vore Ítaca. Ho tinc comprovat. Calipso i jo llegirem una edició barata de L’Odissea d’Homer durant aquelles vesprades de juliol. I justament allí, d’alguna manera, aquella soledat que m’acompanyava, aquella ràbia que em tenia captiu, el fantasma del fracàs que em perseguia com el cant de les sirenes, començà a esvair-se. No hi havia flor de lotus, però sí aquelles pàgines.

El color de la mar –ni blau ni verd–, els reflexos del sol sobre aquell mantell líquid, les onades que besaven la riba amb la seua bromera blanca com trossos de núvols, amanits pels cants d’Homer, em van fer sentir part d’una pàtria comuna; com si el meu dolor fora una menudeta part d’un dolor més gran, submergit en l’aigua salada que banyava els meus peus. En certa manera, jo era Odisseu. I havia deixat arrere una Troia anomenada Londres, una Troia anomenada egocentrisme, una Troia anomenada rancor cap a un mateix. En un quadernet que portava a la platja vaig escriure el següent: “Cada época tiene su propia Troya y sus propias pestes”. De fet, revisant el mateix quadern d’aleshores, he vist que també hi vaig escriure una frase de L’Odissea: “Un amigo ha de ser leal y discreto de mente”. També he comprovat que hi vaig escriure diversos poemes. Hi ha un parell d’estrofes que considere que parlen del que sentia:

En una pinça de cranc

cridava el meu cor tremolós,

recordant l’habitació fosca

on vaig oblidar la sang d’Atenea.

 

Però sonà el telèfon,

i escoltí el plor del cavallet de mar,

vaig veure un gel ofegant-se

en la ginebra d’oceans furiosos,

de vaixells trencats.

.

En un  de tants capvespres en què la llum roja del sol estova la Mediterrània i fa que la seua aigua estiga calenteta, vaig tancar la darrera pàgina del llibre. Calipso ja no estava. De sobte, com si la lucidesa caiguera damunt de mi, em vaig adonar que havia sigut un imbècil. Que el retorn a casa era un privilegi absolut. Que tenia 23 anys. Que era mediterrani com la mar. Que jo tan sols era una minúscula part de la immensitat de segles de tragèdies, dolors, alegries i derrotes. I que podia ser testimoni de tot allò. Que el món estava fora i jo estava reclòs dins del meu ego. Que havia vençut. Que estava a casa. L’alegria de tornar penetrà en mi d’una manera tan viva com la boirina, com l’arena que tenia als peus, com les pàgines que sostenia entre les mans. L’Odissea em va obrir els ulls i posà llum dins d’ells: vaig vore Ítaca des de Canet d’en Berenguer.

Supose que encara soc fruit de tot allò. I és per això que, en eixir de vore la pel·lícula de Nolan, tenia una sensació de desassossec o, més prompte, d’insatisfacció inevitable. I és que tots els lectors partim d’un a priori que considere indefugible: el nostre egocentrisme intrínsec. Fem nostres les  obres que llegim perquè el fet d’arrossegar els ulls per eixes línies implica que les paraules  –sers inerts, pedres fredes i inanimades–, penetren en un terreny viu, privat, íntim: un oceà d’experiències i d’idees que fan que les imatges que generem estiguen adaptades a la nostra forma particular de mirar el món, al nostre sentir i al nostre pensar. I, en conseqüència, tendim a creure que eixos personatges i eixes històries són tal com les hem construïdes. Que l’autor les ha posades allí per a nosaltres; que ens parla des de segles de distància i ens entén com ningú ho fa. Per això, qualsevol representació cinematogràfica d’un llibre mai no podrà competir amb la nostra pròpia representació. És la mateixa història, però, alhora, no ho és.

Al remat, el xic que llegia L’Odissea a la riba d’una xicoteta platja de Canet d’en Berenguer és un de tants que durant milers d’anys l’han llegida, han estat dins del vaixell amb Odisseu, han sigut temptats per les sirenes o han sobreviscut a Circe i Escil·la. De fet, podem saber com han viscut el viatge els altres, però mai no serà com el nostre. Tot i que en l’eternitat d’Ítaca és on tots ens donem la mà… Perquè, al cap i a la fi, és casa nostra.