Paula Bonet em rep al pis de Russafa on va viure quan era estudiant de Belles Arts a la Universitat Politècnica de València. Allí ha muntat una exposició efímera amb els quadres pintats per a intervindre la nova edició d’El año que nevó en Valencia (Anagrama, 2025), de Rafael Chirbes, un llibre que també transcorre en un xicotet pis de la ciutat. Mentres em mostra les pintures, parla del procés creatiu i la intrahistòria del projecte.

Aquell hivern de 1956 Chirbes tenia 7 anys, son pare havia mort en un accident de carretera i la família celebrava un aniversari mentres la ciutat lluïa blanca, després de la històrica nevada que va cobrir la ciutat. La narració es desenvolupa en eixe espai íntim de celebració a través dels ulls del xiquet, que escolta referències a la guerra i d’altres que tensionen l’ambient, ja que la festa, en realitat, és una despedida i amaga un secret que ell desconeix. Una obra breu però intensa que Paula Bonet ha convertit en una joia artística gràcies a unes imatges que dialoguen amb el relat i ressalten la fragilitat de les relacions humanes.

Com vas trobar El año que nevó en Valencia? Va ser completament atzarós. Jo estava treballant en La anguila, un projecte que pensava senzill, però que, igual que l’anguila muta per a sobreviure, el projecte també va mutar i va acabar sent una novel·la, una exposició, uns diaris, una revisió de l’exposició… no s’acabava mai. En un punt del procés creatiu necessitava agarrar distància perquè el projecte estava a punt de destruir-me, llavors vaig entrar en una llibreria buscant alguna cosa breu que s’allunyara de tot el que estava treballant: temes de violències contra les dones, abús de poder, etc. Vaig vore el xicotet exemplar blau allà, amb la paraula “València” i amb la idea d’una ciutat coberta la neu amb la llum rebotant, que em va paréixer molt potent. Encara que vaig fugir escopetada de la ciutat, m’estime molt València, un fet molt Chirbes, l’odi i l’estima per la nostra terra, el nostre paisatge o la nostra llum, que no té punt intermedi: o molta llum, que crema, o tot foscor. Al final de El año que nevó en Valencia Chirbes escriu: “Yo había ya empezado a saber que no éramos de ningún sitio”. Potser ningú siga de cap lloc, però que bonic quan sentim amor per alguns paisatges i els sentim tan nostres com Chirbes fa amb València.

Volies allunyar-te del que estaves fent i què vas trobar? Vaig trobar una mirada molt lúcida, molt plena de grisos, que és el que busque cada vegada amb més insistència. La lectura d’El año que nevó en Valencia m’explicava qui soc i em deixava, en certa manera, desemparada. La primera cosa que em va enganxar és el xiquet que està cuidant anguiles, i en sent rebuig, una cosa que connectava amb la “meua” anguila. Després, en llegir-lo sencer, vaig pensar que era un llibre de color blanc. El primer impuls era tirar-me de cap a les aigües d’una platja de la Malva-rosa nevada, eixa imatge tan poètica de l’arena congelada i les llengües d’aigua sobre ella.

En quin moment vas decidir que volies fer un projecte artístic personal amb el llibre? De seguida. Mira, açò no ho havia verbalitzat mai: la Malva-rosa de La anguila és negra, en el relat apareix de nit quan el personatge del professor, que abusa del poder que li donen el gènere, la càtedra i l’edat, li diu a l’alumna: “Si cruzas esta línea, no habrá marcha atrás”. L’acció arrancava enmig d’una aigua negra i una nit profunda. Imagina la força d’estar treballant eixa foscor de La anguila i trobar-me esta Malva-rosa blanca de Chirbes que reflectix la llum… Jo anava llegint i mirant com en un espill eixa València que m’ha donat tantes coses bones, i des del meu pis al Raval de Barcelona feia mentalment el mateix trajecte que fan el  tio Pablo i la tia Júlia des de la platja fins el centre de València, el mateix que feia jo la nit de Sant Joan. Encara que és un text molt curt, està ple de silencis, i amb eixa imatge poderosa de la Malva-rosa la pulsió per pintar el llibre em va vindre des del principi, com un acte profundament íntim.

Per tant, el projecte va nàixer d’una proposta teua? Sí, ho vaig proposar a la meua editora en Anagrama com una cosa xicoteta, però no em va contestar de seguida. Poc després em va dir que tiràvem avant perquè ell mateix havia volgut recuperar el text perquè fora publicat en una edició cuidada, amb imatges, però va morir abans de poder dur-ho a terme. Jo només volia passar una vesprada allunyada de la faena i de mi mateixa i al final he estat més de tres anys pintant este llibre. Al llarg del procés he sentit una gratitud immensa per poder fer-lo…

I com vas enfrontar la faena d’intervindre El año que nevó en Valencia? Venia de teoritzar en excés i en este llibre el que volia era tornar als orígens, preguntar-me per què estic pintant. Així que vaig plantejar a l’editorial fer una cosa molt senzilla, amb molts blancs, jugant amb els dissolvents, etc.

.

No és un llibre il·lustrat, però tampoc un catàleg d’art, sinó que té elements dels dos formats. Com podríem definir l’obra? Està en dos formats: la idea inicial, el “llibre d’artista”, del qual hem fet una edició limitada de 500 còpies, i un altre format més convencional. En un moment donat vam pensar publicar-lo sense el text, només amb les pintures, però jo volia que la pintura estiguera acompanyada pel relat… Nosaltres també teníem dubtes a l’hora de classificar el llibre i, de fet, inaugura una col·lecció nova, Intervenciones, perquè al final hem entés que és una intervenció sobre un text. Es poden intervindre els textos des de la il·lustració, el rodatge, l’escultura, la fotografia, etc. Així que no és un llibre il·lustrat ni un catàleg de pintures inspirades en un llibre, sinó una intervenció.

Chirbes va escriure el llibre d’adult però recuperant la mirada que tenia als 7 anys. D’alguna manera has fet un procés similar? És una cosa màgica el que fa Chirbes en este llibre. Una de les coses que em travessen és quan parla de la compassió, de com veu que la seua família sent compassió pels altres, quan el que haurien de fer és sentir compassió per ells mateixos. Són incapaços de vore totes les mancances que patien, tota la seua misèria… Jo pensava en el meu iaio a punt de morir, quan encara parlava del seu amo amb una normalitat absoluta, perquè a Vila-real molts hòmens i moltes dones tenien amos. I això em duia a pensar en la meua besàvia, que està pintada en un del dibuixos del llibre amb la meua iaia acabada de nàixer. Ella m’explicava com havien afusellat el seu home, el meu besavi, a l’inici de la guerra, i la fam i la precarietat que patien… Però ella també tenia compassió dels altres. Eixa dignitat és la que hem d’il·luminar i reivindicar.

Chirbes posa en el centre les dones, d’una forma avançada al seu temps, i això s’ha reflectit també en la teua obra, no? Sí, si et fixes tot són dones, llevat del xiquet. M’he centrat en elles. La figura de la mare per a mi era molt important: una de les peces és un tríptic on es veu la mare agarrant menjar d’un plat on no hi ha res, i a l’altre costat hi ha el xiquet esperant el menjar amb les mans. És la dona qui ho sosté tot: els fills, els germans, el cunyat a la presó… Per a mi era important captar la seua mirada d’estar atrapada en un lloc fosc, però haver de sobreviure amb una presa de consciència, vehiculada a través de la resignació. També volia que no se sabera si estava mirant al lector o a un espill.

Sorprenentment, un altre aspecte important de la teua intervenció és la representació de les olors. Ha sigut un procés molt intuïtiu, la veritat. Com comentava, en este treball volia deixar-me dur, sentir i atrevir-me a mirar. El año que nevó en Valencia té un ambient molt dens, i això es manifesta també en les olors; fins i tot la loció Floyd de què es parla és la que portava el meu “güelo”. Tot això ha fet que es manifesten molts records en mi i que el text m’haja pres per complet.

–

T’havia passat abans una alguna cosa semblant? Amb esta passió no m’havia passat mai amb cap altre text. Evidentment, he llegit moltes coses que m’han inspirat, però açò de sentir un llibre tan meu i d’abocar-me així a ell és nou per a mi. Hi ha una cosa que m’ha donat Chirbes i és que la gent que vull i que ha mort torne a estar amb mi. Quan pintava, em posava els pasdobles que sonen en la festa del llibre, i els meus “güelos” estaven amb mi; encara no accepte que el meu “güelo” se n’haja anat i la sensació de sentir algú viu mentres fas una de les coses que més t’agraden del món, és molt difícil de trobar. A l’hora de treballar m’he posat a pintar des dels budells i des del cor. Volia sentir-me com el xiquet de la narració, ser jo una xiqueta i vore les coses com ell. El llibre parla de records, però no és gens complaent ni es deixa arravatar per la melancolia. Hi ha molta duresa i també molta bellesa, i este equilibri és molt difícil de trobar. Sent que d’alguna manera és el mateix lloc des del qual intente treballar. Quan vaig començar a llegir a Chirbes, vaig pensar: “I jo què estic intentant escriure, si ja està tot fet?”.

De quina manera han influït altres llibres de Chirbes en la teua obra? Depén. Crec que la influència de La buena letra és molt evident perquè és una visió de València paral·lela, com ha plasmat a la perfecció Celia Rico en la pel·lícula que ha eixit just al mateix temps que el nostre projecte. Però també m’ha influït Mediterráneos, ja que he estat viatjant per molts dels llocs dels quals parla i també va conéixer Chirbes. Havia de fer alguna cosa diferent després de La anguila, que és un projecte que m’ha fet molt de mal: jo pensava que estava escrivint un llibre des d’una temprança absoluta, curant ferides, i no era així. Totes les conseqüències de La anguila han sigut molt positives a nivell social i literari, però a nivell personal m’han esgarrat, inclús amb un cas d’assetjament personal que s’està allargant en excès. Degut a això, vaig decidir no exposar-me públicament al nostre país, però he seguit treballant fora, justament, i en gran part, per la Mediterrània, acompanyada pels Mediterráneos de Chirbes. El diari del meu viatge a Egipte es diu “Diario del polvo”, que justament és el que Chirbes marca més allí, eixa veladura de pols. També ha sigut important Mimoun, he muntat un taller al Marroc només per a anar a Mimoun. En tot cas, el llibre que més m’ha colpit és En la orilla: com col·loca la trama del pantà, com parla d’afectes entre hòmens, en quin lloc col·loca les cures… Crec que és un llibre amb una gran càrrega social i política, molt feminista.

No sé si veus en Chirbes una prefiguració de tots els mals que patim els valencians. Què diria Chirbes si ens mirara per un forat hui en dia? La seua obra és ara més actual que mai, l’hem de rellegir perquè parla amb mestria de temes que afecten el moll de l’os de les nostres vides: el desenvolupament urbanístic salvatge, la violència de les estructures tradicionals i familiars, la intolerància i l’agressivitat contra l’homosexualitat…

En el llibre es parla molt de la llum: de la seua absència a París, de la llum insòlita de la neu o de la llum de València. Com has afrontat pintar-la? És molt difícil treballar en blanc i ho he fet a base de veladures. Però la pulsió que sentia pintant era tan gran que em donava tot igual, jo anava fent, provant, gastant molta pintura. I estava feliç, molt feliç… Vaig començar fent paisatges en format xicotet, buscant diferents textures i materials per a representar els blancs. I en el procés vaig comprendre que havia de passar totes les imatges pels ulls del narrador, del xiquet, i en eixe moment va ser quan tot va començar a créixer i adoptar altres dimensions. Com deia, no volia intel·lectualitzar massa el treball, sinó que ho fet tot des dels budells, gaudint del procés.

–

Ja havies il·lustrat una altra novel·la valenciana, potser la més important de totes, el Tirant lo Blanch que va adaptar Josep Vicent Miralles per a Llibres de la Drassana en el 2016. El procés va ser molt diferent i es pot mirar en perspectiva. El Tirant va ser un encàrrec i, per tant, el procés de treball va ser molt distint. En aquell moment, després de fer molta il·lustració i cartellisme, jo tenia clar que volia tornar a la pintura, però alhora m’abellia molt fer el Tirant, de manera que vaig fer el procés de la mà de Josep Vicent Miralles i Vicent Baydal. Potser hi ha una prefiguració del que he fet després en la imatge de coberta del Tirant. Va ser molt interessant, perquè Tirant és el primer gran personatge que no es només bo o roín, sinó que està ple de grisos, està en construcció, i per això m’identifique amb la imatge de la coberta, perquè vaig fer un treball semblant al que he fet ara en El año que nevó en Valencia.

Tinc entés que la Barrancada del 29 d’octubre de 2024 va modificar este llibre. Sí. En primer lloc, hauria d’haver-se publicat en la tardor d’eixe any, però vam decidir no fer-ho perquè no teníem cor de fer coincidir el llançament amb una catàstrofe de tal magnitud. D’una altra banda, el color original de la portada era el terra, el marró, el color del fang, i ens va paréixer irrespectuós publicar així el llibre.

Per a tancar, m’agradaria que parlares de l’epíleg, on a través de la figura del teu avi parles del procés creatiu i de com este llibre està profundament lligat a la teua biografia. Mentres treballava en el llibre sempre va estar flotant la idea d’escriure un pròleg o un epíleg, però jo no ho acabava de tindre clar perquè entenia que en este llibre jo era pintora, no escriptora. Una vegada que el llibre va estar maquetat i a punt d’anar a impremta, ho vam tornar a plantejar amb la meua editora, li vaig pegar moltes voltes i vaig decidir anar-me’n a Suera. És el lloc on estan els meus morts, la casa on vivia la meua família, una casa molt xicoteta en la serra d’Espadà, on es va criar mon pare. Allí tenia l’espai on havia dormit de menudeta, el retrat d’aquell home afusellat, el meu besavi, i el record de tota la misèria en la qual es va formar una família humil i faenera. No havia anat mai a soles i em feia por fer-ho, però gràcies a El año que nevó en Valencia i a la possibilitat de publicar un text que dialogara amb el de Chirbes i amb la meua pintura, em vaig permetre fer-ho. Hi vaig anar a soles i va ser preciós, he pogut abraçar qui soc, abraçar aquell retrat, abraçar aquella misèria, abraçar la pèrdua, i això ha significat molt per a mi. He tractat de reflectir tot això en el pròleg… Quan faig classes, els dic a les alumnes que no s’enamoren de la primera cosa que fan, perquè això és només la base des de la qual treballar. La primera vegada que intentem pintar alguna cosa és l’esborrany del que farem, les primeres vegades sempre desapareixeran i la nostra faena es destruir-les per a fer una altra cosa. No pots construir sense destruir, siga en la pintura o en la literatura.