El passat 25 de setembre, la llibreria Medio pan y un libro va fer evident que no pretén ser solament una llibreria. Quan Álvaro de los Ángeles em va escriure invitant-me a participar en una lectura col‧lectiva del discurs de Lorca que dona, per cert, nom a l’espai, va ressonar automàticament amb allò de què sempre parle quan escric: tornar a trobar-nos, compartir espai, temps, cultura. Eixe divendres, a més, s’estrenava La bola negra. Era un dia lorquià, estava clar, i convidava a afegir-ne una mica més de màgia.
Un dia de setembre de l’any 31, Federico va llegir el discurs d’inauguració de la primera biblioteca pública de Fuentevaqueros, el seu poble natal, a Granada. Unes vint pàgines en què el poeta recorre la història dels llibres i les lletres, des de la roca al paper; una carta d’amor a la lectura, a l’alegria i a la vida. Medio pan y un libro, deia Lorca que demanaria si estiguera morint-se. Pa per al cos i llibres per a l’ànima, per a alimentar la humanitat que tots duem dins i que ens impulsa a buscar, a ser curiosos, a entendre per què existim. Una carta d’amor, també, al seu poble, un poble d’aigua i de gràcia, impossible de confondre’s amb qualsevol altre, segons el poeta. Ell somiava amb vore els seus veïns llegint; els majors i els xiquets, els molt llestos i els menys. Somiava amb una biblioteca sense censura, diversa i viva, plena de llum i d’opcions perquè tothom fora capaç de trobar-hi els seus llibres, els seus interessos particulars, allò que els fera vibrar i estar vius, però vius de veritat.
Jo crec que a Lorca li hauria agradat vore’ns llegir junts les seues paraules. En realitat, estic convençuda que li hauria agradat vore gent llegint, junta i en veu alta, qualsevol fragment, qualsevol relat, fora seu o no. Donant veu al seu discurs tornàrem una estona al passat, a un passat que sonava net, esperançador i tendre. Perquè Lorca tenia això quan escrivia: la tendresa de voler estar viu. Què és fer poesia, sinó inventar llocs de fantasia per a poder respirar?
Quan vaig eixir de la llibreria, una lluna quasi plena em va acompanyar a casa. Vaig caminar lenta a propòsit, cantussejant alguna cosa per a mi mateixa, distreta i contenta, gaudint d’eixa lluna meravellosa. Lluna lorquiana, clar, com no podia ser d’altra manera. I vaig pensar en com, potser, no és tan difícil aclarir un poc la tristesa, llevar-li una miqueta de pes. Potser n’hi ha prou amb tornar a les paraules, a pronunciar-les, a compartir-les; eixir d’un mateix i deixar-se ser, o deixar-se estar. Com quan comença a ploure. Com quan la lluna està plena i inunda de llum la ciutat.
