Lluny de sorprendre’m, vist com evoluciona el segle, descobrisc les mules de Strava: persones que es dediquen a córrer, saltar, pedalejar i batre rècords d’activitats físiques emprant el compte o el dispositiu GPS d’altres; uns altres que, pel que sembla, només volen presumir de cara a la galeria sense cruiximents. Les mules em recorden els mercedaris, els samaritans de l’Orde de la Mercé, que s’intercanviaven pels cristians captius dels musulmans a fi d’estalviar-los patiments, tot i que la seua causa era ben noble i, clar, no cobraven un cèntim; era un acte de fe per amor a Déu (i al congènere).
De substituts n’hi ha hagut sempre, des de la dida que alletava nadons fins als soldats que lluitaven per altri a canvi de diners, o l’estudiant que fa exàmens i treballs en nom d’un altre alumne, tot i que hui això ho fa més prompte la IA. En Marionettes, Inc., Ray Bradbury imagina un home que encarrega un doble mecànic per tal que el substituïsca en la seua anodina vida conjugal mentres ell se’n va a moure borina. Li ho comenta a un amic, que, en voler fer el mateix, descobrix que la seua dona se li ha avançat. Pel que fa al primer amic, el robot s’enamora de la seua dona i es desfà d’ell per a ocupar el seu lloc per a sempre més.
La idea que la història es repetix com a farsa sembla més certa que mai, literalment: notícies falses, escriptors que no escriuen, esportistes que no fan esport, gent que no és qui diu ser, etc. Certament Milli Vanilli tampoc cantaven, i el seu escàndol data dels 90. Potser és una cosa que sempre hem fet i estem perfeccionant perquè és el nostre destí. No són pocs els que creuen que la nostra espècie no ha conquerit la Terra gràcies al polze oposable o a la destresa amb les eines, sinó a la nostra capacitat d’explicar-nos històries i engolir-nos-les.
Potser eixe és l’objectiu final de l’existència humana: convertir-ho tot en ficció. Sens dubte, la nostra tecnologia ha evolucionat de manera que ens permet mentir cada vegada més i millor, i inventar-nos una realitat a mida. Esta és la nova bambolla: la bambolla de la ficció. Potser quan esclate, la veritat ens colpejarà de ple en forma de la IV Guerra Mundial descrita per un jove tinent anònim de l’exèrcit nord-americà destinat a l’atoló de Bikini en 1962: “amb arcs, fletxes i llances“. (Esta descripció s’atribuïx sovint a Albert Einstein, però, pel que pareix, això és pura ficció).










