M’escriuen uns amics que seguixen els articles a Lletraferit per preguntar-me què és això de l’etnobotànica que tant anomene.

Perquè, sí, és cert, ho faig quan parle de plantes com ara els plàtans d’ombra, les boves, les nespres i els nispros, les fruites antigues, silvestres o cultivades, des de les mores d’albarzer (ací i ací) als albercocs; o de més recents, com els caquis (i ací). També, de silvestres, i ocasionalment cultivades com a ornamentals, com ara els tamarits i el baladre de les rambles, a d’aromàtiques com l’alfàbega, l’encens i la mirra; o els aliments d’època. Igualment ho faig quan he tractat temes com ara el lèxic associat a algun aspecte concret del raïm o d’uns altres fruits), les manufactures (com el vidre i el sabó en relació a les soses i barrelles), les festes relacionades amb els cicles agrícoles (civada i Pasqua Florida; blat i  Pasqua Granada i Corpus; i la vinya); o relacionades amb festes, com ara la flor de la salpassa, les palmes o la flor de Nadal; l’1 de maig que celebra l’entrada en l’estació del bon oratge o els Difunts, l’entrada en l’estació de la foscor; les peretes i prunes de sant Joan; els lliris, siguen els blancs o de Florència o els de la Font Roja d’Alcoi (ací i ací); els rituals (pseudo)curatius o els jocs infantils. I tenen raó. Així que potser caldria fer un xicotet parèntesi per parlar d’eixa mena de ciència transversal que anomenem etnobotànica, és a dir, de l’estudi de les relacions entre els humans i les plantes, i de com ha anat canviant el concepte inicial d’eixa ciència.

Des dels orígens els humans ens hem relacionat amb les plantes; i no tan sols com a consumidors genèticament determinats sinó per transmissió cultural conscient o no. Aprendre sobre les plantes seria la primera professió pròpiament dita: combinar coneixements pràctics (per a què servien) amb altres de “teòrics” i compartibles (noms, dosis, moment de recol·lecció, distinció entre les diferents parts…). De fet, la relació amb les plantes ha sigut consubstancial als humans: des del naixement, en què portaran flors a la mare, fins que ens morim i ornaran la tomba amb unes altres flors, i potser ens enterraran en un cementeri on podran estar uns arbres però no uns altres. I al llarg del dia continuem usant-les, directament o transformades: des del café o el pa, la brioxieria o el suc de taronja del matí a la roba confeccionada amb cotó, lli o cànem; des dels mobles de fusta fins la colònia que ens posem; de la fruita i la verdura “de boca” fins a les conserves i els processats (del pa al sucre, i certes medicines, per posar-ne uns exemples).

‘La filla del llenyater’ (1851), del pintor prerafaelita John Everett Millais. Ghildhall Art Gallery, de Londres.  L’autor descriu una escena en un bosc amb sotabosc silvestres, i posa en les mans del xic unes seductores maduixes, també silvestres.

Per no parlar de les begudes, tant d’embriagants (fermentats i destil·lats de plantes) i com de no embriagants (orxates, aigua civada…). I fins i tot els bitllets (fets amb cotó transgènic) amb que pagarem tot això; i a l’hora d’anar-nos a dormir, és molt possible que els llençols o la roba de nit continguen fibres i pigments d’origen vegetal. Sí, un percentatge ben alt de la nostra quotidianitat depén de plantes o dels seus extractes i transformats. I tant pel que fa al País Valencià com en qualsevol part del món. I a estudiar tot això es dedica l’etnobotànica: a l’anàlisi crítica, la sistematització, divulgació, ús i aplicacions que provenen de les relacions entre les societats humanes i les plantes i que, en aprendre’n, poden projectar-se cap a la millora d’un futur més agradable.

L’etnobotànica és una ciència social, ja que no va tant de coneixements individuals, aïllats, sinó dels generats i transmesos entre grups que han experimentat i compartit saviesa depurada sobre les plantes: des de les primitives recol·lectores de plantes del paleolític als agricultors del neolític, els actuals pobladors del món rural o de les cultures que encara depenen de conèixer a fons la natura que els envolta.

Este va ser el primer dels camps a què es va dedicar l’etnobotànica (un terme definit per John Harshberger, 1896), en la intersecció de les ciències naturals i les socials, que tenia com a objecte d’estudi la relació entre les persones i les plantes. I això amb la finalitat de preservar el coneixement tradicional sobre les plantes com a patrimoni natural i cultural de la societat. En una primera etapa els estudiosos d’eixe camp es van vore atrets per l’exotisme dels tròpics i les “tribus primitives”, però a partir de mitjan segle XX es va proposar que l’etnobotànica no s’havia de limitar a l’estudi d’eixes societats i ambients, sinó de les societats humanes en general, i en tots els camps de l’activitat.

Perquè tots, de manera habitual, ens hem relacionat i ens relacionem amb les plantes; a diferents escales i aprofitant coneixements anteriors, clar, tot i que sovint no en som conscients i patim una mena de  “fitoagnòsia” o pèrdua de la capacitat per a reconèixer els vegetals o els seus derivats en el nostre entorn. Eixos coneixements formen part d’una herència, un llegat etnobotànic que ens ha arribat a partir de les múltiples experiències que tant la humanitat en general com la nostra gent en particular ha tingut amb les plantes i al llarg de la història i que continuen en l’actualitat.

Perquè, sí, l’etnobotànica no és tan sols una mirada al passat, fins i tot el més remot, sinó també al present i a un futur en què el coneixement acumulat sobre les plantes es puga projectar en múltiples usos que, en fer-los nostres de manera habitual tornaran a ser objecte d’estudi de l’etnobotànica.

Canviar la manera de mirar i la manera de preguntar

L’acoblament amb el món vegetal s’ha basat en una primera instància en reconèixer les plantes i saber-les anomenar, classificar i catalogar. I ja de tot això l’etnobotànica en té molt a dir. Perquè la investigació sobre els noms, les idees, els usos i el saber acumulat i vehiculat a través de noms i expressions, en té molt a dir. Com ho té el coneixement científic profund sobre la morfologia, fisiologia, bioquímica, genètica, ecologia i moltes altres especialitats dedicades a identificar els rerefons profunds que permeten explicar les propietats de les plantes.

Així que si fem ús de la tradicional divisió del coneixement entre ciències, tecnologies, lletres i humanitats, l’etnobotànica intenta fer-ne de pont entre tots eixos epistemològics. Un pont que, tot i estar fet de materials vegetals i coneixements tradicionals no refusa les tecnologies capdavanteres, tant de les clàssiques de botànica, etnografia i altres, com de modernes, des de la fitoquímica a l’arqueologia, bromatologia, medicina, història, lingüística, farmacologia, sociologia, fisiologia, bioquímica, biofísica, microbiologia, i un llarg etcètera.

I de pràcticament de tots eixos estudis i enfocaments podem trobar exemples al nostre país; aïllats, potser, però etnobotànicament connectables. I amb moltes perspectives de futur atès el caràcter ecològicament tan diversificat del nostre territori i el ser un lloc de trànsit i comunicació, que han configurat al llarg dels segles una flora rica i variada i un usos de les plantes d’allò més peculiar, de nord a sud i de voramar a la muntanya.

Perquè no tan sols s’ha contribuït a l’evolució dels ecosistemes, sinó que s’han sabut domesticar espècies que venien dels lloc més distants i que, integrades i millorades han arribat a representar signes identitaris de la nostra natura, agricultura, cuina o cultura general; d’ara i del passat: de l’espart a la carrasca, de l’olivera al panical, de les moreres als lledoners, o de la ruda al fleix.

L’estudi etnobotànic del nostre país mai deixa de sorprendre’ns. I quan mirem com cal allò que ens envolta trobem relacions insospitades entre les plantes (o els animals, o els fongs) i les arts plàstiques, la literatura, el teatre, la religió i tants altres elements culturals; amb l’afegit que les troballes no són respostes tancades, sinó que obrin la porta a nous interrogants i a noves relacions. O, a l’inrevés, a partir del coneixement cultural que ja posseïm podem trobar noves raons que expliquen la presència de certes plantes en determinats contextos.

I molt d’això es va intentar compartir i trobar sentit ja des dels primers llibres sobre etnobotànica divulgativa que es van escriure al nostre país: Amics de muntanya (1961), del saforenc d’adopció Josep Mascarell Gosp; i Les nostres plantes (1985) de qui açò escriu, editat per l’Institut d’Estudis Juan Gil Albert, de la Diputació d’Alacant; amb dos edicions en un parell d’anys malgrat els pronòstics negatius que m’havien advertit. Eixos primers llibres de divulgació etnobotànica anirien seguits en 1991 pel recull comarcal Herbari breu de la Safor, de Joan Pellicer i pel, més centrat en recopilar tradicions medicinals, Estudio etnobotánico de la provincia de Castellón, de Luís Mulet. També, el 1992 i atesa la demanda, una continuació de Les nostres plantes, molt ampliada en temes i territori (tots els territoris catalanoparlants i no tan sols al migjorn valencià), amb el subtítol: Una aproximació multidisciplinar al món vegetal de les nostres terres, però ara amb una altra editorial, l’alacantina Aguaclara.

I afortunadament molts altres que en vindrien després, sense oblidar alguns que podríem considerar precursors.

Però això, i altres consideracions, serien motiu d’una altra història.