En l’àmbit cultural cristià les festes principals han sigut tradicionalment tres: Nadal, Pasqua Florida o de Resurrecció, i Pentecosta o Pasqua Granada. Almenys abans de la gran festa Corpus, l’origen de la qual hem de situar-lo en el segle XIII. Ara bé, mentre que Nadal és una festivitat solar, lligada al solstici hivernal i tots els anys fixa, el 25 de desembre, les altres dos cada any canvien de data; això sí, sempre cauen en diumenge i formant part del cicle pasqual.
Les dates d’este cicle litúrgic són variables perquè giren al voltant d’uns altres dos incongruents entre sí, el solar i el lunar, que no tenen res en comú. El cicle pasqual és una mena d’híbrid entre l’antic calendari luni-solar hebreu i el romà-egipci basat en la recurrència de solsticis i equinoccis típica d’un calendari solar. En tot cas, el cicle pasqual gira al voltant de la data, cada any variable, del diumenge posterior a la primera lluna plena de primavera.
Tot i la seua difícil articulació, les dates són calculables amb molta antelació gràcies a un algoritme matemàtic molt complex, un cànon anomenat Computus (paschalis), que més enllà dels càlculs astronòmics i matemàtics ha de tindre en compte determinats requisits com ara que:
- La Pasqua s’ha de celebrar en diumenge.
- El Diumenge de Pasqua ha de ser posterior al primer pleniluni primaveral.
- Si la data del pleniluni cau en diumenge (com enguany, 2025, en què ha esdevingut el diumenge 13 d’abril), la Pasqua es traslladarà al diumenge següent per evitar coincidir amb la Pasqua jueva.
Finalment, i després de segles i segles de millores de l’algoritme, el gran matemàtic, físic i astrònom alemany Carl Friedrich Gauss (1777-1855), el príncep dels matemàtics, va aconseguir elaborar una fórmula que, si fa no fa, és la que fem servir per saber la data de la Pasqua i les festes associades fins i tot per als propers segles.
Un cicle litúrgic i festiu que abasta des del Dimecres de Cendra i els quaranta dies de la Quaresma, fins els cinquanta dies després, el Diumenge de Pentecosta o de Pasqua Granada, que tanca el cicle pasqual i que pot caure entre el 10 de maig i el 13 de juny. Això sí, els dos calendaris, tant el solar com el luni-solar, i com a resultat l’híbrid pasqual, estan vinculats als cicles agraris, cosa que val la pena de comentar.
La sega del blat i el final del cicle pasqual
L’antiga Péssah jueva, de la qual la Pasqua cristiana és hereva, era en origen un festa d’integració entre els agricultors cananeus i els pastors sinaítics que havien envaït la Terra Promesa de Canaan. La festa marcava, d’una banda, l’inici de la transhumància cap a les pastures de la serralada de Judea beneïdes per la pluja primaveral però que calia iniciar quan la lluna plena il·luminara el camí. La festa també servia per a indicar el començament de la sega de l’ordi o civada (Hordeum vulgare), un cereal més ric en fibra que en proteïnes (gluten), i les primícies o primeres garbes del qual s’havien d’entregar al Temple o als sacerdots. Una festa, també, d’intercanvi d’aliments: corderets acabats de parir a canvi de tortes de civada sense fermentar acabades de fer.
Permeteu una xicoteta digressió de caràcter lingüístic: ‘civada’ prové del llatí cibus, “aliment”; si als èquids (cavalls, ases, muls) se’ls alimentava amb Hordeum vulgare esta herba era la ‘civada’, “l’aliment per antonomàsia”; però si era Avena sativa esta n’heretava el nom. Per això, i depenent de quin era l’aliment preferit per als equins, el nom de ‘civada’ s’aplicava a Hordeum vulgare o bé a Avena sativa, mentre que en el cas de no ser-ho rebien els noms d’ordi o avena, respectivament. Tanquem la digressió i continuem.
La Péssah no tan sols anunciava la sega de la civada Hordeum vulgare sinó també la floració (> Pasqua Florida) d’un altre cereal, l’espelta bessona (Triticum dicoccum), un blat primitiu però més nutritiu que la civada.
La floració del blat. Els estams masculins, groguencs i sense cap embolcall de pètals, pengen a l’espera que el vent disperse el pol·len que fecundarà els òvuls femenins i activarà la formació dels nutritius grans de blat
Cinquanta dies després de la Pasqua Florida se celebra la Pasqua Granada o Pentecosta, un altre ritual d’agraïment per la collita però ara referit a la sega de l’esmentada espelta bessona, que els romans importaven en gran quantitat d’Egipte, el consideraven un “blat del faraó” i anomenaven en llatí far-farris (> farina).
Espigues d’espelta bessona, ‘Triticum dicoccum’
Eixe blat primitiu, el cereal més preuat en temps bíblics, es tracta en realitat d’un transgènic natural que, a l’igual que els blats actuals que se’n deriven, conté gens (seqüències de nucleòtids) d’unes altres gramínies, sobretot Aegilops triuncialis; el resultat d’aquella transgènesi va ser l’obtenció de grans més rics en midó i proteïnes (com el gluten), que no es queien quan eren segats. També permetien la posterior separació del gra i la palla mitjançant la trilla i l’obtenció d’una farina excel·lent per a la preparació de diferents tipus d’aliments, la qual cosa va millorar notablement l’alimentació humana.
La festa jueva que indica l’inici de la sega del blat: Xavuot
En hebreu el començament de la sega del blat i la immediata entrega de les primeres garbes a l’autoritat religiosa rebia el nom de Xavuot. Era la segona de les tres festes agrícoles de la comunitat jueva, després de la Péssah i abans de la tardoral Sukkot (Tabernacles o Cabanyelles) o festa de la verema del raïm, l’altre gran producte cultivat en l’ambient mediterrani.
‘La sega a Andalusia’ (Gonzalo Bilbao, 1894)
Fins l’arribada de la gran Revolució Verda de mitjan segle XX, amb la introducció massiva de la maquinària impulsada per energia no-animal i les tecnologies agroquímiques, l’obtenció d’aliment a gran escala depenia del treball estacional de moltíssima gent lligada a la terra.
En hebreu, Xavuot significa “setmanes”; en el sentit de ‘setmana de setmanes’, ja que han passat set setmanes (‘set vegades set’ = 49 dies) a comptar des de la Pésah: un indicador del temps transcorregut des de la floració del blat (Pasqua Florida) a la seua fructificació (Pasqua Granada).
Xavuot se celebra en el mes lunar de Sivan (a partir de la lluna nova de maig/juny), en concret en el sisé dia (≈ quart creixent). Quan en el segle X a. C. el rei Salomó va bastir el Temple les ofrenes van passar de fer-se en els santuaris rurals a dirigir-les a la gran ciutat sagrada i comercial de Jerusalem, ben abastida d’aigua per la font de Gió, tot afegint a la festa el caràcter d’una peregrinació i afavorir així tant la unificació religiosa com els intercanvis de productes i la millora econòmica que se’n derivava.
Més tard, quan el captiveri a Babilònia va privar els jueus de la seua tradicional relació amb el camp, com que ja no tenia massa sentit ofrenar les primeres garbes de la pròpia collita, atés que no tenien terres, van substituir el motiu original de la festa per un sentit històrico-mitològic. I de manera semblant a com havien relacionat la Pésah amb l’eixida d’Egipte, van vincular la Xavuot a la revelació a Moisés dels Deu Manaments en la muntanya Sinaí; i en un ritual individual i col·lectiu d’acceptació de la Torà o Llei jueva.
En l’actualitat es costum que les famílies i amics s’apleguen al voltant d’una taula per a compartir aliments, entre els quals solen figurar els set vegetals típics de la terra d’Israel: blat, civada, raïm, figues, magranes, olives i dàtils. I, en particular, flams i pastissos de llet i mel en al·lusió a la “terra promesa”; eixe territori que en diferents fragments de l’Èxode, Levític, Nombres, Deuteronomi, Josué, Samuel, Isaïes i Jeremies se’n diu que “regalla llet i mel”.
Les oracions d’eixe dia, que es fan a casa o a la sinagoga, comencen durant la vigília; és a dir, després de la posta de sol, que és quan comença el nou dia per a ells. Durant tota la nit s’hi sol llegir la Torà, que nosaltres anomenem Pentateuc o primers cinc llibres de l’Antic Testament.
Imatge a la sinagoga del call de Girona del Xavuot. El rabí porta el rotlle de la Torà (Sefer Torah)
Al sendemà, es llig el Llibre de Rut, referit a una avantpassada del rei David (i de Jesús), tot acompanyat de cants litúrgics. El Llibre de Rut, de gran sensibilitat, és èticament molt “modern”, com tindrem ocasió de conèixer en un altre article, a més d’estar molt relacionat amb la sega del blat.
Entre els segles III a. C. – I d. C., setanta savis hebreus que vivien a Alexandria (Egipte) van traduir la seua Bíblia (l’Antic Testament) al grec, la Septuaginta; un text usat majoritàriament per les comunitats jueves de parla i cultura grega de fora de Judea, i també pels autors jueus i gentils del Nou Testament, la Bíblia cristiana. En ser traduït al grec, Xavuot va rebre el nom de Pentecosta o ‘quinquagèsim (dia)’, que és com l’anomenem els cristians.
Pentecosta o Pasqua Granada: la visió cristiana
De manera similar als jueus, els cristians també van dotar la festa d’un component històric més enllà de l’agronòmic original: seria el dia en què, després de l’Ascensió de Jesús al cel, quaranta dies després de la Resurrecció, l’Esperit Sant o Paràclit davallaria sobre els apòstols en el dia cinquanté. Eixe presumpte esdeveniment, la baixada de l’Esperit Sant, es narra en el quint dels llibres del Nou Testament, els Fets dels Apòstols (Ac 2, 2-11), escrit per un dels seguidors de Pau de Tars, l’evangelista i metge gentil Lluc, al voltant de l’any 80, és a dir, mig segle després de la mort de Jesús. Llegim-lo:
Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts. De sobte, com si es girara una ventada impetuosa, es va sentir del cel una remor que va omplir tota la casa on es trobaven reunits. Aleshores se’ls van aparèixer unes llengües com de foc, que van distribuir sobre els caps dels presents. Tothom va quedar ple de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se. Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel. Quan es va sentir aquella remor, la gent va acudir-hi i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Sorpresos i meravellats, deien: «–¿No són galileus, tots estos que parlen? Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Parts, medes i elamites, habitants de Mesopotàmia, de Judea i de Capadòcia, del Pont i de l’Àsia, de Frígia i de Pamfília, d’Egipte i de les regions de Líbia tocant a Cirene, i els qui han vingut de Roma, tothom, tant jueus com prosèlits, cretencs i àrabs, els sentim proclamar en les nostres pròpies llengües les grandeses de Déu.
Tot un magnífic espectacle que podem trobar representat en vitralls, o en pintures com les de Giotto, Tiziano, el Greco, Borràs, Restout i molts altres.
‘Pentecosta’ (Nicolau Borràs, 1575-1600, Museu de Belles Arts de València)
Tan important era Pentecosta que fins i tot se’n feien representacions teatrals i espectacles pirotècnics com les de “la Palometa” a catedrals com ara la de València o Lleida. Sí, un diumenge ben especial, el de Pentecosta, en el qual el color litúrgic és el vermell, tant en les vestimentes sacerdotals com en les robes que ornen els altars; una mena d’al·lusió a les llengües de foc celestial que es van posar sobre els caps del assistents a la primera reunió dels apòstols, parents i deixebles de Jesús que va tindre lloc a Jerusalem cinquanta dies després de la seua resurrecció.
Eixe color, roig, vermell o carmesí, ha tingut rellevància litúrgica i religiosa, sí, però també civil, ja que era el que havien de lluir els jurats de les ciutats del Regne de València quan, per Pentecosta, juraven els càrrecs. Uns temes per parlar dels quals no tenim ara ni temps ni espai. Així que acabarem de moment amb allò que solia dir el propietari Chez Moustache, lloc de descans, begudes i jocs per a prostitutes i proxenetes en la sublim comèdia de Billy Wilder Irma la dolça (1963): en concret, quan Moustache parlava de la seua vida anterior i començava dient que, per exemple, havia sigut professor d’economia a la Sorbona, o tocòleg a l’Àfrica Equatorial, tancava ràpidament el tema dient “però això és una altra història”. Una mena d’homenatge a l’escriptor i premi nobel anglo-indi Rudyard Kipling, que solia dir but that’s another story en el recull de quaranta contes titulat Plain tales from the hills (“Contes senzills dels tossals”, 1888).
Doncs sí, i en el mateix sentit, “palometa”, elecció de jurats, damassos vermells i llibre de Rut, en són “unes altres històries”, de les quals potser parlarem en pròxims articles.
