Quan algú apel·la al sentit comú per a tractar de resoldre un problema polític, econòmic o social, tremole. La seua invocació sol anar precedida d’un discurs demagògic que genera la il·lusió d’un fals consens. “Com no has d’estar d’acord amb mi, si és de sentit comú?” Però esta expressió mai és innocent, ni òbvia, ni tan sols està allunyada de biaixos cognitius com la ideologia. El sentit comú és i ha sigut sempre el primer escaló d’una cadena que acaba en un gulag o en un lager –per a gustos, colors–.
I és que des que la democràcia va aconseguir instaurar la idea que el sistema econòmic –i, per tant, polític– és producte de la lliure determinació dels ciutadans, el sentit comú és una ficció a inculcar o, més aïna, un espai en disputa. Per això fa temps que la meua innocència va deixar pas a una mirada cínica que tracta de despullar els discursos per a trobar els interessos que hi subjauen. I el que veu esta mirada és, d’alguna manera, el que m’ha allunyat de la València que m’ha vist créixer, la mateixa que va desvirgar els meus ulls.
Recorde els meu dies d’adolescència en què somiava viure al barri del Carme o a Patraix. Es tractava de fer vida als barris on vaig projectar tots els meus desitjos bohemis. Un jove que va créixer a Castellar-l’Oliveral amb ínfules d’escriptor veia València com Hemingway veia París. Però les renúncies mai venen totes d’una, sinó que, a comptagotes, van deixant humitats en la consciència fins que tota una Mediterrània plena de merda del Port acaba ofegant els teus anhels. El pitjor de tot és que te n’adones quan ja és massa tard, o quan la il·lusió tan sols és un reflex tènue del passat. I llavors és quan pense que el que m’ha fet allunyar-me de València és el sentit comú d’alguns fills de puta, que van decidir convertir la ciutat en una mercaderia. Com hem arribat a això?
Deia Marx en El Capital que el capitalisme és un sistema econòmic que fa del món un gran arsenal de mercaderies. La modernitat, a parer meu, consistix precisament en la implantació d’una estructura econòmica de tall anglosaxó que ha dut a terme de manera eficaç la divisió internacional del treball. I nosaltres n’estem vivint les conseqüències ara mateix: alguns països s’han quedat com a productors de matèries primeres; altres, els nòrdics, s’especialitzaren en els sectors tecnològics; però al nostre país li ha tocat especialitzar-se en turisme i, per tant, trair els valencians fins al punt humiliant de no instaurar ni tan sols una taxa turística –tourist tax–perquè els qui venen a la beach, peguen una volta en bike pel llit del Túria fins la City of Arts and Sciences, passegen i pixen pels Streets of the Carmen neighborhood i tenen tota classe de business a la seua disposició contribuïsquen mínimament a sufragar les despeses que generen.
Però el pitjor de tot és assumir que ja no som ciutadans de València, sinó consumidors que ja no aportem prou diners a l’amo perquè l’estructura econòmica no ens considera rendibles. I és que el capitalisme transforma les ciutats en mercaderies, els ciutadans en consumidors. Totes les ciutats del món formen part del gran magatzem de la indústria turística; totes són susceptibles d’esdevindre producte explotable. No és una desviació del sistema, és el seu funcionament habitual.
Llavors hem d’acceptar que tot, absolutament tot, és una mercaderia dins del capitalisme. Fins i tot les ciutats! Per això no m’estranyà que l’altre dia, en un local conegut del Cabanyal, la cambrera amb prou faenes entenguera el castellà –ni pense en el valencià, ja–.Tenia sentit en realitat: jo no soc el públic objectiu d’eixe negoci, però és que tampoc ho soc de molts barris de la ciutat que m’ha vist créixer, on mos pares nasqueren i pensaren que seria bona idea tindre un altre fill, on tinc enterrats sers que estime, collons. I em dol acceptar-ho.
De fet, en el colpidor assaig Un metro cuadrado, Llucia Ramis definia la gentrificació com “aquell procés pel qual una zona urbana es renova després del desplaçament de la seua població per una altra amb més poder adquisitiu”. Al meu parer, la gentrificació no és més que la substitució d’uns consumidors per altres. Recordeu: tot és una mercaderia dins del capitalisme! Llavors, el producte s’encarix perquè han aparegut compradors disposats a pagar més –però a aportar menys–.
I què ens queda? Potser cridar als quatre vents des del Micalet –Little Mike?– fins a l’últim racó del Túria que si la ciutat esdevé una ruïna, si els carrers estan bruts o si la vida quotidiana es fa insuportable, el turista simplement deixarà de vindre. Perquè són els veïns els qui ens quedem després del foc. I és que la preocupació per l’espai públic necessita un ingredient fonamental: sentir-se part d’ell. Este sentiment, al meu juí, depén que la teua llar siga realment casa teua –intuïsc que la propietat afavorix una major implicació amb l’entorn públic que l’envolta, tot i que no deixa de ser una intuïció–, que el barri estiga al servici dels veïns i que no es convertisca en una mera prolongació dels negocis de lloguer de bicicletes.
No obstant això, sospite que tot açò no serà possible dins de l’estructura econòmica actual. A més, tinc clar que la democràcia, tal com s’entén hui dia, no ho solucionarà. Possiblement contribuirà a empitjorar la situació perquè, ho dic una altra volta, persuadirà la gent que la ciutat que tenim és la que hem triat nosaltres; que tot és conseqüència d’una racionalitat que subjau a les lleis aprovades amb un ampli consens –el sentit comú de què parlen alguns–. Llavors, queden tres opcions: l’adveniment d’una altra crisi cíclica del capitalisme que provoque un canvi en la rendibilitat del producte, una revolució o la barbàrie del nihilisme.
Si em féreu apostar, diria que la tercera opció –la que s’està imposant a hores d’ara– és la que acabarà guanyant. Parle de nous consumidors que faran de la seua vida un catàleg publicitari; que no s’identificaran amb cap projecte comunitari; un individualisme radical que els farà desconéixer el seu passat com a ciutadans d’una polis; que els carrers que xafen tenen una història; que cada racó té un nom pronunciat en una llengua, la mateixa que s’apaga davall un capvespre a l’Albufera plena de furgonetes camperitzades. Una llengua que espere que, si més no, no muiga a la lluna de València. I si ho fa, allí estarem uns quants per a impedir-ho. Perquè la inutilitat de la literatura és la que la fa apta per a sobreviure a un sistema que només busca la rendibilitat.
