Viatjar pel món

by | 30/07/2026

Idealitzar allò alié ens pot portar a distorsionar la nostra mirada cap a allò propi fins a menysprear-nos a nosaltres mateixos
Temps de lectura: 2 minuts

S’acosten les vacacions (si no les estàs gaudint ja) i en la conversa apareix la mateixa pregunta de sempre: a on vas enguany?

Després de compartir els nostres plans, la conversa derivarà cap a un altre lloc comú: cal eixir de casa, conéixer altres llocs, viatjar ens fa més savis, més cultes, ens obri la ment, trenca l’espai de confort, el marc de referència, les barreres, eixim del costum, viatjar ens fa millors com a individus i com a societat.

Vaig deixar la conversa convençut d’esta idea àmpliament compartida, però després vaig començar a pegar-li algunes voltes. I el problema que té això de pegar-li moltes voltes a certes qüestions és que, al cap d’una estona, comences a canviar de parer.

Crec que viatjar és important. És, sobretot, divertit. D’alguna manera, i com deia, t’obri la perspectiva, et trenca els prejuís, viatjar és escriure contra u mateix, podríem dir. Però viatjar posa també a examen el mateix fet de viatjar, perquè implica contrastar la realitat viscuda durant el viatge amb les expectatives. I el saldo d’eixa operació resulta, amb freqüència, negatiu. Quantes vegades ens hem sentit decebuts després d’un viatge llargament esperat?

I és que, amb el temps, u va descobrint allò que deia el refrany: que a tot arreu couen faves. O el que és el mateix: que entre eixe allí i l’ideal hi ha un abisme. Que la gent de fora no és ni millor ni pitjor que la de casa, que els carrers de totes les ciutats són pareguts i que a poc que indaguem trobem els mateixos problemes de fons, quan no –allunyada la mirada de la postal (o del vídeo del típic influencer)–, les coses poden ser encara més roïnes.

Primer de tot, cal dir que viatjar no ens convertix en viatgers. La majoria de les vegades, quan viatgem no passem de simples turistes. I un turista, quan s’acosta a altres societats, no passa de mirar per damunt. Hi ha turistes curiosos que tracten de vore entre bastidors, però, encara així, és difícil arribar a palpar l’essència del país, ciutat o poble que visitem. Amb el temps m’he adonat que això és el que més em frustra quan viatge: que no participe, que estic fora.

No m’opose a la idea de viatjar. Una societat ha de permear-se amb allò alié o, en cas contrari, es queda estancada. Però també m’he adonat que idealitzar allò alié ens pot portar a distorsionar la nostra mirada cap a allò propi fins a arribar a menysprear-lo en un extrem en què acabem per menysprear-nos a nosaltres mateixos. Al cap i a la fi, allò propi és allò alié idealitzat per als altres, els que venen a visitar-nos (turistes, com nosaltres), i allò alié és allò propi per a aquells que viuen en eixe allà al qual anem. No sé si m’explique.

Bon estiu!

Gerardo León (València, 1971) és guionista i periodista cultural. Col·labora en diversos mitjans com a crític de cinema i periodista amb articles d'opinió, entrevistes, i cobrint festivals. En 2023 publicà el llibre d'assaig Mi 15M (un recuerdo y algo más), on narrava les seues experiències en el Moviment dels indignats. En 2026 tragué el seu segon llibre, La izquierda frente al espejo, els dos publicats per Ediciones Contrabando.

Et pot interessar

Les imperfeccions humanes ens salvaran

Les imperfeccions humanes ens salvaran

Lloreta, Sadin i Juliana: en un món governat per algoritmes i intel·ligències artificials, la capacitat humana d’equivocar-se pot acabar convertint-se en l’últim refugi de la llibertat