En Imaginar la fi (Raig Verd, 2026), Eudald Espluga proposa una lectura crítica dels imaginaris apocalíptics que dominen el nostre temps i els contraposa a una concepció de l’apocalipsi com a possibilitat de transformació política. L’assagista i filòsof català reflexiona sobre la crisi climàtica, el col·lapsisme, la tecnologia i els límits del capitalisme, tot reivindicant la necessitat de recuperar una imaginació capaç de pensar futurs diferents. En esta entrevista conversem amb ell sobre les idees centrals d’un llibre que invita a repensar el present des de l’horitzó de la fi.

En un moment donat del llibre afirmes “Ni tu ni el teu cosí d’Albacete ni ningú pot tindre ja converses sobre el temps que no estiguen tenyides, des de la primera fins a l’última paraula, per la fi del món”. En este sentit, el llibre se t’ha imposat? O què t’ha dut a escriure Imaginar la fi?  Al principi va ser l’obsessió per la preeminència cultural i mediàtica dels imaginaris apocalíptics i col·lapsistes, així com les implicacions que això tenia en termes de desmobilització política. És a dir, seguia la tan repetida idea que és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. A poc a poc, però, esta obsessió va derivar en una sèrie de preguntes sobre per què les nostres categories polítiques habituals no s’ajustaven a una època escatològica, percebuda com un temps de la fi: canvi climàtic, transformacions tecnològiques, alteració de l’orde geopolític, límits en l’extracció d’energies i recursos bàsics, etc. Com han dit alguns autors, el món s’està tornant cada vegada més impensable: els reptes que tenim no tenen una escala humana, i fins ara no hem trobat relats postantropocèntrics que ens permeten lidiar amb fenòmens com la pujada de temperatures o el desenrotllament de la intel·ligència artificial. Per tant, el que em va portar a escriure Imaginar la fi va ser la voluntat de pensar com la imaginació apocalíptica podia arribar a servir, en contra del col·lapsisme de sentit comú, com una estratègia per a fer més pensable el món i mobilitzar noves agències polítiques.

Una diferència conceptual clau que abordes en el llibre és la que es dona entre apocalipsi i col·lapse. Ens pots explicar breument en què es diferencien? Parle de fantasies col·lapsistes per a referir-me a aquells relats que imaginen que la nostra societat es pot esfondrar en qualsevol moment, o ja s’ha esfondrat, tot projectant una antropologia pessimista: assumint que l’home és un llop per a l’home, profundament individualista, i que l’única eixida davant d’esta amenaça cada volta més real és el replegament preparacionista en búnquers o anar-se’n a viure a Mart. El col·lapse és la fantasia d’un món en el qual viurem molt pitjor, enfrontats els uns als altres. L’apocalipsi, en canvi, mai ha sigut una història de col·lapse. Si bé és fàcil recordar les terribles imatges bíbliques del Llibre de la Revelació (oceans que es convertixen en sang, pluja de foc, monstres que sorgixen de la mar, etc.), l’Apocalipsi no és una història de destrucció total, sinó un relat de transformació radical: el desastre és el preludi d’una societat capaç de transformar-se, i de fer-ho en clau ecosocial.

“Cal que imaginem mons que hui ens han dit que són impossibles”, dius. Per a combatre eixe realisme còsmic, cal imaginar altres formes de pensar la fi del món que no conduïsquen al col·lapsisme. Que no ens convencen que ja ningú hi té res a fer. Això es pot fer a través de l’especulació utòpica, proposant futurs postcapitalistes que ens posen en el camí d’un món més just. En el llibre explore algunes d’estes possibilitats, però em centre més en l’articulació pràctica d’una imaginació combativa quotidiana, que va des del rebuig de la no-violència fins a la defensa de projectes de transformació urbana en clau climàtica: com explica Rebecca Solnit, hi ha canvis importants i no ho veiem perquè tenim la imaginació bloquejada pel neoliberalisme reaccionari.