En passejar per la història de la pintura no deixa de sorprendre’ns trobar tantes relacions entre natura i pintura. Com també incita a reflexionar sobre les interaccions entre ciència, art i religió com a intents d’entendre el món potencialment capaces de confluir i complementar-se i contribuir a l’enriquiment intel·lectual i emocional de les societats. Ho pensava mentre tornava a admirar un dels dos quadres de Mantegna intitulats Orazione nell’orto o Agonia en l’hort de Getsemaní, un dels quals es troba a la National Galery de Londres i un altre, del qual parlarem ací, al Musée des Beaux-arts de Tours, a França, els dos pintats pels voltants de 1460. Són quadres que mostren els moments d’oració i angoixa de Jesús durant l’ocàs del Dijous Sant, a punt de començar el Divendres Sant ja que en aquella època es considerava que el nou dia esdevenia després del crepuscle vespertí i no a mitjanit (com ara) ni a l’eixida del Sol.
L’escena esdevé en un hort als peus del Tossal de les Oliveres, uns 1.200 metres a l’est de Jerusalem, representada com a una espècie de ciutat italiana de l’època. Un hort ubicat junt a una almàssera o molí d’oli, Gath-Šmânê en arameu, Getsemaní per a nosaltres. Un Tossal de les Oliveres separat de la ciutat pel barranc de Cedró sobre el qual vessa l’aigua de la gran font de Gió (a l’esquerra del quadre), que permetia beure els habitants de Jerusalem o jerosolimitans.
Antic Jerusalem. En la part de dalt del dibuix, l’Hort o Tossal de les Oliveres
Els quatre Evangelis canònics esmenten l’angoixa de Jesús abans de ser detingut i de què comence el tràgic periple que anomenem La Passió. Un drama que el duria a la creu i, posteriorment i segons una de les creences fonamentals del cristianisme, a la seua resurrecció el Diumenge de Pasqua. Eixe temps que Jesús i alguns apòstols van passar en l’Hort de Getsemaní va generar episodis tan coneguts com ara el prec del Messies, la becada dels acompanyants o el tall de l’orella d’un dels saions per part de Pere. En seguir el relat canònic, Mantegna imagina a Jesús en actitud oracional sobre un penyal darrere del qual figura una savina o ginebre (Juniperus sp.), de relativa abundància en aquelles terres.
A la dreta, i des d’un núvol, un àngel baixa a Jesús un calze premonitori del vessament de sang que haurà d’enfrontar. entre dos arbres que podrien ser, a l’esquerra una pomera (tan vinculada pels pintors centreeuropeus al Paradís terrenal); i a la dreta un ponciler carregat de poncils (Citrus medica), una mena de llimó gran de mesocarpi o infraescorfa blanca molt grossa i comestible; sí, els mateixos poncils que antigament compràvem en el porrat de sant Anton (17 de gener) d’Alacant; uns fruits de gran importància simbòlica per als jueus, sobretot en la festa de la Sukkot o dels Tabernacles.
Més avall, els apòstols Pere, Jaume i Joan romanen dormint (Mateu, 26,36-46), abans que Jesús se’ls dirigisca i pregunte al primer en veu alta: “¡Simó! ¿dorms? ¿No has sigut capaç de vetllar ni una hora?”; una comprovació fallida que haurà de repetir dos vegades més amb idèntics resultats.
També figuren un parell de ruscos, orientats cap a l’est, amb abelles (Apis melifera) productores de mel i cera, qui sap si una al·legoria al futur Ciri de la Vigília Pasqual i al fet que la mel és esmentada en la Torà jueva com a producte noble i fins i tot associat poèticament a Israel, “terra que regalla llet i mel” (Èxode, 3:8; Nombres 13,27 i 14:8).
També s’hi troben representats un arbre mig abatut per un raig que podria ser un olm (Ulmus sp.), ja que els romans els usaven de suport per a les vinyes, com la que figura en la rama superior, per a evitar que el raïm (Vitis vinifera, símbol cristològic de primer nivell), tocara el terra i es podrira. Als peus i sobre el tronc es veuen uns bolets de soca, potser bolets de l’olm (Hypsizygus ulmarius), un fong oportunista que s’aprofita de la feblesa de l’arbre per a nodrir-se’n.
Sobre un dels ponts que travessen el barranc està a l’aguait una llebre (per les orelles tan llargues). Tot i ser un animal impur per als jueus (Deuteronomi, 14,7), tant el conill (Oryctolagus cuniculus) com la llebre (Lepus sp.) són símbols de fertilitat i renovació primaveral. Més tard, en cristianitzar-se aquelles societats va sorgir una llegenda segons la qual en la cova propietat de Josep d’Arimatea en què van soterrar a Jesús mort hi havia amagat un conill. Tres dies més tard un àngel va retirar la pedra que tapava l’entrada al sepulcre i aleshores el conill també va eixir del cau on havia estat forçosament amagat; la llegenda, modernitzada, diu també que per a anunciar la bona nova va anar amagant per tot arreu ous de colors, que hui en dia, com a ous de xocolate pintats embolcallats en paperets de color, són una font de divertiment per als més menuts en els països centreeuropeus.
En el cantó inferior esquerre del quadre unes boves (Typha sp.) indiquen l’ambient humit. I un exemplar de d’eixa herba ja havia figurat com a metàfora de ceptre reial en la mà de Jesús en La coronació d’espines (1620) del pintor flamenc Anton van Dyck. I finalment també s’hi pot apreciar com, encara que no s’ha fet de nit, una torba d’armats o saions provinents de Jerusalem i dirigits de Judes Iscariot s’aproximen a l’hort de Getsemaní per capturar Jesús i iniciar així allò que ara celebrem com a Tridu Pasqual, els tres dies de la passió, mort i enterrament fins que finalment i segons el Credo: “passus sub Pontio Pilato, crucifixus, mortuus, et sepultus, descendit ad ínfernos, tertia die resurrexit a mortuis“; o, en la nostra llengua, “va patir davall el poder de Ponç Pilat, va ser crucificat, mort i sepultat; va baixar als inferns, ressuscità el tercer dia d’entre els morts”.
Doncs això mateix. Cultura general.
