Qui haja passat un 23 d’abril a Barcelona coneixerà l’espectacular jornada festiva que se celebra entorn dels llibres el dia de Sant Jordi, patró de Catalunya. Centenars de punts de venda ocupen els carrers, escriptors de tot el món firmen exemplars sense parar, portats d’ací a allà pels seus agents editorials, les ràdios i les televisions instal·len els seus sets a l’aire lliure i entrevisten autors, llibreters i editors, al mateix temps que comenten les principals novetats de l’any, mentres els lectors, fins i tot aquells que ho són una sola vegada a l’any, senten una estranya comunió mística amb tot el sector literari. Per un dia es ret culte ja no a un sant, com antigament, sinó als llibres, amb l’òptim resultat d’uns 25 milions d’euros en vendes i vora el 10% de la facturació anual dels llibreters catalans.

Però el fet que la jornada llibresca se celebre el dia de Sant Jordi no té res a vore amb els trets atribuïts al màrtir, sinó que és fruit d’un seguit de casualitats. La commemoració va ser inventada pel periodista, escriptor, traductor i editor valencià Vicent Clavel (1888-1967), un deixeble de Blasco Ibáñez format en el diari El Pueblo i en l’editorial Prometeo que, traslladat a Barcelona, va proposar al Govern Central en 1925 la celebració d’una Festa del Llibre Espanyol. Tal dit tal fet, a l’any següent es va organitzar l’acte a les principals ciutats de l’Estat, però no el 23 d’abril, sinó el 7 d’octubre, que llavors es considerava la data de naixement de Miguel de Cervantes, figura per la qual Clavel sentia una profunda admiració, ja que no debades la seua pròpia editorial, Cervantes, tenia el seu nom.

L’invent, tanmateix, no va acabar de funcionar i en 1930 es va decidir un canvi de data, substituint-la pel 23 d’abril, que coincidia amb la pretesa mort del mateix Cervantes, encara que posteriorment es va saber que no va ser així, sinó que la defunció es va produir un dia abans, el 22 d’abril. En qualsevol cas, la jornada va ser tot un èxit, especialment a Barcelona, on llavors era festiu per celebrar la tradicional diada de Sant Jordi. Així, les principals editorials catalanes de l’època, com Salvat, Proa, Gili o Barcino, hi van apostar fort i van presentar les seues novetats aquell dia, aconseguint que els llibreters obtingueren un sobtat increment de vendes en un ambient general d’exaltació literària. A partir d’aleshores, i malgrat les privacions de la pròxima postguerra, la celebració aniria repetint-se fins a arribar a la magnitud imponent que mostra hui dia.

D’Orient a la Corona d’Aragó

La conjunció amb el dia festiu va provocar l’èxit de la celebració. Però, per què era festa a Barcelona? Sant Jordi era i és, ni més ni menys, que el patró de Catalunya, com també ho era i és d’Aragó. I per què esta coincidència? Pel passat comú dels dos territoris davall una mateixa monarquia, la de la Corona d’Aragó. Sant Jordi, de fet, era la principal advocació a la qual s’encomanaven els monarques aragonesos en els perillosos moments de batalla, si més no des del segle XIII. Si a la Corona de Castella el gran sant de referència era Sant Jaume, Santiago –posteriorment identificat amb la idea d’Espanya–, a la d’Aragó ho era Sant Jordi.

Segons l’historiador Ángel Canellas, el seu culte es va estendre per tot Occident a partir de les històries que contaven al seu retorn els participants en les Croades a Orient iniciades l’any 1095. No debades, Jordi era un cristià d’origen grec nascut a la fi del segle III a Palestina que, després de formar part dels alts rangs de l’exèrcit de l’Imperi Romà, va acabar sent martiritzat a Izmit, a l’actual Turquia, per no renunciar a la seua fe religiosa. Va ser decapitat el 23 d’abril del 303, curiosament uns pocs mesos abans que també fora martiritzat a València el diaca Vicent d’Osca, el nostre actual Sant Vicent Màrtir.

La veneració que se li professava a la zona, magnificada per la llegenda del drac, en la qual el soldat acabava amb una bèstia aparentment invencible i rescatava a una donzella, va calar profund entre els guerrers croats, que van començar a invocar-lo com a intercessor del favor diví en els combats contra els infidels. Així, no sols a la Corona d’Aragó va aparéixer el culte fins a convertir-se en sant patró, sinó que també va succeir a Bulgària, Sèrbia, Malta, Portugal o Anglaterra, on el crit de guerra dels monarques era “Saint George for England” i la mateixa bandera del país és actualment l’anomenada Creu de Sant Jordi, roja sobre fons blanc.

Les primeres referències que trobem a la Corona d’Aragó daten de 1201, vinculades a la fundació de l’Orde de Sant Jordi d’Alfama, prop de Tortosa, per a donar acolliment a un grup de cavallers religiosos que lluitaven contra els musulmans. I en aquell mateix segle Jaume I apuntaria en la seua crònica que el sant havia encapçalat fantasmagòricament la principal batalla de la conquesta de Mallorca, infonent temor als andalusins: «segons que els sarraïns nos contaren, deien que viren entrar primer a cavall un cavaller blanc ab armes blanques e açò deu ser, nostra creença, que fos Sent Jordi».

Així mateix, aquella participació es va atribuir també a la batalla del Puig d’agost de 1237, que va servir d’avantsala a la caiguda de la València musulmana. Va ser ja Pere el Cerimoniós, rebesnet de Jaume I, qui molt posteriorment va imaginar, en la seua pròpia crònica, esta intercessió i és que, de fet, el segle XIV va ser l’inici de la major època d’identificació amb la figura de Sant Jordi, i fins i tot d’obsessió, per part dels reis de la Corona d’Aragó, que van construir capelles davall la seua advocació, van encarregar retaules, imatges i reliquiaris, i el van nomenar “cap, patró i intercessor” de la Casa d’Aragó.

Durant aquell període de fervor, un dels objectes més cobejats va ser el cap del sant, que va tractar d’obtindre’s amb perseverança i per diversos mitjans del castell grec de Livadia, on estava custodiada, aprofitant la influència que els aragonesos exercien sobre el ducat d’Atenes després de l’expedició dels almogàvers, segons relata l’historiador nord-americà Kenneth M. Setton. Va ser novament Pere el Cerimoniós qui en 1354 va enviar des de Sardenya un agent encarregat de parlar amb el duc, els eclesiàstics ortodoxos de Tebes, els síndics municipals d’Atenes i els cavallers catalans, aragonesos i valencians repartits per la zona, amb l’objectiu d’obtindre “la testa del benayrat Sent Jordi” i fundar un gran monestir de nobles que la tindrien com a relíquia principal.

La missió, tanmateix, va resultar infructuosa i va caldre esperar a una conjuntura més favorable, amb el sotmetiment formal dels ducats d’Atenes i Neopàtria al vassallatge aragonés en 1380. Així, entre les ordes enviades al nou vicari general del territori, Felip Dalmau de Rocabertí, el Cerimoniós tornava a sol·licitar-li el preuat crani: “cobejem molt haver el dit cap, per la gran devoció que hi havem“. Però ni Rocabertí la va poder aconseguir ni la dominació de la Corona d’Aragó sobre aquells ducats va durar molt de temps més, encara que això no va ser obstacle perquè l’interés dels monarques per obtindre-la, “per totes maneres del món“, continuara.

Així, després d’haver sigut informat en 1393 que el castell de Livadia havia sigut pres per una companyia de cavallers navarresos, Martí l’Humà va mobilitzar diversos emissaris per a evitar, com es rumorejava, que la vengueren a la Corona d’Anglaterra. Per contra, el cap de Sant Jordi no va eixir de terres gregues, encara que sí que va canviar de lloc de custòdia, ja que va ser portada a l’illa d’Egina, al senyor de la qual el mateix monarca aragonés va pregar una vegada i una altra, de forma “ardent“, l’enviament de la preuada relíquia. Amb tot, les preferències de la dinastia governant a Egina es van anar decantant cap als venecians, que finalment es van apoderar de l’illa i van accedir a la possessió del sagrat vestigi, traslladat el 1462, amb gran pompa, a l’església vèneta de San Giorgio Maggiore, on encara es conserva…

València, la veneració perduda

Si la devoció al sant era intensa, tant per part dels monarques com per part dels catalans i els aragonesos, també ho era entre els valencians. De fet, des de 1341 el 23 d’abril era, al costat de Sant Dionís (el 9 d’Octubre), una de les dos grans celebracions festives del Cap i Casal. Amb tota l’ostentació possible, el bisbe de València celebrava una missa en el seu honor en la catedral i després una solemne processó, presidida per les autoritats municipals, senyera en mà, i amb una assistència multitudinària, recorria la ciutat fins a tornar a la capella de Sant Jordi, situada a la girola de la Seu. No en va, el mateix estament nobiliari del Regne de València, tant en les Corts com en la Generalitat, adoptà la seua figura com a emblema i segell, que encara hui perdura, matant el drac, en l’escut oficial de les Corts Valencianes.

Així mateix, la milícia urbana del Centenar de la Ploma, fundada en 1365 en el context de la cruenta guerra entre les corones de Castella i Aragó, que va significar dos terribles setges per a la ciutat de València, també es va posar davall l’advocació de Sant Jordi. Es tractava en realitat d’un centenar de ballesters i un altre centenar de cavallers, enfundats en robes blanques amb la Creu de Sant Jordi damunt les robes, encarregats d’escortar a la Reial Senyera de València, símbol de la ciutat en les batalles a camp obert. De fet, la milícia també era anomenada el Centenar del Gloriós Sant Jordi i tenia una capella a l’església de Sant Jordi, que s’alçava en la plaça homònima. A l’interior del temple, a més, es trobava, segons la historiadora Matilde Miquel, el famós retaule del Centenar de la Ploma, que hui dia es troba al Victoria and Albert Museum de Londres i que reproduïx la suposada intervenció del sant en la batalla del Puig.

Amb tot, eixa veneració i presència pública constant en l’imaginari col·lectiu dels valencians d’èpoques pretèrites va decaure després de l’abolició foral de 1707. D’una banda, perquè van desaparéixer les institucions a les quals s’associava: la Generalitat, les Corts, el Centenar de la Ploma. D’altra banda, perquè altres devocions de caràcter local van acabar ocupant el seu espai per complet, com Sant Vicent Ferrer, la Mare de Déu dels Desemparats o Sant Lluís Bertran. Finalment, els processos de desamortització i desmemòria de l’època contemporània van acabar amb la seua presència en el paisatge de la ciutat, ja que l’església de Sant Jordi va ser demolida durant el segle XIX i posteriorment la plaça, on havien residit tant Joanot Martorell com Joan Roís de Corella, va ser rebatejada com de Rodrigo Botet, on actualment s’erigix l’Hotel Ayre Astoria Palace, el primer dels hotels de luxe instal·lats a València.

De militar a llibreter

Al país dels valencians únicament a Alcoi i a Banyeres de Mariola s’ha mantingut amb força la celebració festiva del dia de Sant Jordi, deutora de segles de pertinença a la Corona d’Aragó. Al mateix temps, com hem vist, una casualitat del destí –ja que Cervantes no va morir exactament aquell dia– ha fet que a partir del segle XX el seu nom haja quedat associat al món dels llibres. De fet, no sols a Catalunya se celebra així la seua jornada, sinó que també es fa a Aragó, on les Corts i el Govern organitzen actes literaris en les tres capitals provincials aprofitant que és dia festiu, i també a Madrid, on des de fa una vintena d’anys l’Assemblea autonòmica impulsa amb èxit la Nit dels Llibres, que abarrota les llibreries i biblioteques amb activitats nocturnes.

El mateix Premi Cervantes en Llengua Castellana continua lliurant-se el 23 d’abril, dia de Sant Jordi, a la Universitat d’Alcalá de Henares. I fins i tot des de 1995, a proposta de la UNESCO, es commemora en eixa mateixa data el Dia Internacional del Llibre, celebrat ja en més d’un centenar de països i que té el seu origen en la tradició hispànica sorgida en 1930, amb arrels valencianes. Per tant, potser seria hora que també les institucions valencianes aglutinaren els sectors del llibre i se sumaren amb molta més fermesa a esta commemoració, més enllà dels tímids actes que es realitzen ací i allà d’una manera francament dispersa. Seria una estupenda data, per exemple, per a iniciar anualment la Fira del Llibre de València, que enguany celebra el seu 61 aniversari. Quina millor recuperació cívica per a una figura històrica vinculada durant tants segles al sentir dels valencians?