Com que les setmanes litúrgiques comencen en diumenge, el primer dia de la Setmana Santa, la que conté la primera lluna plena primaveral, és el Diumenge de Rams. Eixe dia es commemora l’entrada triomfal i solemne de Jesús a Jerusalem, on havia anat a acomplir el ritual de la Péssah o Pasqua jueva. Una Péssah que s’ha de celebrar el dia 15 de Nissan, tot coincidint amb la lluna plena de l’inici de l’any religiós jueu, al voltant del començament de primavera. Una entrada triomfal que Jesús pagaria amb la vida dies després en ser traït, empresonat, interrogat, fuetejat, vexat, lacerat i escopit i, finalment, crucificat en un tossal, el Gòlgota o Calvari, situat a les afores de la ciutat (Hebreus, 13,12). I una mort, la de Jesús, que una setmana més tard donaria pas al gran misteri cristià de la Resurrecció en el Diumenge de Pasqua.

En relació amb això, cal dir que la data del Diumenge de Rams és variable, tots els anys diferent, atés que depén de la primera lluna plena primaveral.

Segons conten els evangelistes, l’entrada de Jesús a Jerusalem va ser molt victorejada per la gent, que, per a saludar-lo, va tallar “ramatge dels camps” (Marc, 11,8) o “branques dels arbres” (Mateu, 21,8), o bé va “agafar palmes” (Joan, 12,13). El també evangelista Lluc posa més èmfasi en el lloc, a la baixada del tossal de les Oliveres, al peu del qual hi estava l’hort  o jardí de Getsemaní (que significa almàssera o molí d’oli); tot situat més enllà del barranc de Cedró, que feia de vall de protecció pel nord-est, encaixat com està entre aquell tossal i el de Scopus, ja dins la ciutat i de similar altura (c. 800m). De tot el mosaic narratiu amb què comptem es pot suposar que els participants en la recepció de Jesús agafarien branques d’olivera per a saludar, com apunta Giotto en pintar un parell de xicons enfilats a unes oliveres tallant-ne branques en L’entrada a Jerusalem, eixe fresc tan colpidor de la capella dels Scrovegni, a Pàdua, a primeries del segle XIV.

“Entrada a Jerusalem” ( Giotto di Bondone, 1305)

Per això, en la recreació del primer moment d’alegria cristiana durant la Quaresma, el Diumenge de Rams, els fidels solen portar rams d’olivera, de llorer (o més rarament de de taronger) i palmes blanques, és a dir, fulles de palmera datilera (Phoenix dactylifera) engroguides per haver estat a resguard de la llum i posteriorment ensofrades en atmosfera de diòxid de sofre. De fet, en un poema d’autor desconegut llegim el següent començament:

Demà és lo diumenge / lo Diumenge de Rams.

En pararan les taules, / de palmes i de rams.

Un cimal d’olivera / i un llorer molt galant.

Ara bé, mentre que els xiquets i els hòmens duen fulles de palmera tendres i erectes, el palmó, les xiquetes i les dones solien dur-ne de rissades, artísticament trenades amb multitud de filigranes. Unes filigranes fetes a partir de les tires en què es dividixen les fulles de palma, la llata o pleita (nom que també es dóna a les trenes o cordes planes d’espart o cànem que s’usen per a fer estores o soles d’espardenyes< espartenyes < espart Stipa tenacissima).

Repartiment de palmes per part de l’Ajuntament el Diumenge de Rams a Alacant el 1897 / A la dreta, l’autor, amb una germana i el pare, en la processó del Diumenge de Rams organitzada per l’església dels caputxins ‘San Pascual Baylón’, a Alacant el 1960

I les jerarquies sacerdotals solen portar una mena d’híbrid: un gran palmó treballat però encimbellat per la punta original:

Les palmes beneïdes ornen els balcons de les cases per a protegir-les enfront les tempestes i els mals esperits. Unes palmes que, ja ben seques, serviran l’any vinent per incinerar-les en la vigília pasqual (la nit del Dissabte Sant al Diumenge de Pasqua), i usar eixes cendres per a marcar els fidels en el Dimecres de Cendra.

En el confín remoto de nuestra vida se nos aparece intacta nuestra Jerusalén, y nuestras manos sienten la ternura olorosa de la primera palma, recta y fina, con su ramo de olivo; la que oímos crujir y desgarrarse contra los hierros de nuestro balcón una noche de lluvia, de vendaval, y miedo.

 

Gabriel Miró, Semana Santa. Domingo de Ramos

La importància de la burreta en la processó de les palmes

En la processó del Diumenge de Rams hi ha un animal que cobra un relleu especial, una burreta, ruca o somera, la femella de l’ase o ruc Equus asinus,  preferiblement blanca, sobre la qual desfila la imatge de Jesús en al·lusió a la seua entrada gloriosa a Jerusalem. És una imatge tan vinculada a este acte que en moltes localitats la processó passa a dir-se, popularment “de la burreta”; i, a les zones castellanòfones, “borriquita” –Andalusia-, “borriquilla” –Castella-, i similars. I esta escenografia no correspon només al context cultural del cristianisme occidental, sinó que també en el món ortodox la festa assolix una gran importància.

De fet, l’extensió en el temps i l’espai d’esta festa es pot apreciar en l’obra del pintor rus Viatxeslav Schwarz, la que ve a continuació, en la qual es descriu l’entrada a Moscú del tsar rus Alexis I durant el seu mandat (1646-1675). Mentre que el poble no porta rams, el tsar, a peu i coronat, porta una palma, verda, amb els folíols sense treballar. El seguixen les jerarquies de l’Església Ortodoxa russa, que porten palmes, també verdes amb la punta sense treballar. El patriarca, com a representant de Jesús, va a lloms d’un equí que, tot i ser un cavall, se l’ha cobert amb un llenç blanc perquè s’assemble a una somera.

Diumenge de Rams a Moscú en temps del tsar Alexis I. ‘Processó del patriarca a lloms d’un ase’ (Viatxeslav Schwarz, 1865)

En el nostre àmbit tenim un exemple extraordinari en la magnificent Processó de les Palmes d’Elx, potser la més esplèndida de les nostres terres. En ella, el pas central és “el de la burreta”, que desfila entre un bosc de palmes blanques i mostres esplèndides d’artesania de la palma rissada. Però per què és tan important la figura de la burreta (o de l’ase) en el Diumenge de Rams?

Els quatre evangelistes mencionen que Jesús va fer la seua entrada triomfal a Jerusalem a lloms d’uns ase; és més, esmenten que Jesús mateix va insistir a trobar un ase per a fer la seua entrada triomfal a Jerusalem. L’escena ha d’interpretar-se recordant un text del profeta Zacaries [s. VI-V a. C.]; un text que citen explícitament dos dels evangelistes: “Alegra’t, ciutat de Sió, crida de goig, Jerusalem! Mira el teu rei que ve cap a tu, just i victoriós. Arriba humilment, muntat en un ase, un pollí, un fill de somera. Destruirà els carros de guerra d’Efraïm i la cavalleria de Jerusalem, trencarà els arcs dels guerrers i anunciarà la pau als pobles” (Zacaries, 9, 9-10).

El text, de clar sentit messiànic, presenta com a antagòniques les entrades triomfals dels poderosos sobre cavalls, o de carros conduits per cavalls (potser el prefecte romà Ponç Pilat havia entrat  així a Jerusalem), davant la humilitat pròpia de qui ho fa a lloms d’un ase, de cap manera un animal militar. Evidentment, es tracta d’un Messies humil (en el text original, ‘ā·nî, “pobre”), més que no pas un Messies guerrer que hauria muntat un cavall o un carro de cavalls. Fixem-nos-en, a més, que eixe “rei” destrueix no tant els exèrcits estrangers que amenacen Israel, sinó els símbols dels poderosos, “els carros de guerra d’Efraïm i la cavalleria de Jerusalem”; uns cavallers abatuts, humiliats, destruïts, per un nou model de rei, ara no tant cavalleresc com asinal.

Sí, una festa carregada de simbolismes. I amb la qual comença la Setmana Santa, amb dies i rituals que paga la pena conéixer i intentar interpretar. Però això, clar, ja és una altra història.