Com cada any, una vegada que deixem arrere les Falles, molts ens plantegem (almenys durant uns dies) la necessitat de repensar València i les nostres festes populars per tal que no muiguen d’èxit. I, en estos anys líquids on el temps corre de pressa, no puc deixar de recordar un assaig que, per casualitat (com arriben els millors llibres), va caure a les meues mans: El Mediterráneo y los bárbaros del norte, del professor Luis Racionero.
Tot i estar escrit a mitjan dels 80, el llibre aporta una mirada molt lúcida sobre el procés globalitzador i deshumanitzant que han experimentat les nostres metròpolis; en el nostre cas, especialment València i la gran conurbació d’Alacant-Elx. En paraules de Racionero, “el Mediterrani seguix el procés del nord d’Europa i copia un estil de vida utilitari, materialista i purità que és per a ell alié i innecessari”. Nosaltres, precursors de l’art de viure, d’eixir a la fresca durant el temps de la calor, del dolce far niente, del sentit de l’equilibri i ben coneixedors d’allò que deia Fito que “no siempre lo urgente es lo importante”, hem adoptat una forma de vida que no era la nostra. I això, com no podia ser d’altra manera, repercutix en la forma en què vivim a les nostres ciutats, cada vegada més massificades i amb menys personalitat.
A propòsit d’això, mentres xarrava fa poc amb ell, Vicent Molins em digué una frase que em marcà. Parlant sobre València, li vaig preguntar per les ciutats de 15 minuts. Ell, molt certer, em donà una de les claus sobre este debat quan digué que València ja era una ciutat dels 15 minuts fa anys, i que el problema rau en què està deixant de ser-ho, amb l’encariment dels lloguers, l’èxode als afores de la ciutat (i la creació de nous barris mancats de personalitat i cap encant, em permet afegir). Uns barris que, quan arribe a València en el rodalies, em recorden a la ciutat que estem construint el meu company de pis i jo en el videojoc Cities: Skylines II: un no-lloc, superficial, sense sentiment ni transcendència. Un paradís artificial i, en definitiva, la major victòria del projecte del desarrelament.
Ací és on entra en joc el concepte de polis de què parla amb molta saviesa Racionero en el seu assaig, definida com “la ciutat de tamany humà amb una extensió que permet arribar al centre en 15 minuts”. Parlem d’eixa ciutat òptima que foren l’Atenes de Pèricles o la Florència dels Mèdici, les mesures de les quals van quedar per a la història com el cànon d’una ciutat a escala humana. Una entitat que, a més de ser un projecte físic, també era un projecte moral, filosòfic i espiritual, i estava concebuda com un entorn pensat per al desenvolupament del pensament i la recerca de la saviesa, “educant la ment i el caràcter de la ciutadania”, com explica Racionero.
I com de necessitats estem de saviesa en esta València nostra que moltes voltes hem d’anar fora i la ciutat no és capaç de mirar-se ni de valorar-se a si mateixa. En este sentit, tornar a la polis passa per recuperar la capacitat de mirar-nos davant l0espill i construir solucions a les nostres problemàtiques pensades des de València i per a la gent que habita València. Solucions que passen per garantir lloguers a preus dignes, servicis públics de qualitat en els barris, i treballs estables i ben qualificats.
Però… queden polis en algun lloc o són una utopia en este món globalitzat? Un dia d’hivern xarrava amb un bon amic de Salamanca mentres compartíem uns vins i miràvem pel seu balcó, que dona a la Plaça Major. I justament, mentres aguaitava les vistes a la plaça des de la seua terrassa, ho vaig vore clar: allà estava l’àgora, eixa construcció oberta que servix de punt de partida, d’intercanvi i de reunió per a milers de locals i visitants cada dia. I en aquell moment de pau que ens donava la nit em vingué al cap el contrast amb un centre de València inaccessible per als valencians durant les Falles o el Nadal, eixe on ens manifestem contra Mazón davant la mirada perplexa de desenes de turistes, que no entenen res del que està passant.
València va decidir deixar de ser una polis fa anys, però… podria tornar a transitar eixe camí o ja és massa tard? No tinc una resposta, però el que pareix segur és que el concepte de polis pot ser un bon punt de partida per a començar a crear les ferramentes necessàries per a (re)pensar-nos i treballar una autoestima que no depenga constantment del like extern. I, sobretot, que mai oblidem que, a vegades, la vida senzilla és la millor de les revolucions.
