Les fotografies són segons de vida congelada. Un canvi imperceptible en la llum del cel o en el moviment d’alguna de les persones retratades, i el record d’aquell instant seria distint. Cadascun de nosaltres recorda, de les fotos pròpies, sempre alguna: no els detalls verídics, precise, sinó la mera foto, una crossa de la memòria quan esta j ja s’ha espenyat; i, d’aquelles que volen immortalitzar-nos en un lloc que visitàrem, la que ens retorna, curiosament, la imatge d’eixe espai que coneixíem abans d’estar allí. Hi ha també casos que recordem com si visionàrem una imatge inexistent, o una pel·lícula que en algun altre univers es projecta sense pausa.
Tanmateix, recordem sobretot imàtgens d’altri; més encara si veiem persones de (relativa) joventut, sensuals i alegres; i per damunt de tot si es troben en un espai envejable: una ciutat, una platja, una casa, vinculades a la joie de vivre, als anys d’esplendor dels cossos i les ànimes. Eixe bes (de posat) d’una parella enfront de l’Ajuntament de París que elevà Robert Doisneau a la categoria de real, eixes models trencadisses de Helmut Newton, o aquells xics en piscines de Physical Pictorial… estan succeint a tota hora. Si ens hi desplaçàrem, els hi trobaríem…
‘El bes’, de Doisneau
Algunes d’eixes fotos quasi irreals són les protagonitzades per la fotògrafa i model estatunidenca Lee Miller (Poughkeepsie, Nova York, 1907 – Chiddingly, Anglaterra, 1977), un personatge objecte de llibres, exposicions, documentals i d’un film avorridíssim: Lee (Ellen Kuras, 2023). Corresponsal de guerra, mítica per ser la primera a entrar en un camp de concentració nazi, i per prendre un bany en la banyera de la residència d’Adolf Hitler a Munic, visqué durant la seua joventut la llibertat de l’estranger i disfrutà de l’amistat de figures essencials de l’art i la literatura del segle XX. Algunes d’eixes fotos, deia, tenen a Lee Miller com a autora o model informal, per exemple a la Provença.
Si escric Mougins, dic poca cosa; si en lloc d’això escric Mogins, en occità, encara menys. Ara bé, si escric Costa d’Atzur, Côte d’Azur, en qualsevol llengua, les connotacions inicien el seu caminar. Ens preparem, inconscients i amb innocència, per a alguna meravella que ens aguarda en un ahir impossible, puix difícilment s’esdevindrà en un futur dubtós. Mogins no és una localitat de platges, però en té a tocar. Arrecerada a l’interior, transcendí des de la migdiada romàntica fins a la de poble escollit, junt amb els seus voltants, els quals es prolongaren fins a la costa a la fi dels anys 30, quan la península Ibèrica es cremava, i ben prompte s’incendiaria Europa i el món.
Però encara és l’estiu de 1937, i un grup d’hòmens i de dones (relativament) jóvens passen els seus dies a Mogins. Queda d’aquella estada un grapat de fotografies meravelloses si les aïllem, i doloroses en saber el futur d’algunes d’eixes persones, allí tan poderoses com el pi de Costa i Llobera. Es fotografiaren al costat de cases, vora la mar, en un pícnic… Pablo Picasso i Dora Maar apareixen en algunes imàtgens, però no participen en aquell esmorzar campestre en el qual veiem tres hòmens i tres dones: el poeta francés Paul Éluard i sa muller, l’actriu alsaciana Nusch Éluard; la mateixa Lee Miller i el pintor anglés Roland Penrose, qui es convertiria en la seua parella; i el fotògraf estatunidenc Man Ray, amb la seua model i amant caribenya Ady Fidelin.
¿Què hi veiem en les diverses fotografies que ens han arribat d’aquella jornada en llibertat i amistat? Calma, relaxació, actituds extravertides, divertides, carinyoses, de complicitat, amistoses… Però un tret encara sorprén hui, i molt més cridaria l’atenció en aquella època i en totes les transcorregudes fins a hui: mentres ells estan vestits (Man Ray també amb gorreta, i Penrose inclús amb màniga llarga…), elles van despullades de cintura cap amunt. I sorgix una pregunta senzilla: per què? Per quina raó duen les sines descobertes? Evidentment no eren parelles tradicionals, estaven entre amics, el puntet provocador i épatant el gastarien, però per què? No pretenc donar una resposta a la pregunta. La llibertat, la joventut i el gust pel sexe són armes poderoses. Desconec si deixaren testimoni del que ocorria en els dormitoris, si arribava la nit i cada ovella al seu corral, o es feren trios, quartets o octets de festa i disbauxa (heterosexuals només?). No m’importa. La qüestió no pretén aplegar a tant, sinó quedar-se amb la frase planera de per quina raó portaven les tres dones els pits a l’aire. No ho sé. Puc imaginar-m’ho. Provocació? Simplement autoafirmació?
El pícnic de Mougins en 1937, amb Lee Miller al fons i Ady Fidelin a la dreta
En tot cas, la pregunta té trampa, ho reconec. El problema no és què feren aquelles dones lliures i cultes, sinó per quin motiu en el film de la directora Ellen Kuras, estrenat a València en 2025, no passa exactament com veiem en les icòniques fotografies de Miller i Penrose de 1937. O, sense subterfugis, per quina raó Lee Miller (Kate Winslet) i Nusch Éluard (Noémie Merlant) són representades fidelment respecte de les imàtgens, mig nues (i sobretot la primera en una actitud desimbolta i reptadora), però Ady Fidelin (Zita Hanrot) no? Per quin motiu…?
La possible resposta m’aborrona. És una imposició de la indústria de Hollywood? Una directriu per tal que les actrius que interpreten personatges racialitzats no apareguen nues? S’ha fet per a salvaguardar eixes dones i no ofrenar-les com a objecte de desig? Si no, per què quasi un segle després que Ady Fidelin, francesa de Guadalupe, es despullara tranquil·lament amb els seus amics i somriguera a Lee Miller o li fera carasses a Roland Penrose quan l’estaven fotografiant, ha de ser coberta ara? Per descomptat, no es tracta de defendre la sexualització del cos femení, ni de bon tros justificar tants nus innecessaris en films d’auteur, de déus de la direcció amb mirada malaltissa o directament malalta. Es tracta de preguntar-nos per què, situats en l’àmbit de la nova moral que fa caure sobre nosaltres la indústria cinematogràfica estatunidenca, hem de decidir amb quines dones mantenim la veritat històrica, i amb quines altres cal adulterar-la perquè hem de… protegir-les?
Qui li diria ara a Ady Fidelin que no actuava, a diferència de les seues amigues, per decisió pròpia? Qui li amollaria que amb la seua actitud ofenia les seues compatriotes del Carib? Qui li retrauria que més li haguera calgut pensar en la seua raça esclavitzada, perseguida i cossificada, que en ella mateixa? Per ventura no era una més entre aquells happy few? Llavors? Per què no les tres cobertes, com estarien abans i després d’eixe pícnic, en tornar-se’n a casa? Per què la directora, en canvi, no té problema a mostrar les dones occidentals sense roba? Pel morbo de sempre? Quina veritat volen imposar-nos com a única i quina realitat volen amagar-nos per a transformar-la en falsa?
El pícnic de Mougins en la pel·lícula d’Ellen Kuras
L’escena del pícnic en el film d’Ellen Kuras és un exemple de nova moralitat. Si no es volia humiliar la comunitat d’Ady Fidelin, no calia tergiversar la història, sinó filmar escenes de Mogins distintes a les del pícnic en topless, puix, de fotos, n’hi ha moltes. El risc és que se’ns vol imposar la imatge que s’ha d’emetre i hem de rebre d’unes determinades dones atenent el seu origen, la seua religió o el seu color de pell, englobant-les en un col·lectiu amb traços específics, i negant-los la llibertat de triar per elles mateixes o de ser persones distintes respecte de la ideologia que solen compartir les societats tradicionals: el patriarcat.
Adulterant la realitat de la foto, Ellen Kuras i els seus productors imposen la intransigència i la caverna. I les dictadures pitjors són les que comencen com si no hi haguera cap canvi, com si tot continuara igual.
Fotografia de portada: Ellen Miller en la banyera de Hitler
