Soc Jesús Martorell i vaig vore el meu primer mort als 9 anys.

Jugàvem en els horts al capvespre. Jugàvem en els horts perquè en estiu jo anava al poble de mon pare, Serres, i allà corríem entre els arbres o ens banyàvem al riu o en alguna séquia, on aquell dia es movia un cos cap per avall. En realitat, només es menejava el braç esquerre, acaronat pel corrent. Estava unflat i tenia una blavor irreal en la penombra. Cridàrem molt en arribar a la plaça del poble. L’alcalde prenia café. Ens acompanyà amb dos guàrdies civils al lloc on l’havíem trobat. Mon pare també vingué, perquè allà era l’únic metge.

Quan arribàrem l’alcalde ens digué: “Aneu-vos-en d’ací”. Li férem cas, però jo mirí arrere quan un dels guàrdies allargava el rifle i feia redolar aquella massa inerta i molla, quasi fosforescent. Llavors vaig creure que veia la cara d’un fantasma, però aquell jove no era cap fantasma, només un membre del sindicat que algú havia executat, perquè els assassins no mai diuen assassinar, sempre diuen executar, eliminar o liquidar. Era un Eufemisme i era també l’ou de la serp que venia. És una Metàfora. Vull dir que temps després l’ou es desclogué i isqué la serp i es complicà tot. Per això, també, he acabat ací, on estic ara, on escric ara.

No sé per què he començat estes pàgines així. Supose que és perquè estic completament Desequilibrat ara mateix i perquè es tracta d’un record inesborrable. Eixe, en tot cas, és el meu segon record consistent. El primer és un cavallet de fusta. Fou un parell d’anys abans del cos surant en la séquia i no fou a Serres, sinó a València, a ma casa. Tampoc no fou en estiu, sinó en primavera. Jo jugava en terra i mon pare no trobà un altre lloc on assentar-se i, per tant, s’assentà sobre el cavallet i m’observà durant molt de temps. M’observà tant de temps que jo alcí la mirada i li diguí: “Pare, què passa?”. Ell respongué: “Jesús, fill, ha passat una cosa molt greu”. Oh, quantes reticències em generen eixes expressions preparatòries. La cosa greu era que s’havia mort ma germana. Després de dir-ho es Descontrolà. Ma mare, en canvi, es mantingué tota callada aquell dia, digna i absent, entre mon pare i mon tio Quelo, el de Vila-real, que em digué: “Ara has de ser fort, Jesuset”, abans de Descontrolar-se també.

El funeral l’oficià el senyor F. en la parròquia del barri, que estava plena de sants i de figures de guix pintades amb un gust barroc sedimentat i dubtosíssim. El senyor F. era un home baixet i amb la veu molt aguda. Segurament parlà del més enllà com a destí envejable per a les bones persones esvaïdes massa prompte, potser també llegí alguna carta de Sant Pau als Romans. És que els retors solen dir sempre el mateix en els funerals i sempre lligen cartes de Sant Pau als Romans. Potser també afirmà que tot allò era vere dignum et iustum, d’alguna manera just i necessari, perquè tot és just i necessari si forma part d’un ordre i, per tant, té un Sentit.

El primer matí d’escola després de tot allò es convertí en un passeig molt llarg surant sobre la catàstrofe. Mon pare em portà personalment als Escolapis. No m’amollà la mà en tot el trajecte fins a la porta del carrer de Carnissers. Això per a ell era molta distància amb una mà dins d’una altra.

En arribar, el pare J. em baixà a la capella. Era el professor de llatí i de grec (el recorde dient: “Kyrie eleison, Senyor, tingueu pietat”, quan no contestàvem bé a les preguntes, però ho feia de manera excessivament sobreactuada). Feu que m’assentara en un dels bancs de fusta. Era fred, humit i fosc. A més, se’m gelaren una mica els peus. El fred als peus sempre m’ha generat profundes reticències. Allà em digué: “Jesús, no tienes que sufrir, porque tu hermana ya no sufre, porque está con los ángeles”. Em semblà un doble sil·logisme realment lògic i incontestable. M’ho digué massa a prop, això sí, perquè podia sentir l’olor de Boca i també la seua mà al meu genoll. No m’agrada molt l’olor de Boca ni que em toquen els genolls, la veritat, però també és cert que mai passà d’ací la cosa i cal valorar-ho positivament, perquè podria no haver sigut així. Podria parlar de Vicent, un company de classe que un dia em digué que la cosa sí que havia passat del seu genoll, però això suposaria desviar-me del Tema i ara mateix és prioritari no desviar-se del Tema.

El Tema és que crec que el pare J. no fou quasi mai una bona persona. De fet, possiblement fou la major part del temps un autèntic fill de puta. En tot cas, Vicent no era el meu amic i mai vaig saber com acabà tot allò, si el final fou un trauma digerit, silenciós i rutinari, o una història molt dramàtica d’aquelles que conclouen sobtadament en un salt a l’Abisme. L’únic amic que tenia allà era Llorenç Puig, que vivia just enfront de l’escola i que ajudava son pare apanyant i venent sabates en un taller del barri, al carrer Villena. Sempre visqué allà, perquè els seus pares es moriren massa prompte i amb dos anys de diferència. Ell es quedà el pis, la sabateria i, a pesar de tot, un cert vitalisme, però irònic i pintat de color cendra. A Llorenç li agradava el teatre i era quasi sempre una bona persona, fins i tot quan les circumstàncies eren adverses, que era sovint, cosa que suposa una conducta molt meritòria. Ser bona persona enmig d’una festa és fàcil i comprensible; ser bona persona enmig de la tragèdia és heroic.

Amb la mort de ma germana a ma casa aparegué un buit enorme succionador d’alegria i esperança. Mon pare envellí de sobte i comprà una propietat als afores del poble, una caseta a Serres. Les persones miren molt arrere quan veuen la mort de prop. Tornen a l’inici, a l’origen. Fou per això que dos anys després trobí un mort surant en una séquia durant una vesprada de juliol que agonitzava.

La caseta estava envoltada de tarongers, com ho estava tot el poble, perquè en general vivia de la taronja. Hi anàvem en cotxe. Llavors quasi ningú tenia cotxe, òbviament. Alguns dels amics de mon pare sí i algunes vesprades venien a xarrar a la porxada i fumaven uns puros veritablement prodigiosos mirant el paisatge i parlant de Política. Eren puros molt considerables, de veres. La Política en aquell moment eren les exportacions de cítrics que pujaven i el general Primo de Rivera que pujava també per a posar ordre. Aquells amics supose que ho celebraren amb molta ànsia. El colp d’Estat, vull dir. Fou l’any 1923. Sempre deien: “mà dura, fa falta mà dura”, o expressions equiparables, i parlaven de l’anarquisme com de l’última part de la Bíblia. De l’Apocalipsi, vull dir. Oh, era gent obsessionadíssima amb el Caos i amb una visió molt estricta de l’existència. Mon pare no, perquè ell sempre digué que era un liberal (era cert) i que el que feia falta eren reformes.

Del poble recorde això i la pols i els xiquets sense sabates i les dones de negre amb el cap cobert amb un mocador també negre i unes mans encorbades i brunes que eren tota una geografia. Treballaven al camp, al magatzem o a la fàbrica, perquè tot el poble treballava al camp, al magatzem o a la fàbrica. En festes, nosaltres ens assentàvem a la taula de l’alcalde i la de dos o tres matrimonis més Importants. Qui eren? Això ja ho he oblidat, però segurament gent amb més diners que la resta. La Importància sol funcionar així, amb diners, vull dir. L’alcalde era un home amb evident sobrepés i un concepte de si mateix que ara diria messiànic. Òbviament era el propietari del magatzem i de la fàbrica. Quan baixava a València a visitar prostitutes deia que anava a vore la Mare de Déu. Molts ho feien. Un dia repartí tiquets de loteria amb la seua cara impresa al paper. Això, molt més avant, conclogué d’una manera sobtada i tràgica.

Evidentment jo encara no podia considerar tot allò com a postfeudal i grotesc, i per tant em concentrava a jugar entre els arbres i les séquies o banyar-me al riu amb aquells xiquets de pell endurida i colrada al sol, que quan no treballaven anaven a escola. Els qui podien escalaven fins a la pedra més alta i es llançaven a l’aigua. Jo no, perquè tal concentració de risc em generava profundes reticències i, a més, era lleugerament coixo. Encara ho soc. Continue sent coixo. Joan, en canvi, era àgil i valent i pujava sempre. En el fons no era una bona idea. Un dia esvarà i el colp fou una cosa seca i tremebunda. L’aigua ja se l’emportava quan el vaig traure a la vora i vaig llevar-li la llengua de la gola. Aquell dia vaig ser un Heroi i em digué que em devia la vida. En realitat li la devia a mon pare, que era qui m’ho havia explicat, però no en diguí res, en gran part per una disfunció en la meua capacitat de gestió de l’amor propi.

Joan fou el meu millor amic aquells estius. Era una al·legoria del poble. Son pare treballava al camp, sa mare al magatzem i tenia un germà i tres germanes. El germà faltà després, però és cert que abans el cor dels xiquets deixava de bategar més sovint i d’una manera més pública i rutinària. En general, abans la gent es moria més. A son pare, per exemple, el trobaren un dia estés a l’hort, amb el cap de costat, mirant la terra. Joan sempre digué: “L’últim que ha vist mon pare ha sigut la seua obra”. Fou l’únic vers conscient que feu en sa vida. Inconscientment tots som uns poetes. Ja se sap el que diuen: hi ha més poesia en un matí de mercat que en tota la història de la literatura. En realitat no és un comentari anònim, ho digué Du Marsais en un moment de lucidesa il·lustrada. El soterraren un dia de molta calor. Al pare de Joan, vull dir. A Du Marsais, no en tinc ni idea. Un altre dia d’un altre estiu Joan em digué que m’ensenyaria el despoblat de Riuverd i segurament tampoc no fou una gran ocurrència, però ningú sap previndre els moments determinants de la seua vida. A més, allò era encara el principi. Al principi tot és força, por i cobdícia. Després la cosa canvia. Ho sé ara que ha començat el Procés i que tinc un Propòsit. Ho sé ara que he viscut una vida.