Marina, una xica que acaba de llicenciar-se, està passant el dol per son pare quan s’enamora de Jaime, vint anys major que ella. De la primera etapa de l’amor idealitzat passa a una relació abusiva de la qual no sap eixir. Escrita amb un llenguatge que frisa allò poètic, amb la seua primera novel·la Lucía Solla (Marín, 1989) ha posat damunt de la taula el maltractament psicològic com un tipus de relació que causa vergonya a qui la patix i que és molt difícil d’identificar.

Quin és el detonant de Comerás flores? El primer que vaig escriure va ser l’escena en què Marina, la víctima, puja per primera vegada les escales del pis de Jaime, que es convertirà en el seu maltractador. En eixe moment jo no sabia que aquell text es convertiria en una novel·la, però ja en eixa escena ella conta en segona persona tot el que li passarà després. Em vaig adonar que no era ben bé una escena, sinó una sinopsi, i a partir d’ací vaig començar a escriure.

Tenies la necessitat de parlar del maltractament psicològic? Se’m va acudir parlar del tema després de llegir En la casa de los sueños (Anagrama, 2021) de Carmen María Machado, on parla de violència entre dos dones, i vaig començar a pensar en com de poc parlem entre nosaltres sobre la violència psicològica, que normalment no es veu i que, a més, no es pot demostrar tan fàcilment. Vaig començar a parlar amb les meues amigues de coses que ens havien passat i totes havíem patit maltractament psicològic en algun moment de la nostra vida, però fins a aquell moment no n’havíem parlat perquè ens havia paregut normal o perquè ho havíem ocultat per vergonya. No ens identificàvem com a víctimes, tot i ser dones formades, feministes, activistes… Al final tu mateixa et jutges pel que t’ha passat. Tinc la sensació que en l’espai privat sí que se’n parla, i cada vegada més també en el públic.

La protagonista està travessada per moltes circumstàncies diferents, però sobretot pel dol després de la mort de son pare, que es veu interromput per l’aparició d’un amor molt lluminós. Jo vaig viure eixe dol amb mon pare i volia fer-li un homenatge. També el que vaig fer va ser curar-lo un poc, i vaig decidir regalar-li’l a Marina. Em pareixia molt potent que ja en la primera pàgina apareguera el dol, perquè era una manera perfecta d’entendre el personatge i de fer que el lector tinguera ganes d’anar de la mà d’ella fins al final. Però precisament vaig escriure primer el final i la resta de l’escriptura va ser la meua manera d’esbrinar com s’arribava fins allí. Vaig començar a parlar amb un psicòleg, li vaig fer teràpia al personatge, i vaig acabar fent-me teràpia a mi també. Vaig entendre que un error que estava cometent era posar el focus en ella en lloc de posar-lo en ell, el maltractador. També vaig entendre que tots tenim vulnerabilitats en algun moment de la vida i que, depenent de com siguen i de com vullga jugar amb elles l’altra persona, és molt fàcil entrar en una relació així. Volia deixar una part de mi en la novel·la, i ho vaig fer a través d’això.

Ha sigut una escriptura terapèutica? Amb la mort del pare, sens dubte que sí. I per a qui haja patit o estiga patint eixe tipus de violència, crec que la lectura també ho pot resultar. He rebut molts missatges tant per la part del dol com per la relació d’abús, i em pareix bonic que, en la part de perdre algú, Comerás flores tinga eixa part terapèutica, perquè és un buit molt gran, encara que es visca de manera diferent amb 50 anys que amb 23 o 24.

Hi ha en la teua obra un al·legat contra la idea de l’amor romàntic tradicional? No era la meua intenció. Volia criticar la manera en què Marina entén eixe amor romàntic i la importància que li donava. Però una vegada que el llibre va arribar a les llibreries sí que es va donar forma a eixe al·legat, i em sembla molt important també. A mi m’agrada l’amor, m’agrada l’amor romàntic, però quan està construït des d’un altre lloc, no des de la necessitat, ni la urgència, ni com un objectiu predeterminat.

Tractes un tema molt delicat sense descripcions detallades ni escenes morboses. Ho vaig fer deliberadament. Entenc que el lector o lectora és molt intel·ligent i no volia donar-li-ho tot mastegat; volia portar les escenes fins a un límit i que, a partir d’ací, jugant fins i tot amb la poesia o amb la part més lírica, fer que la bellesa poguera jugar amb imatges no explícites. Crec que és un joc interessant, i a partir d’ací que cada persona pose al seu ritme les emocions i, segons vaja descobrint la història, decidisca on es troba la violència.

No es corre el risc que això faça interpretar malament els rols dels personatges? Per a mi allò més important era no caricaturitzar-los, que ell tinguera coses bones i que ella també fera coses roïnes, perquè la vida i les relacions són així. I, per desgràcia, documentar-me va ser molt fàcil: parlant no només amb amigues i persones pròximes, sinó també amb psicòlegs. Hi ha moltíssims casos i tots hem viscut en algun moment situacions semblants. No és un manual pas a pas de com s’entra en el maltractament psicològic: les dones hi entrem de formes diferents, però acabem igual, en la manipulació. El que vull dir és que no existix allò que podríem anomenar “la víctima perfecta”, i volia jugar també amb això.

L’experiència d’un maltractament psicològic és molt personal. Com has afrontat l’escriptura sense haver-lo viscut en primera persona? Algunes de les coses que apareixen en Comerás flores sí que m’han passat a mi, i res del que hi ha en el llibre és ficció. És ficció perquè ni Jaime ni Marina existixen, però totes les situacions que viu el personatge li han passat a alguna persona del meu entorn. Una vegada creat el personatge de Marina, vaig intentar triar les paraules amb molta cura. Per exemple, llegia molt en veu alta per a buscar l’asfíxia: si Marina estava en una situació molt tensa, jo havia d’asfixiar-me llegint-ho i escrivint-ho. He gaudit molt escrivint, però també ho he passat malament.

Comerás flores conté molt de llenguatge poètic. És una manera d’embolcallar un contingut terrible en una cosa bonica? Sí, volia jugar amb el lirisme, perquè és una cosa estèticament i sonorament molt bonica. Utilitzar-lo per a descriure situacions de violència em pareixia encara més terrorífic, perquè és posar la bellesa en un lloc on no la solem posar. Al principi és el que fa Marina quan vol parlar de l’amor, i tot el procés d’enamorament de Jaime és molt líric: acaba sent una visió naïf de l’amor, molt intensa, i després això es va perdent quan ella comença a entendre l’amor d’una altra manera. Però el lirisme es queda per a descriure les escenes més violentes.

El llibre té molt d’èxit entre lectores jóvens. Creus que hi ha una generació que necessita una representació de l’amor diferent de l’habitual? Crec que es necessiten històries sobre este tipus de violència, històries que abans callàvem o de les quals ara comencem a parlar, però necessitem que estiguen presents en la cultura, no només en documentals o assaigs –que estan molt bé–, sinó també en productes d’entreteniment que arriben més fàcilment a la gent jove. A una xica de batxillerat o de 20 anys potser no li abellix llegir a Silvia Federici, perquè és molt complexa, però històries de ficció sí. I ací es pot sentir representada, pot empatitzar i vore’s reflectida en algunes escenes d’una manera més digerible.

Què ha quedat fora de la història? Una cosa que sí que volia incloure i després vaig decidir eliminar és la justificació de per què Jaime s’havia convertit en un maltractador psicològic. Com que tenia clar que havíem d’entendre-la a ella, vaig pensar que també estaria bé saber per què ell havia arribat fins allí, però al final ho vaig llevar perquè no em pareixia necessari. A banda d’això, també hi havia una escena que em portava més al pamflet, on explicava exactament al lector què pense jo, i també la vaig eliminar per complet.

Abans de començar l’entrevista ja tenia la intuïció que Comerás flores havia nascut, en gran part, de converses amb amigues. Sí, és fruit de moltes converses amb les meues amigues. És fonamental tindre una xàrcia de seguretat pels dos costats: d’una banda, si et passa alguna cosa, tindre algú a qui recórrer i a qui contar-li-ho tot sense por que et jutgen o et diguen “Ja t’ho havia dit” o “Jo ja ho sabia”. I, d’altra banda, també per a cuidar a qui intuïm que pot estar patint este tipus de maltractament. Em passa molt en les signatures que em diuen: “És per a una amiga, a vore si se n’adona”. És fonamental tindre eixa xàrcia, perquè en estes relacions el primer que fa l’agressor és aïllar-te. I quan és a una altra persona a qui li passa, si veus que estàs perdent la teua amiga, com li passa al personatge de Diana, cal esperar pacientment, perquè en algun moment voldrà tornar i hauràs d’estar per a ella.

Com combatem les etiquetes de “llibre per a dones” o “de dones”, que sovint recauen sobre llibres com el teu? Doncs deixant d’etiquetar-los! Més seriosament, cal entendre que igual que nosaltres hem passat tota la vida llegint hòmens –i això també forma part de la nostra literatura–, un home pot llegir el que escrivim nosaltres sense cap prejuí. Però això passa amb qualsevol producte: un programa el presenta una dona i ja és un programa per a dones; una sèrie la protagonitza una dona, i ja és per a dones. És una cosa socialment acceptada així i cal començar a trencar-ho. Crec que això també està més del costat dels hòmens, que han de començar –i molts ja ho fan– a consumir sèries o llegir llibres com este sense por de no sentir-s’hi representats. Que avorrit seria llegir només coses amb les quals ens identifiquem!