La contradicció domina Lisboa. Si és una de les ciutats de moda, si és el cabal d’un riu mundialós desembocant entre els seus carrers, si en el circuit digital és Lisboa i sempre és Lisboa, per què este desafecte per Lisboa? Per què este escepticisme? Per què una certa decepció? Tot pot entendre’s en la Luvaria Ulisses, una botiga de guants de 1925, en Chiado, en el número 87 de Rua do Carmo. És la botiga més bonica de la ciutat. Ens agrada la Ulisses. Anem a la Ulisses. Però ningú compra guants en la Ulisses. És el lloc que li queda com un guant al nou model.
El seu nom acaricia el mite de la fundació. Ulisses ho va vore abans que ningú. Com un nòmada, arribà a la crida global: en esta demarcació, on es va crear la ciutat, una dona-serp atacava greument a tot aquell amb el valor suficient per a endinsar-se en les seues terres, a la vora del Tajo. Mitologia, origen. Ulisses inspeccionà les històries locals, identificà la causa del seu disgust i va acudir a la trobada amb la bèstia. I la dona que era serp, la serp que era dona, s’enamorà perdudament d’Ulisses. Ell va dissimular i li va dir que sentia el mateix. De l’amor, l’oportunitat: podia aprofitar que la serp ja no controlava el territori, blaneta perduda, per tal que els seus hòmens prengueren posicions. Ara una torre en el Castelo de São Jorge porta el nom d’Ulisses com a recordatori de la seua conquesta. Des d’allí, Lisboa sencera.
Però, quina insistència!, tot es veu millor des de la guanteria. Ben a prop, una crisi. Una revolta veïnal que a penes es percep estèticament perquè les posicions en trànsit vencen la posició fixa. Un nòmada digital = Un nòmada forçós, es va llegir en els rètols de les primeres protestes, fa ja un parell d’anys. “Ja no podem viure en la ciutat, els veïnats són Airbnbs”, expliquen grups organitzats com Habita. A la capital del nomadisme digital –la més desitjada en la Nomad List– se li obrin molts clavills. Hi haurà guants, però no hi ha mans.
Ara la percepció és que “Lisboa ha guanyat, però els lisboetes hem perdut”. La subversió de l’equilibri entre ciutat i ciutadans ha portat marques urbanes que necessiten contingut i reconeixement, però no necessàriament habitants estables. És el resultat d’un èxit. De morir d’èxit, concretament. Després de la caiguda financera portuguesa, l’arribada de la Troika al Tajo va requerir fer més llum per a combatre la foscor. Acompanyant l’austeritat, es va desenvolupar un pla de xoc per a atraure capitals estrangers i Lisboa es va erigir com a matèria primera de la seducció. Va funcionar bé. Les coses es van produir segons allò programat. I eixe és precisament el problema.
És tot, com en el temps d’Ulisses, una qüestió de mitologia. Milers de persones entren a la botiga de guants sense cap intenció de comprar guants. Milers de persones viatgen a Lisboa per a residir allí temporalment, atrets per l’autenticitat simulada de Lisboa mentres –evadits– decanten la població entre residents de pas amb valor reduït i persones amb voluntat d’aportar el seu valor extra. Des d’allà dalt, la dona-serp comença a dubtar si Ulisses està enamorat d’ella. Nosaltres ja sabem quina era la veritat.
