La determinació de la Pasqua cristiana
Trenta cinc anys després de la mort de Crist, un dels seus biògrafs o evangelistes, Marc (14:12-16), en un lloable exercici de memòria històrica, va escriure que Jesús va morir en la Pasqua jueva (Péssah, “saltar”); això volia dir en primavera (Aviv, en hebreu)[1] i durant la primera lluna plena.
Set lustres més tard, un altre evangelista, Joan, acceptà pràcticament la data de Marc, amb només un dia de discrepància (Jn 18:28 i 19:14). La Péssha comença el 15 del mes hebreu de Nissan (“primers fruits” –d’ordi o civada, Hordeum vulgare-), el primer del seu calendari religiós. I com que el dia jueu comença i acaba al capvespre, la festa comença -des de la nostra manera de comptar- el dia anterior, en el crepuscle vespertí del dia 14 (com els idus en sentit romà)[2].
Però, clar, si la nova església cristiana acceptava com a data fonamental de la resurrecció la de la Péssha jueva, això plantejava un conflicte intel·lectual: si la cristiana volia deixar de ser una simple secta jueva, havia d’establir alguna diferència entre el significat de les dos Pasqües.
A partir d’articles anteriors, ja sabem que la Péssah jueva se celebrava en la primera lluna plena de primavera. I tot i que mitològicament commemorava l’eixida (o “salt”) d’Egipte, realment servia per a marcar una data tant als pastors com als llauradors sedentaris:
a) La partida dels ramats per a la transhumància des dels oasis on havien passat l’hivern cap a les muntanyes amb herba nova gràcies a les pluges primaverals tot just després que les ovelles hagueren parit els corders (corder pasqual), i amb la lluna plena en el cel per poder vore de nit, el millor moment per al desplaçament i un menor consum d’aigua.
b) L’inici de la sega del primer cereal, l’ordi o civada, al mateix temps que florien (Pasqua Florida) els blats (Triticum).
I tots dos grups s’intercanviarien les primícies, els corders pasquals i les tortes (sense fermentar) de civada.
Ja en la nostra era, els cristians (molts dels quals ja no eren jueus, sinó “gentils”) van optar per vincular la Pasqua no a la fugida d’Egipte, sinó al sacrifici, mort i resurrecció de Jesús, un transsumpte metafòric de la resurrecció de la natura durant la primavera. Una al·legoria més hel·lenística (com els misteris Eleusins, amb Persèfone i Démeter) que no jueva; o, en altres paraules, que els cristians transformaven una efemèride cultural jueva, en una commemoració de la resurrecció de la natura associada a la de Jesucrist com a home-Déu.
Quan celebrar la Pasqua cristiana i diferenciar-la de la Péssah jueva?
En els primers segles de la nostra era Alexandria era la capital cultural de la Mediterrània. El baricentre de les rutes d’intercanvis comercials i culturals de l’àpoca. Allí, els estudis astronòmics i cronològics proliferaven a recer d’una fecunda herència egípcia, jueva, siríaca, hel·lenística, i romana. I va ser allí des d’allí on la nova Església va assumir la faena d’organitzar el sistema cronològic dels cristians, el seu calendari.
Qualsevol grup humà necessita un calendari per identificar-se i coordinar les activitats comunes. Els primitius cristians en van ser conscients i van intentar elaborar un calendari propi, comú, compartit, més enllà de les comunitats d’origen (jueves, gregues, romanes, siríaques, etc.). I, així, en els primers segles del cristianisme, s’emetien anualment des d’Alexandria les Lettere festali, documents dirigits a les comunitats cristianes amb indicació de la data del Diumenge de Resurrecció (Pasqua Florida). El càlcul cronològic s’elaboraven a partir del dies que la lluna té l’1 de gener comptat des del darrer pleniluni. Els resultats s’organitzaven en el calendari eclesiàstic o Epacta, que assenyala l’ordre i ritus dels oficis litúrgics per a tot l’any.
Epactes de l’arxidiòcesi de València
Per millorar el sistema calia superar nombroses dificultats tant de caràcter tècnic (matemàtic, astronòmic, geogràfic) com etnològiques i comunicatives. I l’any 325 dC, es va fer el primer intent en el Concili de Nicea (125 km a l’est de Constantinoble). Organitzat per l’emperador Constantí I el Gran per a resoldre no tan sols qüestions teològiques (si Crist era Déu i no un simple mortal) i jurídiques, sinó també cronològiques, com la definició i mecanisme de datació de la Pasqua cristiana.
Plantegem-ne el context… Hi ha dos dies a l’any en què dia i nit duren el mateix, els equinoccis de primavera, 20 de març[3], i de tardor, 22-23 de setembre. Doncs bé, s’ha acordat que a partir del 20 de març inici de la primavera, la primera nit de lluna plena serà Setmana Santa. O, en altres paraules, en Setmana Santa sempre hi haurà lluna plena. Com que les setmanes litúrgiques comencen en diumenge, el primer dia de la Setmana Santa serà un diumenge, Diumenge de Rams. I el diumenge posterior, el que enceta una nova setmana, serà el Diumenge de Pasqua; la cristiana, òbviament, ja que la Pasqua jueva ha de coincidir amb el dia de la lluna plena.
Una altra pregunta procedent seria: és pot saber amb antelació la data de la primera lluna plena primaveral de qualsevol any? Una data que, clar, hauria de complir les següents condicions:
- Ha de ser posterior a l’equinocci primaveral, el 20 de març.
- No ha de coincidir amb la lluna plena, per tal de no fer-ho amb la Péssha
- Per a evitar-ho, caldrà celebrar la Pasqua cristiana el diumenge posterior a la primera lluna plena primaveral.
- Si el primer pleniluni caiguera en diumenge, coincidiria amb la Péssha jueva; i aleshores la Pasqua cristiana es traslladaria al diumenge següent.
Uns càlculs, doncs, que des del segle IV van impulsar una de les múltiples contribucions del cristianisme a les matemàtiques, en aquell cas al calendari julià [quan encara no s’usava el zero]. Quin embolic, no?
Articular les deu variables que implica tot això suposa un repte matemàtic de notable envergadura. I desenvolupar un conjunt de regles operatòries, un algoritme, capaç d’articular-les es va recopilar en un cànon anomenat Computus (paschalis).
Calendari conservat al Museu de la Catedral de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia). En el marbre figuren gravades les dates de la Pasqua entre els anys 532 i 626, amb cinc cicles de 19 anys (cicles metònics) representats com a cercles concèntrics. En combinar els calendaris solar i lunar es pot visualitzar que les fases de la Lluna coincidixen cada 19 anys i predir amb relativa aproximació les dates de la Setmana Santa, fent servir el calendari romà i el dia del mes lunar.
En aquella època el calendari oficial era el julià, és a dir, el calendari romà reformat per Juli Cèsar l’any 708 de l’era romana (AUC, Ab Urbe Condita), és a dir, el 46 aC. La incorporació judeo-cristiana de la Pasqua, amb les seues jerarquies festives i amb marques d’espera o posteriors “de quaranta dies”, tot inserit en el calendari estrictament solar, el julià oficial, va suposar un sotrac cultural. Perquè ara no hi hauria tan sols dates festives fixes de caràcter solar, com ara Nadal, Sant Josep, l’Anunciació o Encarnació, i altres, sinó que caldria incorporar una nova relació entre dos factors, l’equinocci (relacionat amb el Sol) i la primera lluna plena posterior.
Doncs, per acabar-ho d’enllestir, l’any 1582 el papa Gregori XIII va decretar mitjançant la butla Inter Gravissimas (1582) l’adopció d’un nou i molt millor calendari (l’actual, el gregorià), que fins i tot feia ús del ‘zero’, que no existia en la numeració romana anterior. Així que es va tendir a substituir l’algoritme primitiu per a la determinació de la data de Pasqua per un de millor que incorporara les novetats que aportava el nou calendari, com ara l’eliminació dels bixests en els anys múltiples de 100, excepció que al seu torn en tenia una altra, la dels anys múltiples de 400, que sí que ho serien.
Així que l’algoritme primitiu va ser substituït per uns altres de més depurats, fins arribar a la fórmula desenvolupada pel gran matemàtic alemany, físic, astrònom i luterà Carl Friedrich Gauss (1777-1855), “el príncep de les matemàtiques”, que constituïx la base de l’actual Computus, que permet establir per a qualsevol any les dates de la primera lluna plena posterior a l’equinocci primaveral i la del Diumenge de Resurrecció o Pasqua Florida, una celebració en bona part “ecològica” en el sentit que recapitula, sintetitza i ritualitza tot un seguit d’esplèndides adaptacions funcionals al bon oratge propi de la primavera.
Així les coses, la Pasqua no pot esdevindre abans del 22 de març, i això en el cas que el pleniluni fora un dissabte 21 de març), però tampoc després del 25 d’abril, ja que si el pleniluni haguera sigut el dia 20, caldria esperar una llunació completa per esperar el següent pleniluni, que seria el 18 d’abril; i si este caiguera en diumenge, per evitar coincidir amb la Péssah jueva caldria desplaçar la Pasqua cristiana al diumenge següent, 25 d’abril.
Ara bé, com que el Diumenge de Resurrecció o Pasqua Florida té data variable, també les tindran les festes acoblades, tant les anteriors de Carnestoltes, el Dimecres de Cendra, quaranta dies abans (@Quaresma) del diumenge de Resurrecció o de Pasqua; el Diumenge de Rams, la Setmana Santa o el Tridu Pasqual. I també les posteriors al Diumenge de Resurrecció o Pasqua, com ara diumenge in albis o de Quasimodo, dilluns de Sant Vicent Ferrer, dijous de la Santa Faç, dijous de l’Ascensió (passats 40 dies); i amb el diumenge de Pentecosta (i ací, i ací), cinquanta dies després de Pasqua Florida, quan se segaria el blat ja granat (Pasqua Granada) es donaria per finalitzat el cicle pasqual associat als cereals d’aquella primitiva Palestina. I també són festes encadenades, encara que ja no formen part del cicle pasqual pròpiament dit, el diumenge de la Trinitat, el dijous de Corpus Christi (seixanta dies després de Pasqua Florida) o el diumenge del Sagrat Cor.
En definitiva, este ñes un exemple de com determinats reptes religiosos han estimulat el desenvolupament de ciències com ara les matemàtiques, l’astronomia o la geografia, entre altres. Sí, cultura religiosa, cultura general
Fotografia de portada: Fragment de la ‘Resurrecció’ (1463) de Piero della Francesca
******************
