Durant els primers segles del cristianisme els rituals de la nova religió eren ben diferents dels d’ara. Per exemple, el baptisme no era automàtic pocs dies després de nàixer i a instàncies dels pares, sinó que s’imposava només als qui voluntàriament s’havien instruït en la doctrina i no es feia qualsevol dia sinó tan sols en la vigília de la Pasqua de Resurrecció.

Durant el bateig, els catecúmens aspirants a integrar-se en l’Església havien de portar una túnica blanca (in albis vestibus, com ara els batejats vestits de blanc); i mantindre-la durant la huitava de Pasqua, és a dir, huit dies comptant des del mateix Diumenge de Resurrecció. Eixos huit dies eren una al·lusió als huit dies que, sense comptar l’aparició a Maria Magdalena el mateix dia de la Resurrecció (Joan 20,14-18) ni el passatge d’Emaús, Jesús va tardar en mostrar-se als seus deixebles (Joan 20,26) després de la Resurrecció: huit comptant el primer dia, a la manera romana, ja que en aquella època no es tenia el concepte de “zero” i es començava a partir de l’”u”. Per eixa raó el diumenge posterior al de Pasqua rebia el nom de Diumenge de la huitava.

Arribat eixe dia els nous cristians es llevaven la túnica depositant-la (deponendis) a terra, per la qual cosa eixe diumenge rebia també el nom de Dominica in albis deponendis, reduït a la locució Dominica in albis.

Tot i que des de l’any 2000 i a instàncies del papa Joan Pau II el diumenge posterior al de la Resurrecció rep el nom oficial de Diumenge de la Divina Misericòrdia, al llarg de la història n’ha rebut d’altres. I als ja esmentats caldria afegir el de Diumenge de sant Tomàs, atés que en el mateix evangeli de sant Joan es parla de la incredulitat de l’apòstol Tomàs (Jn 20,25-26) quan li diuen els altres apòstols que Jesús se’ls ha aparegut: “Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fique el dit a la ferida dels claus i no li pose la mà dins el costat, jo no creuré res del que em dieu“. Un apòstol que, tot siga dit de pas, la figura del qual en el Misteri d’Elx precisa d’una veu d’especials característiques.

Això sí, com totes les festes associades al cicle pasqual, esta “pasqüeta” o segon diumenge de Pasqua no té data fixa i el del 2025 correspon al 27 d’abril. Però, si hi ha un nom d’este diumenge que ha assolit especial rellevància més enllà del propi del ritual cristià, és el del Diumenge de Quasimodo. Perquè la missa del diumenge de la huitava de Pasqua començava amb l’antífona o càntic de l’entrada que resa així: Quasimodo geniti infantes, una expressió que ve a dir “Com a infants acabats de nàixer», raó per la qual a eixe diumenge se li ha donat també el nom de Diumenge de Quasimodo.

El geperut de Notre-Dame

Altrament, molta gent associarà el nom de Quasimodo al del campaner geperut i sord-mut de la novel·la de Victor Hugo Notre-Dame de París (1830). Un personatge que, en el primer esment que se’n fa a la novel·la, ja ens deixa esgarrifats: “No ens esforçarem massa per a donar al lector una idea d’aquell nas de tetraedre, d’aquella boca en forma de ferradura, d’aquell ullet bloquejat per una cella pèl-roja tota eriçada i d’un ull dret que quedava eclipsat per una immensa berruga; de les dents desordenades, trencades aquí i allà com si foren els merlets d’un castell; d’aquell llavi encallit sobre el qual s’encavalcava una de les dents com si fora l’ullal d’un elefant…”

L’obra ha sigut recreada en el teatre i en el cine, amb pel·lícules com ara la muda de 1923 The Hunchback of Notre Dame o versions ja parlades d’El geperut de Notre-Dame, com ara la de 1939 amb Charles Laughton i Maureen O’Hara; o la versió de 1956, amb Anthony Quinn i Gina Lollobrigida; o la més recent (1997) amb Richard Harris com Frollo i Salma Hayek com Esmeralda; i fins i tot una pel·lícula d’animació produïda el 1996 per la Walt Disney. Siga per la raó que siga, lectors, cinèfils o amants dels dibuixos animats recordaran que Quasimodo va ser el nom que li va donar Frollo, l’ardiaca de la catedral de París, al xiquet deforme arreplegat un Diumenge de Quasimodo a l’atri de la catedral;  i que a falta de saber quin era el nom que li haurien donat els pares, el xiquet va rebre el nom del dia.

Per a entendre’n el context convé recordar que en èpoques de fam o de depressió social era freqüent l’abandonament dels fills no desitjats. I els atris de les esglésies o els torns dels convents eren llocs de deposició habitual d’eixos infants. Com també ho eren les cases d’expòsits, anomenades així perquè s’hi quedaven els xiquets abandonats, batejats i criats fins que tenien certa edat, quedaven “en exposició” a l’espera de què alguna família caritativa el recollira i se’n fera càrrec.  Com a marca indicadora del seu origen, eixos infants solien rebre cognoms com ara Deulofeu (a Catalunya),  Gracia (a Aragó), i a Castella Expósito, Tirado, Diosdado, Blanco o el nom de la ciutat. I, de manera similar,  el personatge de la novel·la a què estem referint-nos va rebre el nom del dia i va viure fent de campaner de la Seu de l’arxidiòcesi parisenca, una catedral que en la novel·la és tractada com a un personatge més junt a les llegendàries figures de l’infortunat campaner Quasimodo, la sensual gitana Esmeralda, l’introvertit arxidiaca Frollo, i Febus, capità dels arquers del rei Lluís XI. Quatre personatges que poden interpretar-se com a representatius de quatre maneres d’estimar: l’amor desinteressat i sacrificat de Quasimodo;  el capritxós i romàntic d’Esmeralda; la passió sexual i els cels de Frollo; i el luxuriós i irresponsable desig de Febus.

Victor Hugo i la salvació del patrimoni religiós comú

Victor Hugo va escriure la novel·la per alertar els seus contemporanis del valor del patrimoni gòtic. Una arquitectura que en la seua època estava sent descurada, desfigurada o substituïda per l’acció d’uns nous bàrbars que en nom de l’anticlericalisme, el laïcisme o qualsevol altra coartada ideològica anaven destruint, malvenent o furtant un llegat cultural d’altíssim valor amb l’excusa que era religiós. De fet, confiscada Notre-Dame per l’Estat francés en 1793 durant el Terror revolucionari, s’havien substituït els vitralls policroms per banal vidre blanc, decapitades les estàtues de la façana, cremat l’interior, i fins i tot durant una època transformat el recinte en magatzem.

Pocs anys abans de Notre-Dame de París (1830), Hugo ja havia publicat Guerre aux Démolisseurs (“Guerra als demolidors”), un article en què advocava per salvar l’arquitectura medieval com un patrimoni de la humanitat que transcendia el temps i les creences. Però va ser sobretot gràcies a la novel·la que les seues idees van assolir el ressò que mereixien i aconseguir que s’iniciara un procés de restauració de la catedral que va evitar que, per exemple, en el seu lloc ara hi haguera algun edifici o uns grans magatzems; perquè eixe hauria sigut el resultat real de la barbàrie, el lladronici o el negoci espuri anant de la ma amb la coartada ideològica anticlerical com a excusa.

Malauradament hui dia encara perdura un cert menysteniment i desídia, quan no persecució d’elements culturals d’origen religiós, per part de determinades ideologies; un menysteniment qui sap si revelador de mancances formatives i culturals d’uns protagonistes que podrien esdevindre perillosos si tingueren la possibilitat de decidir sobre el patrimoni comú i eliminar o silenciar campanars i campaners, campanes o tocs.

I, al sendemà, Sant Vicent Ferrer

El Diumenge de Quasimodo va seguit òbviament per un dilluns, que en el cas valencià és peculiar, ja que celebra la festa del patró del Regne, el predicador dominic sant Vicent Ferrer. Una dia de festa resultat del “trasllat” de la data correcta, que corresponia al 5 d’abril (de 1419), quan el dominic va morir a la ciutat bretona de Gwened (en francès, Vannes). Trenta-sis anys després el papa valencià Calixt III, Alfons de Borja, el va canonitzar, el vint-i-nou de juny de 1455. Eixe reconeixement va generar un esclat d’alegria a la capital del Regne i pocs anys més tard el 5 d’abril, data de la mort i presumpta entrada del sant en el cel, va passar a ser festiu.

Ara bé, eixa data s’ubicava dins la Quaresma, que segons els anys comença entre el 4 de febrer i el 10 de març i que abasta quaranta dies d’abstinència i ocasionalment dejú. I per evitar-ne la coincidència i el conflicte entre el preceptiu recolliment quaresmal i l’alegria popular per la festa santvicentina, l’arquebisbe (sant) Joan de Ribera, el capítol catedralici i l’Ajuntament de València van acordar sol·licitar al papa Climent VIII el canvi de data de la festa de Sant Vicent al dilluns posterior a Dominica in albis o huitava de la Pasqua de Resurrecció. El papa ho va aprovar el 28 de setembre de 1594 i des d’aleshores els valencians hem mantingut com a data festiva del patró del Regne la del dilluns posterior al Diumenge de Quasimodo. I una cosa similar va esdevindre a Alacant, amb la festa de celebració del milacre de la Santa Faç, el 17 de març (de 1489), que per evitar el conflicte amb la Quaresma va passar a celebrar-se el dijous posterior al Diumenge de Quasimodo.