En les passejades per la història de la pintura molt sovint trobem relacions entre natura, art, ciència i religió, com les magistralment descrites per Martí Domínguez en el seu darrer llibre Del natural. Una història de la natura en la cultura (Edicions 62, 2023). Un llibre coherent amb els anteriors dedicats a la mateixa temàtica (Històries naturals, Bestiari, Peiximinuti, etc.) i que tant animen a mirar els quadres des d’una òptica també naturalista, un enfocament que Domínguez ha practicat tan sovint en articles en la revista El Temps, en columnes del diari El País, o en activitats diverses com ara les conferències que continua impartint i a les que paga la pena assistir. Llibres, articles i conferències que inciten a trobar relacions entre natura i pintura que tot i la seua abundància no sempre han sigut descrites ni divulgades com mereixen.

A la mateixa temàtica, la divulgació de la natura en l’art, i l’elaboració de xarxes d’interacció entre camps diversos que intenten interpretar la natura i divulgar-ne els resultats, hem intentat contribuir en articles publicats gràcies a l’acollida en Lletraferit, com també en Saó (amb Carles Martín Cantarino), Espores, Mètode, Daualdeu (en la secció “Sinestèsies”), en llibrets de festes de la Foguera Benalua, d’Alacant; i abans ho havien sigut en La Veu dels Llibres  o el Diari La Veu (la major part ja no accessibles, excepció feta d’alguns). O en col·leccions de llibres com ara L’Ordit, de la Universitat d’Alacant, dedicada a la divulgació científica al migjorn valencià (on he participat amb eixe enfocament en títols com ara Plantes valencianes, Jesuïtes valencians, Modernisme a Novelda, Algèria: una mirada des de les dues ribes); o bé a través de conferències i jornades d’etnobotànica, moltes de les quals penjades en Youtube.

Per a facilitar la possibilitat de seguir els fils i els nucs de la trama i l’ordit d’allò que estem comentant és perquè pose tant d’hipervincle, per si algú vol aprofundir-ne. Per exemple, per a enllaçar el present article amb el que fa uns dies vam dedicar a Mantegna ací mateix, dedicat també a l’anàlisi naturalista, etnobotànica, històrica, artística i de cultura religiosa. Ara bé, enlluernats per les dramàtiques, emotives i finalment joioses celebracions del cicle pasqual solem relegar a un segon pla esdeveniments menors com és el del Sopar d’Emaús, esdevingut en el trànsit entre el Diumenge de Pasqua i el sendemà, un dia que, recordem-ho, començava en el crepuscle vespertí (la vespra pròpiament dita).

El Sopar d’Emaús

En l’evangeli de Lluc (24:13-49; i més breu en el de Marc 16,12) es conta que, en la mateixa vesprada de la Resurrecció, Jesús es va aparèixer i ajuntar amb dos deixebles (Cleofàs i un altre) que anaven de Jerusalem a Emaús, un poble situat a uns 60 estadis (uns 11 km) de la capital. Era ja mitjan vesprada i cap dels dos va reconèixer a Jesús. Van decidir sopar junts en una fonda que hi havia en el camí. Però, en començar l’àpat, Jesús va beneir el pa i el va repartir. En adonar-se d’este gest tan característic, els dos acompanyants van quedar estupefactes, una escena que ha sigut interpretada i representada per diversos pintors, entre els quals destaca l’herald del barroc Michelangelo Merisi da Caravaggio que en 1601 va signar l’oli sobre llenç la Cena in Emmaus (“El Sopar d’Emaús”).

En el quadre, Jesucrist, ja ressuscitat, és representat en el moment de beneir el pa i de revelar així la seua identitat a uns deixebles que queden trasbalsats en reconèixer el Mestre. Cleofàs, el de l’esquerra, fa el gest d’alçar-se de la cadira i mostra en primer pla el colze doblat i la roba foradada. L’acompanyant de la dreta obri els braços, estupefacte, per la revelació de què ha sigut subjecte passiu. Este segon personatge ha sigut identificat com sant Jaume el Major, atesa la petxina que porta en el seu hàbit, tot i que altres opinen que era un simple caminant, un pelegrí. Encara que la sorpresa dels comensals és enorme, això no afecta el personatge de darrere, presumptament l’hostaler, que no és conscient del transcendental moment al qual assistix.

En la pintura hi ha un element central que paga la pena considerar: la cistella de vimen (Salix sp.) carregada de fruita. L’autor ha pintat amb gran virtuosisme dos varietats de raïm (Vitis vinifera), dos pomes (Pyrus malus), una pera (probablement de la varietat Roma, pràcticament perduda), una magrana badada (Punica granatum), un codony (Cydonia oblonga), una figa clevillada (Ficus carica) i una nespra (Mespilus germanica). Les mostres estan pintades magistralment, però no tant com a fruits canònics idealitzats sinó amb les imperfeccions que s’hi podien trobar: la magrana badada o la figa clavillada; i la poma amb taques a causa de la ronya o motejat, una malaltia causada pel fong Venturia inaequalis  que afecta la pell d’estos fruits i que era la primera vegada que es mostrava en una pintura.

Anacronisme i simbolisme en la cistella de fruita

Més enllà del realisme en la cistella fruital hi ha un aspecte que crida l’atenció: l’anacronisme dels fruits, ja que tots el de la fruita del quadre és tardoral. I, recordem-ho, el passatge evangèlic és òbviament primaveral, atés que estem parlant de la Pasqua de Resurrecció. Altrament, més enllà de la versemblança o de la contradicció entre el passatge bíblic, cronològicament primaveral, i els fruits que s’hi mostren, tardorals, ¿com interpretar eixa fruita? ¿en clau realista o simbòlica? ¿Se’n podria fer una mena d’hermenèutica sagrada de l’obra pictòrica? ¿Caldria fer-ne una interpretació literal o el que caldria seria trobar-ne alguna mena de sentit al·legòric, instructiu-moral, analògic o místic?

Per exemple, a la taula hi ha pa, un pitxer amb aigua i un altre potser amb vi, ja que la copa pareix contindre vi blanc. Pa i vi, ¿seria lícit entendre’ls com a símbols de l’eucaristia? ¿l’aigua seria una al·lusió al bateig? Si l’autor fora d’esperit religiós ben acendrat, com Hieronymus Bosch (1450-1516), Francisco de Zurbarán (1598-1664), el jesuïta flamenc Daniel Seghers (1590-1661) o tants altres, el valor simbòlic seria quasi segur; però, ¿Caravaggio? Perquè en el seu cas, de fer-los servir com a símbols, potser els pintara no tant com una mostra de religiositat, sinó per a fer-ne un ús erudit, però també podria ser que hi haguera intentat una síntesi de realisme i simbolisme, ¿qui  ho sap?

També hi figura un pollastre cuinat, de difícil consideració simbòlica més enllà de les especulacions, una de les quals apuntaria al gall que va cantar quan ja l’apòstol Pere haguera negat per tres vegades ser amic de Jesús. I què dir de l’ombra que projecte la cistella de fruita sobre el tapet? Alguns l’han interpretada com una espècie de coa de peix, una al·lusió al símbol que feien servir els primitius cristians, un peix, aatès que en grec ΙΧΘΥΣ (ichthys, “peix”) es pot considerar un acrònim de Jesús: Ἰησοῦς Χριστὸς Θεοῦ Υἱὸς Σωτήρ (Iisoús Christós Theoú Yiós Sotír), “Jesús Crist, Fill de Déu, Salvador”.

D’altra banda, el fet que la fruita siga madura o estiga danyada podria considerar-se una mena de recordatori de la futilesa i contingència de l’existència terrenal, un memento mori, el tòpic tan freqüent en l’art per recordar la fugacitat de la vida; que, vullguem-ho o no, tempus fugit, i que tots estem cridats a deteriorar-nos i morir.

També s’han volgut trobar valors simbòlics a cada espècie particular, no sempre amb encert. I no cal que posem èmfasi en cap opció, ja que en el fons del que es tracta no és d’intentar establir cap veritat, sinó d’esmolar els instruments analítics (simbòlics, històrics, etnobotànics…) que ens ajuden a interpretar determinades obres d’art. En tot cas, podem aventurar que tant la poma com la figa poden simbolitzar el Paradís Terrenal i el pecat original: la primera en la tradició nòrdica (Dürer, Rubens, etc.) i la segona en la mediterrània (Miquel Àngel, Rafael, etc.). Pel que fa a la magrana, des de l’antiguitat ha sigut considerada com a símbol d’incorruptibilitat, atés que és una fruita que no es cuca, que sembla transcendir la mort, i per això mateix ha figurat en quadres al·lusius a Jesucrist i a la Mare de Déu com a personatges que, incorruptes, pugen al cel (en l’Ascensió i l’Assumpció, respectivament). Quant al raïm i els pàmpols, potser fan referència al passatge 15,5 de l’evangeli de Joan, quan Jesús diu “Jo soc el cep i vosaltres els sarments“? ¿O bé al·ludix a la paràbola dels vinyaters homicides (Mateu, 21,33-46; Marc, 12,1-9; Lluc, 20,9-16)?

Mirades des d’esta òptica, moltes obres d’art ens oferixen múltiples sentits que no sempre se’ns expliquen quan se’n parla. I, de fet, hem aprofitat este Sopar d’Emaús per a reflexionar sobre les múltiples relacions entre natura, història, religió, societat i art. I per a retrobar fites de referència que enriquixen, reforcen i eleven el nivell cultural de la nostra societat.