La història valenciana està plena de personatges que, entre la realitat i la llegenda, han acabat convertint-se en símbols d’una època. Un dels més desconeguts fins ara és Pere Andrés, conegut popularment com Perot, un bandoler nascut a Muro a finals del segle XVI o principis del XVII, que a mitjan del Sis-cents va sembrar el temor entre el Regne de València i el de Castella i que, segons demostra una investigació recent de l’historiador Alejandro Llinares Planells, es va convertir en el primer gran bandoler mediàtic valencià. L’estudi, “El primer guapo valenciano: delitos, rumores y construcción de la memoria del bandido Pere Andrés «Perot» (siglos XVII-XVIII)”, publicat en la revista acadèmica Memoria y Civilización, de la Universidad de Navarra, no només reconstruïx amb dades inèdites la trajectòria d’este personatge, sinó que també explica com la seua fama va ser amplificada pels rumors, els relats populars i els plecs de cordell fins a convertir-lo en una autèntica llegenda fins a principis del segle XIX.

El treball resulta especialment interessant perquè aporta noves dades sobre un fenomen fonamental per a comprendre la societat valenciana barroca: el bandolerisme. Lluny de les visions romàntiques que sovint han presentat els bandolers com a rebels populars o justiciers dels pobres, l’article mostra un panorama molt més complex i violent. El Regne de València del segle XVII estava marcat per les parcialitats nobiliàries, les venjances familiars, els assassinats per encàrrec i les lluites entre faccions que convertien moltes comarques valencianes en espais d’inseguretat permanent. En eixe context, Perot de Muro destacà com un dels caps de quadrilla més coneguts i perseguits del seu temps.

La recerca permet seguir el rastre d’un personatge que actuà tant al territori valencià com el castellà i andalús. Acusat d’homicidis, robatoris i tràfic de cavalls, participà en nombroses accions criminals i arribà a encapçalar una quadrilla armada que operava entre les comarques valencianes i els camins castellans. La seua mobilitat, la duració de la seua carrera delictiva entre les dècades de 1630 i 1640 i la dificultat de capturar-lo contribuïren a alimentar una fama que transcendí les fronteres del Regne de València. De fet, cronistes i testimonis de l’època relataven que no es parlava d’una altra cosa en moltes zones de la Manxa i de Castella, mentre les autoritats multiplicaven els esforços per detindre’l.

Una de les aportacions més valuoses de l’article és precisament mostrar com es construí la fama d’un personatge en una societat sense premsa moderna ni mitjans de comunicació de masses. Els rumors, les cartes, les cròniques i les converses quotidianes exercien una funció semblant a la que hui poden tindre els mitjans o les xarxes socials. Al voltant de Perot circulaven històries exagerades, episodis difícilment verificables i relats que el presentaven com un home temut, valent i quasi invencible. Segons Llinares, moltes de les notícies que han arribat fins a nosaltres estan condicionades per eixa fama prèvia, cosa que obliga a distingir entre els fets documentats i la construcció llegendària del personatge.

L’altre gran descobriment de l’estudi és la importància que tingueren els plecs de cordell en la consolidació de la memòria de Perot. L’autor documenta que va ser el primer bandoler valencià del qual es coneix l’existència de romanços compostos ja en vida seua i que, després de la seua execució a València en octubre de 1646, les seues aventures continuaren imprimint-se i reimprimint-se durant més d’un segle. Esta persistència demostra fins a quin punt el personatge havia despertat l’interés popular.

A més, l’article sosté que els relats dedicats a Perot contribuïren decisivament a fixar un model literari que triomfaria durant els segles XVII i XVIII: el dels “guapos” o “valentons”, personatges marginals i violents que apareixien en primera persona explicant les seues aventures, exaltant el seu coratge però acabant finalment castigats per la justícia. Esta fórmula narrativa, que després s’aplicaria a altres bandolers valencians i andalusos, convertí a Pere Andrés en una figura pionera dins de la literatura popular hispànica.

La captura i execució del bandoler permeten entendre també la manera com el poder intentava projectar la seua autoritat. Quan finalment fou detingut a Ontinyent i conduït a València, la seua mort es convertí en un gran espectacle públic. Les fonts de l’època assenyalen que una multitud acudí a contemplar l’execució d’un home del qual tot el món havia sentit parlar. El mateix Felip IV felicità el virrei valencià per haver acabat amb un criminal que havia aconseguit notorietat a tota la Monarquia. L’exhibició posterior de les restes del seu cos en diversos punts del territori buscava reforçar el missatge exemplaritzant de la justícia reial.

Pedro Andrés se vino al Reino de Valencia, pero como la justicia tiene las manos tan largas, acudió a Ontiniente y estando en él, le asaltó el baile de Ontiniente, don Manuel Febrer, aunque en el combate murieron 2 de Ontiniente, y el capitán Pedro Andrés fue preso con un compañero llamado Juan Álvares, caste-llano, que fue ahorcado en Ontiniente, en la plaza Mayor de la villa y el capitán Andrés fue llevado a Valencia en donde fue sentenciado. 

El 31 de octubre de 1646 ahorcaron a Pero de Andrés, natural de Muro, siendo virrey el conde de Oropesa, acompañándole los de la Compañía y entre ellos el P. Berenguer. Fue la sentencia de arrastrado, cordado y escuatizado, acudió inmensidad de gente por ser hombre tan famoso y tener tan gran nombre en Castilla en particular.

En definitiva, l’estudi d’Alejandro Llinares no és només una biografia d’un bandoler. És també una finestra privilegiada a la societat valenciana del Barroc, als mecanismes de construcció de la fama, a les formes de circulació de la informació i a la creació dels primers mites populars valencians. Gràcies a la recuperació de documentació dispersa en diversos arxius, l’autor demostra que darrere de la figura llegendària de Perot hi havia un personatge real, però també un procés cultural molt més ampli: el naixement d’una memòria col·lectiva que convertí un criminal en un dels personatges més famosos de la història valenciana moderna.