El cristianisme no tan sols és una religió, sinó també una cultura, la Cultura Europea per antonomàsia. I els cristians, creients o no però amb un cert nivell, sabem que Quaresma és el nom del període de preparació de quaranta dies (quadragesima dies) per a commemorar dignament la passió, mort i resurrecció de Jesús. Un temps durant el qual els fidels de creences més acendrades realitzaven un dejuni més o menys rigorós i s’abstenien de menjar carn i greix d’animals domèstics o de cacera. En els casos més rigoristes l’abstinència incloïa les relacions sexuals o carnals, com ens ho recorda el misogin Jaume Roig, que en l’Spill o Llibre de les dones de mitjan segle XV advertia que un excés d’abstinència conjugal podia dur a la infidelitat (de les dones, ‘òbviament’; estrofa 2797):

Dijous llarder,

diguí: “Muller,

lo temps s’acosta

de pendre posta

en penitència.

Per continència,

partixcam lit”. […]

L’hom qui s’absté

d’això·n Quaresma

a Cinquagesma

cornut se troba.

Eixos quaranta dies d’abstinència en la ingesta de carn rebien inicialment el nom de carnes tollitas (“carns llevades”) o carnes tollendas (“llevar les carns”), antecessor nominal de les nostres carnestoltes o del castellà carnestolendas. En italià, el mateix concepte rebia el nom de carnevale, haplologia (pèrdua d’una síl·laba) de l’original carnelevale (“llevar la carn”); i d’aquell mot van derivar carnaval en català/valencià, castellà, occità, francés i romanés, l’alemany Karneval o l’anglés carnival.

Així doncs, inicialment Quaresma i Carnaval eren sinònims, com si foren les dos parts de la mateixa frase “quaranta dies sense carn”. Ara bé, amb el pas del temps van cobrar tanta rellevància els dies anteriors, ante carnes tollendas, que van arribar a significar un període amb caràcter propi. Fins i tot per a l’Església, que  tres dies abans d’entrar en Quaresma ja celebrava el dominica ante carnes tollendas o  “diumenge abans de llevar les carns” (de la dieta).

Eixa mena d’avantsala o introito pre-quaresmal va rebre en les llengües iberoromàniques occidentals (castellà, galaicoportugués, asturlleonés) noms derivats, com ara el gallec entroido, el portugués entrudo, l’asturià antruexo, o el castellà antic antruejo. Ara bé, a mesura que es diferenciaven ambdós etapes es va dissoldre la primitiva equivalència entre carnes tollendas (>Carnestoltes) i quadragesima dies (>Quaresma), desplaçant-se el primer dels noms a la fase prèvia (una paradoxa: ¡si és en Carnestoltes quan es menja carn!) i quedant el nom de Quaresma per al període pròpiament dit de dejuni i abstinència.

Les batalles entre la carnalitat i l’abstinència

Els dos noms, inicialment sinònims, van acabar per resultar pràcticament antònims; i fins i tot antagònics, com avançava Juan Ruiz, l’Arcipreste de Hita, en el capítol “De la pelea que ovo don Carnal con la Quaresma” del Libro de Buen Amor de la primera meitat del segle XIV, i que comença dient (estrofa 1067):

Açercándose viene un tiempo de Dios santo,

fuime para mi tierra por folgar algún rato,

dende a siete días era Quaresma tanto

puso por todo el mundo miedo e grand’ espanto.

En eixe capítol, doña Cuaresma desafia al dionisíac don Carnal: “Estando a la mesa con don Jueves Lardero…” (estrofa 1068) i el repta a enfrontar-se-li el Dimecres de Cendra o “Miércoles Corvillo” (estrofa 1174); un adjectiu que, segons resa el Tesoro de la lengua castellana (1611) del lexicògraf i capellà reial Sebastián de Covarrubias, al·ludia a “el hombre compungido de sus pecados, que se humilla y se encorva en señal de penitencia, de dolor y de arrepentimiento“.

La primera de les batalles va ser guanyada per la reptadora, doña Cuaresma, que va empresonar don Carnal. Quaranta dies més tard (comptant els diumenges, no penitencials), el Diumenge de Rams, don Carnal va aconseguir fugir, va reunir les seues hosts durant la Setmana Santa i en un nou enfrontament va guanyar la batalla el Diumenge de Resurrecció o de Pasqua, fent que doña Cuaresma fugira a Jerusalem vestida de peregrina mentre que don Carnal retornava a la ciutat al costat de don Amor.

Es tracta, òbviament, d’una al·legoria en la que la primera part representa el trànsit des d’un temps de gaudi, goig, bon menjar i màscares a un temps de privació, dejú, precs i cendra, la Quaresma, que posteriorment serà foragitada quan el Diumenge de Pasqua òbriga un nou període d’alegria i amor carnal.

Va de màscares

Les caretes de què hem parlat potser siguen una herència (¿qui ho sap?) de les antigues Lupercals romanes, festes que se celebraven el dia 15 de febrer (dos dies després dels idus o lluna plena d’eixe mes). En eixe dia, uns hòmens amb màscares, sovint de llop (lupus>lupercals), i coberts de pells d’animals sacrificats, cabrons o bocs preferentment, corrien entre les dones que anaven al Palatí romà fuetejant-les amb tires de pell de cabrit o de gos per estimular-les la fertilitat.

Alguns d’eixos rituals semblen haver perviscut fins el primer terç del segle XX. Així, en un excel·lent treball sobre les Carnestoltes de Llíria, al Camp de Túria, Manolo Sánchez Vidagany parla de les que es feien abans del 1936, en què van deixar de celebrar-se. I em deia, comentant la investigació antropològica que hi va fer i coneixent la meua afició etnobotànica:

Em va sorprendre, en positiu, l’ús de les plantes que encara es feien servir a les disfresses: argelagues (Ulex parviflorus) com a protecció per part d’algunes màscares (persones emmascarades); en particular les del “grup de l’ós” que amb la seua presència sorollosa invocava la necessitat de despertar la primavera, tal i com resa el refrany “Per la Candelera l’os ix de l’ossera” (la Candelera o Purificació de Maria és el 2 de febrer); els seus membres es col·locaven argelagues a l’esquena sobre una pell de mardà [mascle d’ovella] per evitar els colps per part dels veïns exaltats d’alguns carrers on la festa era particularment participativa. […] Una barreja de natura, cultura i religió d’allò més interessant.

També em comentava que a la veïna Benaguasil desfilava una màscara interessantíssima: un xicon, sempre jove, corria nuet per la rua, amb els genitals tapats amb argelagues, mentre rebia una autèntica palissa per part del veïnat, especialment de les dones, que no en tenien clemència. També al poble del Campello, a l’Alacantí, allà per la dècada de 1920 encara es feien per Carnestoltes desfilades de jóvens coberts amb pells d’ovella o de borrego i amb esquellots penjant de la cintura, i que probablement havien aportat els mariners i mestres d’aixa de la veïna Vilajoiosa, de la Marina Baixa, que s’hi havien instal·lat i on les Carnestoltes eren festes d’especial burrera.

L’ús de màscares i de vestits fets amb pells d’animals i de sonors esquellots penjants no eren exclusius de les Lupercals, sinó que han sigut rituals molt freqüents en les cultures europees precristianes algunes de les quals probablement van perdurar en forma de les mascarades de Carnestoltes, tot i que amb el temps van anar sent substituïdes per unes altres no tan impúdiques, encara que molt sovint més grotesques que humorístiques.

‘La batalla entre Carnestoltes i Quaresma’ (1559), oli sobre taula  del pintor flamenc Pieter Brueghel el Vell (Museu d’Història de l’Art de Viena)

.

Llegim, en este sentit, a Blasco Ibáñez en Arroz y tartana, magnífic document de la vida ciutadana en el trànsit entre els segles XIX i XX:

En los puestos del mercado vendíanse narices de cartón, bigotes de crin, ligas multicolores con sonoros cascabeles y caretas pintadas capaces de oscurecer la imaginación de los escultores de la Edad Media. (…) Por la tarde, Nelet enganchaba la galerita y a la Alameda, donde la fiesta tomaba el carácter de una saturnal de esclavos ebrios. El disfraz de labrador era un pretexto para toda clase de expansiones brutales; y acompañados por el retintín de los cascabeles de las ligas, trotaban los grupos de zaragüelles planchados, chalecos de flores, mantas ondeantes y tiesos pañuelos de seda. Un berrido ensordecedor, un “¡che… e… e!” estridente, prolongado hasta lo infinito, como el grito de guerra de los pieles rojas, conmovía las calles. Las criadas, endomingadas, huían despavoridas al escuchar el vocerío; y pasaba la tribu al galope, dando furiosos saltos, con sus caretas horriblemente grotescas. (…) Toda esta invasión de figurones, que trotaba por la ciudad voceando como un manicomio suelto, dirigíase a la Alameda, pasaba el puente del Real envuelta con el gentío, y así que estaban en el paseo, iban unos hacia el Plantío para dar bromas insufribles, sonando las bofetadas con la mayor facilidad.

Del Dijous Llarder al Dimarts Gras

Tot i que inicialment les Carnestoltes festives començaven el diumenge anterior al Dimecres de Cendra o inici de la Quaresma (dominica ante carnes tollendas), el període carnavalesc popular i festiu es va ampliar cap arrere fins arribar a quasi una setmana, és a dir, del Dijous Gras o Llarder al Dimarts homònim. Una setmana carnavalesca destinada a atipar-se d’aliments que estaran prohibits durant la Quaresma.

Enguany, 2025, la setmana de Carnestoltes dura del 27 de febrer al 4 de març, ja que el dia 5 de març comença la Quaresma amb el Dimecres de Cendra com a protagonista. Com que es tracta d’una festa variable que depén de la data de Pasqua, les del Dijous Gras o Llarder no són fixes, sinó que poden caure, segons els anys, entre el 29 de gener i el 4 de març. Això sí, i com resa la dita: El Dijous Llarder, botifarra menjaré. Però, per què això de gras o llarder?

L’adjectiu gras fa referència al greix que, junt amb la carn, hauran d’evitar els creients que així ho decidisquen a partir del Dimecres de Cendra. I pel que fa al mot llarder, prové de llardó, el residu de pell, teixit conjuntiu i restes de carn que queda quan es fon la part adiposa del porc i es cola, decanta i separa de la part líquida i mantegosa. Eixa mantega de porc, sagí o saïm servix per a elaborar preparacions culinàries entre les quals dolços que conserven el nom de la matèria primera, com ara les mantegadetes o saginoses, i les ensaïmades mallorquines; menjars, tot siga dit, que també servien per excloure de taula a jueus i musulmans a causa del seu tabú dietètic de menjar productes derivats del porc.

Així, el darrer dia de Carnestoltes rep el nom de Dimarts Llarder o Gras, equivalent al Martedì Grasso en italià, el Terça-feira gorda en portugués [on el dimarts es diu terça feira, ja que la setmana hi comença en diumenge] o el molt famós Mardi Gras en francés, amb una especial rellevància en l’afrancesada Nova Orleans, als Estats Units d’Amèrica.

Cartell del Dimarts Gras o de Carnestoltes a Nova York, en 1897

En molts països anglòfons, com ara el Regne Unit, Irlanda, Canadà, Austràlia o Nova Zelanda, eixe dia rep el nom de Pancake Day en atenció a què se’n solen menjar pancakes, una espècie de creps ben farcits i molt nutritius. I en les llengües germàniques, però, preval la idea de què el Dimarts Gras és l’avantsala d’un temps penitencial. Així, en anglés, rep el nom de Shrove Tuesday, “dimarts de confessió”; en alemany,  Fastnacht, “vespra del dejú”; i en neerlandés Vastenavend, “vespra de Quaresma”. Siga com siga, recordem que el desig popular queda recollit en la següent dita:

Carnestoltes, moltes voltes,

Pasqua, de mes a mes,

Nadal, totes les setmanes,

Quaresma, no tornes més.

Fotografia de portada: Detall de ‘Vesprada de Carnaval en l’Alameda”'(1889), del pintor impressionista valencià Ignasi Pinazo (Museu Nacional de Ceràmica González Martí)