En articles anteriors hem tingut ocasió de comentar alguns dels eclipsis més importants anteriors a la nostra era [1], [2] i [3] i també de l’Edat Antiga [4]. I hem posat especial èmfasi en els contextos històrics, geogràfics o socials en què es van produir per tal de facilitar entendre l’impacte cultural o emocional que van arribar a ocasionar[1]. Hui, de nou, tornem a eixe mètode globalitzador per a relacionar el context històric previ amb l’eclipsi i la batalla de Simancas; una batalla, no ho oblidem, que tanta importància va tindre a l’hora de redefinir la correlació de forces entre els musulmans i els cristians peninsulars. I un eclipsi que, justament per la seua influència psicològica entre els combatents ha sigut un dels que més documentació s’ha trobat.

Una batalla que no tan sols va ser important pel resultat i com a frontissa decisiva pel que fa a l’avanç cristià, sinó també per les conseqüències d’un altre estil que va desencadenar posteriorment entre els musulmans. De fet, una d’eixes conseqüències seria l’ascens d’un nou col·lectiu, el dels saqàliba (eslaus >), esclaus lliberts formats com a dirigents i que més avant, en època de les taifes, dominarien en segons quines èpoques moltes de les taifes del llevant peninsular, Xarq[2] al-Àndalus[3], com ara les de València (Balansiyya), Dénia-Balears, Almeria, Tortosa i Múrcia. Però, no avancem esdeveniments. I ampliem el panorama geopolític peninsular previ a la batalla.

Antecedents geopolítics peninsulars

Je hem indicat en un article anterior que en començar el segle X els musulmans de la Península Ibèrica estaven tan desunits i enfrontats entre sí com ho estaven els cristians, o potser encara més: tensions ètniques, lingüístiques, culturals i religioses, es manifestaven de manera contínua que fins i tot arribaven a guerres civils.

Eixes rivalitats venien de lluny, i això també era perceptible entre les mateixes elits que ocupaven la cúspide política d’al-Àndalus; elits que s’havien repartit les millors terres de la conca del Guadalquivir (“el riu gran”), i entre les quals destacaven

* les sirianes sensu stricto, d’origen arameu i religió inicialment cristiana (nestorians, sobretot) i provinents del cor del califat Omeia de Damasc (Síria);

* els iemenites del sud de la península aràbiga, de tradició urbana i agrícola, que després del colapse de la presa del Marib (c. 570 dC) havien emigrat al nord d’Àfrica, i a Síria (no sempre ben avinguts amb els pobladors originals), Irak o al gran oasi Yathrib de l’interior d’Aràbia, antecessor de la ciutat de Medina;

* les tribus provinents de l’interior d’Aràbia, beduïns de cultura nòmada i ramadera, que odiaven als anteriors.

La més que ràpida expansió dels musulmans pel sud de la conca mediterrània i el nord d’Àfrica, i la gran sequera que es va abatre entre els segles VI i IX van tindre com a resultat la destrucció i eradicació de la rica base cristiana que tant havia aportat a la cultura occidental, així com el col·lapse dels sistemes de regadiu destinats a una agricultura intensiva que ja des d’època preromana havien fet del nord del Magreb un dels graners de la conca mediterrània.

A això hauríem d’afegir els enfrontaments, a la Península Ibèrica, d’eixos grups provinents del Mitjà Orient amb els amazics[4], que tot i haver format la primera onada conqueridora d’Hispània van ser marginats i desplaçats a les zones menys riques i a les fronteres.

I eixes lluites també hauríem d’afegir les que també protagonitzaven amb la base de la població peninsular tant se val que foren muladís (hispans convertits al l’islam) o els marginats mossàrabs cristians (no islamitzats)[5] i els jueus; tots molt afeblits a causa de la penúria alimentària conseqüència de la gran sequera d’eixes dècades, les pestes que s’abatien sobre les poblacions mal nodrides i les derrotes patides a mans dels invasors.

Mentre que les províncies de l’interior d’Al-Andalus (kures) -tant l’occidental Gharb al-Andalus com l’oriental Xarq al-Àndalus– gaudien d’una vida relativament còmoda, els grups amazics/berbers[6] i muladís enviats a les fronteres o marques[7] van desenvolupar societats més militaritzades i amb tendències centrífugues.

Eixes Marques eren:

1. La Marca Superior, si fa no fa la vall de l’Ebre, fronterera amb els comtats catalans, l’imperi carolingi i el regne de Pamplona; a més de la capital, Saragossa, n’eren ciutats importants Lleida, Tortosa, Osca, Tudela, Barbastre i Balaguer[8].
2. La Marca Mitjana, al voltant de la conca superior del riu Tajo i el Sistema Central, fronterera amb el Regne de Lleó (i posteriorment també amb el de Castella); amb capital a Toledo, també n’eren ciutats importants Medinaceli, Guadalajara i Talavera de la Reina.
3. La Marca Inferior, que cobria bona part de l’actual Extremadura i de Portugal, corresponia al sud del riu Duero, la conca inferior del riu Tajo i la del Guadiana; fitava amb els regnes de Galícia i de Lleó, i tenia com a capital Mèrida i com a ciutats importants Badajoz, Lisboa, Coïmbra i Coria.

Situació de les diferents fronteres al voltant de l’any 1000, després de la batalla de Simancas.

En síntesi, tant abans com després de la batalla de Simancas (perduda pels musulmans) el conjunt en al-Àndalus era un mosaic que s’articulava i aconseguia l’anomenada assabiyah o cohesió social al voltant de l’expansió, l’obtenció de riquesa la riquesa o el fanatisme religiós (p er exemple, la gihad o guerra santa, que només podia proclamar-la l’autoritat suprema religiosa, el Califa).

L’arribada dels Omeies a al-Àndalus

Durant les primeres dècades de la conquesta d’Hispània les lluites internes van ser constants i els valís (governadors) designats des de Damasc es mostraven incapaços d’aconseguir certa estabilitat política i social entre els mateixos invasors.

Però, arribat a la península el príncep omeia Abd-ar-Rahman (Abderraman) I, un fugitiu de Damasc que havia sobreviscut a la massacre decretada contra ells per la nova dinastia abàssida, va aconseguir la pacificació i es va fer anomenar emir (756) independent dels abàsides de Bagdag.

També va ser important el seu fill Hisham I, impulsor de la unificació legal per a tot al-Àndalus, de la continuació de la Mesquita de Còrdova i del desplaçament de les tensions militars cap a les fronteres amb els cristians.

Abd-ar-Rahman II (792-852) va encapçalar unes reformes organitzatives, administratives, i urbanístiques que van conduir a un més que notable esplendor i fortalesa d’al-Àndalus. Més encara, va animar a fer de Còrdova un gran empori cultural, amb la formació d’una immensa biblioteca per a la qual va encarregar que dugueren d’Orient els exemplars més interessants, i tot això articulat amb l’acolliment de savis i artistes, etc. En eixa època l’àrab va superar el llatí en nombre de parlants i com a llengua d’alta cultura. També va mamprendre la fundació de noves ciutats com ara Múrcia (“la ciutat de les murtes”). I militarment va vèncer l’atac d’una flora vikinga[9] (els anomenats majus pels musulmans) sobre Sevilla, en remuntar el Guadalquivir a bord dels seus drakkars, barcos que els permetien navegar tant per alta mar com endinsar-se en corrents fluvials de diferent fondària.

Atac dels víkings (majus, per als àrabs[10]) a Sevilla. Revista “Desperta Ferro” [Especiales XXVII: Ejércitos medievales hispánicos (II). Conquista y resistencia (711-929)]

Però malgrat eixos avanços el conjunt musulmà era sempre una mescla inestable i propensa a què quan les expectatives baixaven o davant algun fet inesperat, la coalició es desfera o les traïcions decantaren la victòria en una batalla. De fet, a la mort d’Abd-ar-Rahman II es va reobrir un període d’inestabilitat política i guerres civils, fins que Abd-ar-Rahman III (891-961) va aconseguir una nova pacificació.

Fem-li un apart especial a este emir (i posterior califa).

‘La cort d’Abd-ar-Rahman III en la recepció del monjo Johan Gorze, ambaixador de l’emperador Otó I’ en un quadro pintat per l’orientalista Dionís Baixeras (Museu de la Universitat de Barcelona, 1885)

Abd-ar-Rahman III

L’any 912 Abd-ar-Rahman III va heretar el títol d’emir d’Al-Andalus per part del seu avi. I, més tard, en sentir-se suficientment fort, l’any 929 es va proclamar califa amb autoritat no tan sols civil, militar i jurídica, pròpia dels emirs, sinó també religiosa; i independent tant dels califes abàsies de Bagdag com dels també autoproclamats califes fatimites (xiís) del nord d’Àfrica.

Com a califa va poder declarar una guerra santa (gihad) contra els cristians del nord del Duero, una bona manera de fomentar la cohesió entre les diferents faccions en assenyalar un enemic comú. I va dissenyar una colossal campanya militar (gazat al-kudra o “campanya del poder suprem”) destinada a esclafar-los especialment el Regne de Lleó[11] comandat per Ramir II des d’on s’organitzaven sistemàticament ràtzies contra els musulmans del sud del riu (l’Extremadura del Duero)[12].

Així que, a l’empara de la gihad que havia decretat contra els cristians del nord, Abd-ar-Rahman III va reunir un gran exèrcit format per mercenaris andalusís, militars professionals, tribus berbers, soldats de les Marques, un bon nombre de voluntaris del nucli andalusí i quadres ben preparats dels seus saqàliba (eslaus Û) esclaus lliberts.

L’exèrcit califal que va partir de Còrdova cap al nord, va haver de vorejar i creuar el Sistema Central i en arribar al Duero havien fet un camí de vora 600 quilòmetres. Les dificultats logístiques eren, per tant, enormes: moltes més provisions i farratge que qualsevol campanya habitual, dutes a lloms de mules o de carros (traduït a termes econòmics, cada 80 quilòmetres es duplicava el preu del carro de blat), i obligat a avançar per una mena de “desert demogràfic” que no oferia més que silenci i buit sense llocs on proveir-se, saquejar o descansar adequadament.

El repte també va ser ben gran per als cristians. Davant la magnitud de l’exèrcit musulmà alguns regnes i comtats van fer pinya al voltant de Ramir II de Lleó, en particular el rei García Sánchez I de Pamplona, els comtes Fernán González de Castilla i Ansur Fernández, de Monzón (“de los Campos”, entre Palència Cantàbria) i contingents de gallecs, asturians, d’Àlaba i de Coïmbra.

Arribat el 19 de juliol els dos exèrcits estaven a punt d’enfrontar-se a prop de les muralles de Simancas (a la confluència dels rius Pisuerga i Duero; actual província de Valladolid, uns 90 km a l’est de Zamora). Però, ¡ai!, de repent, només començar eixe dia el cel es va enfosquir: un eclipsi.  ¡Quin espant!

¿Què va passar a continuació? Tindrem ocasió de comentar-ho, però en una altra ocasió; perquè, en efecte, “això és una altra història”.

***********************************************

[1] Tot i no ser historiador de formació inicial, sinó químic, i professionalment catedràtic de ciències de la natura, l’afició per la història em ve de lluny; i per tal d’oferir al lector la possibilitat de comprovar allò que conte m’agrada aportar hipervincles (youtubes, pel·lícules, articles -de Lletraferit, p.ex.), notes a peu de pàgina i postdates; i amb això oferir al lector no tan sols un context sinó també una xarxa conceptual que facilite “captures” de noves informacions tant intel·lectuals com afectives

[2] S’escriu amb X inicial per representar el so de la “xeix” (com a xocolata), equivalent a l’àrab šarq (orient/est/llevant; i que no és un punt cardinal, sinó la zona, ben ampla, per on el Sol es lleva o alça cada dia, sempre desplaçant-se progressivament; com a punt cardinal, l’est només marca l’eixida del Sol dos dies a l’any, en els equinoccis -20 de març i 22/23 de setembre); la zona del xarq és l’oposada a gharb (grb), oest o ponent (amb les mateixes consideracions fetes abans, que no es tracta d’un punt cardinal, sinó d’una ampla zona per on tots es dies es pon el Sol amb lleugers desplaçaments respecte del dia anterior); de gharb deriven, tant en català/valencià com en castellà i en portugues, paraules com ara:

* garbí (o garbino, en castellà i portugués; vent del sud-oest; a Alacant tenim un barri, el Garbinet, orientat a eixa direcció; i també li diem llebeig a eixe vent, sovint associat a l’anunci de pluja: “llebeig, aigua veig”);

* Algarve, el territori del sud portugués situat més a l’oest d’al-Àndalus;

* algaravia, llengua àrab parlada a al-Àndalus, especialment a la zona occidental; “parlar en algaravia” venia a significar “parlar de manera incomprensible”;

* Magrib, regió del nord d’Àfrica “on es pon el sol”.

[3] L’article àrab al- va unit amb un guionet i s’escriu en minúscula, llevat que encete un text, un títol, o es considere com la primera paraula del nom propi.

[4] Amazics o o imizighen (en singular, amazigh), despectivament “berbers” (@ “bàrbars”]. D’origen nordafricà, la seua llengua és el tamazigh, no l’àrab.

[5] Llegim al “Llibre de les ordenances del soc” (892-902) del jurista i teòleg andalusí Yahya ibn Omar: «Si un cristià és sorprés sense portar el zunnar [faixa molt ampla i d’un intens color groc]  ha de ser castigat amb assots i presó, a més de ser passejat de manera infamant pel barri dels cristians perquè servisca d’advertència i escarment als qui el vegen». A més de portar eixa marca de segregació visual (ghiyar) i control social, els cristians (i els jueus; en general els “no-creients” o dhimmis) havien de pagar uns impostos especials per tal que els musulmans els permeteren seguir practicant la seua religió, alhora que tenien límits per a exercir determinats drets permesos als musulmans. En eixe context de marginació no és d’estranyar que nombrosos cristians de districtes com ara Toledo, Coria, Mèrida o Granada emigraren cap a territoris cristians; una aportació demogràfica contribuiria a enfortir l’Asturorum Regnum i altres regnes cristians.

[6] Només com a exemple toponímic, «el plural del terme metafòric ull/font, tit, és, tittawen, origen del topònim Tittawin (>Tetuan), ciutat del nord de Marroc pròxima a Ceuta i a Tànger. I, a casa nostra, el topònim Titaigües/Titaguas (< tit + aigües/aguas), designa una població de la comarca dels Serrans rica en fonts, potser és un record de la presència d’esta ètnia al territori valencià»; altrament, i com a curiositat, « El barri on s’ubiquen les fonts es diu Al Aaiun. Tindríem, doncs, un doblet toponímic, ja que tant la ciutat (Tetuan/Titawin) com el barri (Al-Aaiun) signifiquen el mateix, però en dos idiomes diferents.» [“Els ulls de la Terra”; revista Mètode número 68, 2010/2011]. En eixe sentit cal remarcar el notable esforç de l’historiador i filòleg Abel Soler (Albaida, 1972) per recollir topònims valencians que, al seu parer, tenen origen amazic i que ha recopilat en el llibre “Els noms dels pobles valencians. Origen i significat”. 

[7] La paraula àrab thughur és una mena de somatotopònim que significa tant “llavis”( singular thagr) com marca o frontera. És probable que eixe ètim àrab fora l’origen del topònim Tagarina, aplicat a una zona de la Marina Baixa on probablement es va ubicar gent desplaçada del “llavi” (thagr), frontera, marca o  superior d’al Andalus, at-Thaghr al-Ala.

[8] D’eixa thagr provenia la nissaga dels Banu Mardaix, que arribarien a ser els emirs de bona part de Xarc-al-Andalus. D’eixos, el més famós seria l’anomenat “rei Llop”, un nebot-net del qual seria Zayyan, emir de València fins a la caiguda de la ciutat a mans dels catalanoaragonesos de Jaume I el 28 de setembre, vespra del dia de Sant Miquel, de 1238, que entraren en la ciutat el 9 d’octubre.

[9] En eixos segles les incursions vikingues eren freqüents: en termes generals els noruecs es van dirigir cap a l’oest, on van colonitzar Islàndia i Groenlàndia; els suecs cap a l’est, on fundarien Nóvgorod (primitiva capital de Rússia; a la vora del riu Vólkhov) i Kíev (d’Ucraïna, a la vora del Dnièper/Dnipro), i arribarien fins a Bizanci, on molts dels quals formarien un cos d’elit de mercenaris al servei directe de l’emperador; i els danesos van anar sobretot cap el sud.

Eixos “danesos” impactarien i fins i tot conqueririen importants territoris a Irlanda (on fundarien Dublín; < cèltic “Dubh Linn, “bassa negra”, a la confluència dels rius Liffey i Poddle); Escòcia, on l’atac, en temps del rei Malcolm I (poc abans de Macbeth, l’immortal personatge recreat per Shakespeare) va incentivar la unificació dels clans i la victòria escocesa, on prové el símbol escocés del card per haver-los advertit de l’imminent atac víking, amb la llegenda Nemo me impune lacessit: “Ningú no m’agredix impunement”; els regnes anglesos; els regnes francs -on ocuparien Normandia, des d’on més tard conqueririen Anglaterra, Sicília i el sud d’Itàlia; Bordeus, a l’estuari del Garona;  París, a la riba del Sena-; al-Àndalus (Lisboa, a l’estuari del Tajo; Cadis, Oriola i Múrcia (que va substituir Oriola, devastada, com a capital de la gran horta del Segura); i fins i tot la costa mediterrània del Marroc.

[10] Els víkings rebien diferents noms, segons els pobles als que atacaven. Així, eren “danesos” per als anglosaxons; “varegs” per als bizantins; “rus” per als eslaus; “normands” per als francs (>Normandia); “ascomani” (“hòmens del freixe”) per als germànics; o “lochlainach (“hòmens del país dels llacs”) per als irlandesos.

[11] L’any 74 dC, l’imperi  romà va establir, a l’actual León, la Legio VII Gemina, destinada a controlar la zona astur i a garantir el transport a Roma de l’or extret a les mines de Las Médulas. Amb el temps, el declivi del llatí va propiciar canvis fonètics, com ara Legio > Leio > Llión en asturleonés, León en castellà i gallec;  posteriorment el regne cristià hereu de l’original asturià va passar a dir-se Regnum Legionense i més tard “de León”; eixe nom va convergir amb  el de l’animal homònim; i quan el regne va començar a utilitzar un símbol heràldic (en temps d’Alfonso VII; s. XII) es va optar per la figura d’un lleó rampant, tot i que en origen el nom era militar i no zoològic.

[12] Si fa no fa, parts de les províncies actuals de Salamanca, Valladolid, Àvila, Segòvia i Sória. Segles després, quan en 1230 Alfons IX de Lleó va conquerir la taifa de Badajoz (1230) els dominis cristians es van estendre cap a les conques del Tajo i del Guadiana; i el nom d’Extremadura va servir per designar les terres del sud-oest peninsular on es troba l’actual comunitat autònoma amb eixe nom.