En un article anterior vam conèixer un parell d’antics eclipsis ben interessants.
D’una banda, el primer eclipsi dels quals se’n té registre, el registrat en un petroglif irlandès datat el 3340 a. C.
I en el segon cas un eclipsi que ha servit per reinterpretar allò que en la tradició bíblica s’havia considerat un miracle, el famós clam de Josué al Sol perquè es detinguera durant la batalla de Gabaon entre israelites i amorreus, “Sol, detín-te!”; perquè, segons estudis més recents basats tant en l’arqueoastronomia com en consideracions lingüístiques (allò que podríem anomenar etnoastronomia), la descripció registrada en Josué 10, 12-14 es corresponia a un eclipsi (dom, en accadi; i no “dom” en hebreu, “detindre, aturar”). I, més encara, vam considerar la possible relació entre eixe eclipsi i un altre del qual es té constància astronòmica en arxius egipcis, l’esdevingut durant el regnat del faraó Meremptah (1212-1202 a. C.).
Un eclipsi, per cert, que en eixe article vam vincular l’eclipsi a la pel·lícula “Faraó” i al monarca Ramsés III (que va regnar vint anys després); i vam aprofitar per reflexionar, com proposava la pel·lícula sobre les possibles conseqüències dels enfrontaments del poder polític amb els qui coneixen el funcionament de la natura, en aquell cas la predicció d’eclipsis.
.
En acabar aquell l’article vam deixar la porta oberta a reflexionar sobre uns altres eclipsis interessants, tant pel que fa tant a la història de la humanitat com a la mateixa astronomia. I en este article considerarem l’eclipsi de 763 a. C., que va impulsar el gran canvi en l’astronomia mesopotàmica i assíria[1]; i que molt posteriorment ha facilitat establir la cronologia absoluta d’eixe període.
L’eclipsi del 763 a. C.
Els antics mesopotàmics, i també els assiris, culturalment emparentats, consideraven que els eclipsis eren capricis divins i manifestacions de la ira dels déus; uns déus que, d’eixa manera, anunciaven catàstrofes que podien afectar els reis, les collites, les guerres o els esdeveniments naturals (inundacions, terratrèmols, sequera, etc.).
Els registres acumulats durant segles pels antics mesopotàmics (sumeris i babilonis, principalment) els havien permés calcular que cada 223 llunacions o mesos sinòdics (el temps entre dos llunes noves) es tornava a repetir un eclipsi solar; o, per a ser més exactes, cada 18 anys, 11 dies i 8 hores (i 42 minuts); un període que segles més tard, l’any 1691, l’astrònom, físic i matemàtic Edmond Halley (sí, el del cometa del seu nom), amic de Newton, va anomenar saros. Segons Halley un saros correspondria a una alineació que permet que la Lluna oculte el Sol als nostres ulls, de manera més o menys completa segons el punt de la Terra afectat; això sí, com que en les 8 hores (i 42 minuts) esmentats la Terra ha efectuat un terç de la rotació diària, 120º, la visió de l’eclipsi es desplaça entre continents d’un saros al següent.
Però, ai!, els astrònoms mesopotàmics havien fet previsions per a un dels saros, i resulta que n’hi ha uns 40 de possibles (per això, entre 2026 i 2028 en tindrem tres, de saros diferents). Això explicaria que, sense que els astrònoms assiris ho hagueren previst, el 15 de juny del 763 a. C. es va abatre sobre a Assíria un eclipsi de Sol del tot inesperat: «en el mes de simanu de l’any de Bur-Sagale el Sol es va apagar a mitjan matí».
Llocs on l’any 763 a. C. es va vore com a eclipsi total de Sol. S’hi assenyala Assíria
Resultava que en eixa època un incipient imperi neoassiri estava immers en una crisi enmig d’oscil·lacions entre grans èxits (a partir de 1365 a. C.) i decadències. I en el moment de l’eclipsi el monarca Assur-dan III no aconseguia frenar la decadència; per empitjorar les coses, el mateix any (el 763 a. C.) es va produir una revolta a la ciutat sagrada dels assiris, Assur, a més d’epidèmies en animals i humans i brots insurreccionals al llarg del país. Massa desgràcies, que segons la mentalitat assíria serien atribuïbles en bona part a què, com que l’eclipsi no s’havia previst a temps, no s’havien pogut adoptar les mesures pertinents ni s’havien fet els conjurs ni els sortilegis apropiats per evitar els mals. I l’imperi va continuar en decadència i fins i tot en guerra civil.
L’impacte cultural de l’eclipsi del 763 a. C. Canvis de fons en l’astrologia assíria
Finalment, a partir del 745 a. C., es va poder eixir de la crisi. I durant el regnat de Tiglat-pilesser/Teglatfalassar III es van recuperar la pau i la prosperitat; i va començar una nova època d’expansió i la consolidació de l’imperi neoassiri. Entre les millores introduïdes en eixa nova etapa, no tan sols es van impulsar les de caràcter militar, logístic, o polític, sinó que també es va fer una revisió en profunditat de les concepcions astrològiques mesopotàmiques. Per evitar dependre d’una única informació es va crear una xarxa d’observatoris (Nínive, o els zigurats d’Assur, Nimrud/Kalkhu, Babilònia).
Babilònia a la vora de l’Èufrates, amb un zigurat, com a observatori astronòmic alhora que temple religiós. A l’esquerra, les portes d’Isthar. Del llibre ‘Las primeras ciudades’.
Eixos observatoris estaven dotats amb servidors permanents i professionalitzats, una mena de funcionaris d’estat amb coneixements d’astronomia que enviaven informes periòdics al palau central, la qual cosa permetia comparar dades de diferents regions geogràfiques malgrat les conjunturals dificultats meteorològiques en un lloc determinat.
I aquella observació sistemàtica i multiperspectiva va fer avançar molt el coneixement del cel i va contribuir a iniciar la separació entre l’astrologia interpretativa de caràcter religiós i l’astronomia científica. La consegüent millora en les prediccions va fer del cos d’astròlegs el “ministeri” més influent de la cort. I els nous funcionaris-astrònoms-sacerdots en lloc de limitar-se a llegir un llibre de profecies (com l’Enuma Anu Enlil), havien de justificar les prediccions combinant l’astronomia, les matemàtiques i la teologia, formant així, i amb les recopilades dels períodes anteriors, el cos de documents cuneïformes “científics” més gran de l’antiguitat.
Tauletes assíries, escrites en caràcters cuneïformes, datades el 1900 a. C. (British Museum)
Més encara, a partir Assarhaddon (681-669 a. C.), es va recuperar i impulsar el un ritual de salvació anomenat “rei substitut” (en accadi Shar Puhi), que consistia bàsicament en una abdicació temporal del monarca amb la dexació aparent de funcions i la cessió dels ornaments reials un presoner, un minusvàlid o una persona de classe baixa, que feia el paper d’esquer; i quan es considerava que el perill havia passat i s’havien realitzat els encanteris corresponents s’executava el fals rei com a víctima propiciatòria, mentre que el legítim era restituït al tron.
En qualsevol cas, des del moment en què es podien predir els eclipsis amb setmanes d’antelació, el fenòmens astrals van deixar de ser un motiu de pànic per a convertir-se en operacions d’estat planificades i executades amb precisió i acompanyades dels corresponent encanteris (namburbi) per desviar i/o bloquejar les suposades malediccions.
El pas de la cronologia absoluta a la relativa
Molts segles més tard, ja en el s. XX, aquell eclipsi també va ajudar a substituir la cronologia relativa d’eixe període (el simple llistat encadenat dels governants) per una d’absoluta, datable amb precisió. En altres paraules, l’eclipsi del 763 a. C. no tan sols va impulsar el canvi de paradigma astronòmic a Mesopotàmia, sinó que ens va permetre “posar en hora” la història d’eixe període. Expliquem-ne el context.
Pel que fa al calendari, el dels assiris consistia bàsicament en un registre que s’organitzava en una Llista dels reis d’Assíria, i, sobretot i pel que fa a la cadència anual, un Cànon d’epònims, que recollia el nom del funcionari principal (limmu); uns funcionaris que a partir de l’equinocci de la tardor de cada any dirigirien els assumptes de l’imperi, de manera similar a com s’ha fet durant segles en tantes i tantes cultures.
Fins la datació d’eixe eclipsi, el que es tenia de la història d’Assíria o de les seues relacions amb l’exterior era una cronologia relativa basada en què o qui anava davant o darrere de quin altre esdeveniment o personatge; una cronologia relativa. Però, clar, quina era la cronologia absoluta? És a dir, ¿a quina data concreta corresponia cada esdeveniment o personatge esmentat?
Doncs bé, gràcies a la correcta datació de l’eclipsi, tota la cadena nominal d’epònims assiris van deixar de referir-se al llistat encadenat d’alts funcionaris de l’estat (cronologia relativa), i van passar a organitzar-se al voltant d’un fet extern, astronòmic, incontrovertible, un eclipsi, una fita cronològica de referència. I així es va transformar un llistat de noms en una cronologia precisa.
Així que, ves per on!, l’eclipsi del 763 a. C. ens ha servit per establir un punt de referència en una línia temporal. I per comparació amb eixe punt de partida, diferents regnats, campanyes militars, collites, etc. han pogut referenciar-se a eixa data clau, la qual cosa ens ha facilitat entendre, cronològicament parlant, determinats esdeveniments que formen part de la història o la mitologia de les darreries del primer mil·lenni anterior a la nostra era.
Dit tot això encara queden uns quants eclipsis ben interessants en tant que han representat unes altres fites culturals d’importància en la nostra història; i, pel que fa a alguns dels anteriors a la nostra era:
- 648 a. C.: el “del poeta Arquíloc de Paros”.
- 585 a. C.: el que va parar la batalla entre lidis i medes; predit Tales de Milet.
- 310: el que va propiciar que el tirà siracusà Agàtocles trencarà el bloqueig cartaginès i duguera les forces siracusanes a Àfrica.
Però, clar, tot això, així com el mateix declivi de l’imperi neoassiri i allò que ens ha arribat a nosaltres a través de la Bíblia, són altres històries.
Post Scriptum
Alguns amics dels que han revisat l’esborrany m’han recomanat que advertisca que qualsevol paral·lelisme del ritual del “rei substitut” a situacions actuals és pura coincidència; que això de la deixació temporal de funcions (“dies de reflexió”, en terminologia actual, però sense renunciar al sou ni a les prerrogatives) mentre s’organitzen campanyes de desprestigi dels qui assenyalen incoherències entre els fets i el discurs oficial; o el sacrifici de titelles posteriorment ignorades (“no el conec”, “no en sé res”, etc.), etc. és simple casualitat. Així queda dit.
.
