La València de començaments del segle XV estava marcada per unes lluites de bàndols que enfrontaven les principals famílies cavalleresques i les seues clienteles i que periòdicament convertien els carrers de la capital en escenari de violència. En 1404, davant la dificultat del rei Martí l’Humà per posar fi al conflicte, una altra figura de la Corona assumí un paper protagonista: la seua esposa, Maria de Luna.

La historiadora valenciana Lledó Ruiz Domingo, investigadora de la Universitat Jaume I, ha reconstruït aquella intervenció en l’article «“El nostre offici de reina”. Mediación, autoridad e intervención política de la reina María de Luna en las luchas de bandos del reino de Valencia de 1404», publicat en Hispania. Revista Española de Historia. L’estudi mostra que Maria de Luna no actuà simplement com a esposa del monarca o intermediària ocasional, sinó com una autèntica agent política amb capacitat per negociar, governar i imposar acords.

El problema que trobà era considerable. Els Centelles i els Vilaragut-Soler encapçalaven les grans faccions que dividien la societat política valenciana, amb una successió d’enfrontaments, venjances i assassinats. L’estiu anterior, Gilabert de Centelles havia assassinat a Jaume Soler, encara que el rei acabà concedint-li el perdó en febrer de 1404. Martí l’Humà abandonà València el 4 de març i Maria de Luna es quedà a la ciutat amb l’encàrrec d’intentar resoldre el conflicte. La reina constituí immediatament un consell de persones experimentades i començà a reunir-se amb representants de les faccions i prohoms valencians com Guillem de Saera, Joan Mercader, Miquel Novals i Berenguer Minguet. En una carta enviada al seu marit el 7 de març explicava fins a quin punt pensava implicar-se en l’empresa: treballaria «a matí e a vespre e encara tot lo dia, si mester serà».

La correspondència estudiada per Ruiz Domingo permet seguir quasi dia a dia les negociacions. Maria de Luna combinà la seua xàrcia de relacions personals amb l’autoritat que li conferia la condició de reina. No es limitava, a més, a transmetre missatges entre els contendents. Pressionava, proposava solucions i demanava al rei que actuara de manera coordinada amb ella fora de la ciutat. La situació continuava sent explosiva. El 22 de març de 1404, Maria escrivia que treballava per portar «los affers d’aquesta ciutat a concòrdia e pau», però lamentava els obstacles provocats, segons deia, «per obra del diable». Fins i tot advertia Martí que pels carrers començaven a circular comentaris que qüestionaven obertament la seua autoritat i l’acusaven de preferir actuar com un corredor o intermediari abans que com un rei.

Dos dies després arribà el primer gran èxit. El 24 de març Maria de Luna aconseguí que les faccions signaren una treva d’onze mesos. Els qui es negaren a acceptar-la serien expulsats de València. Era molt més que una mediació informal: la imposició d’una pau pública formava part de les prerrogatives de la Corona i la reina l’exercia amb el consentiment del monarca. La pacificació, però, no fou definitiva. Els enfrontaments tornaren a produir-se i Maria hagué d’intervindre novament a la tardor. El 22 d’octubre imposà una altra treva amb penes duríssimes per als infractors: multa de 10.000 florins i cinc anys d’exili a Sardenya; qui no poguera pagar-la seria expulsat per sempre del Regne de València. Poc després, una crida pública prohibí als habitants de la ciutat, independentment de la seua condició, ajudar, armar, allotjar o acompanyar els membres dels bàndols.

L’estudi de Ruiz Domingo usa este episodi per a qüestionar una visió tradicional de les reines medievals com a figures polítiques subordinades. En este sentit, Maria de Luna entenia que la mediació, la diplomàcia i la conservació de la pau formaven part del seu propi «offici de reina». I en la violenta València de 1404 no es limità a aconsellar el rei, sinó que negocià amb els poderosos, dictà mesures, amenaçà els rebels i aconseguí, almenys temporalment, imposar la pau.