Tinc un grup de whatsapp d’amics que són bibliotecòmans, que ja només escoltar eixa paraula et pega immediatament un baixó molt important. Però, com quasi tot en esta vida, es pot empitjorar, perquè ells son ramen-bibliotecòmans. Això vol dir que son una penya a la que els agrada el ramen –que són una espècie de fideus en caldo de putxero japonés– i a banda, que pilota a muntó en el noble art de l‘arxivística. Una subdisciplina emparentada amb la pornografia, que consistix a tractar de posar orde a una síndrome de Diògenes terminal formada exclusivament per documentació escrita. Ells es toquen mirant las Páginas Amarillas. Per a que m’enteneu, son el tipus de persona que considera que tindre un ex-libris personalitzat es una qüestió de vida o mort.
I això per què?. Vull dir, quina necessitat hi ha? Doncs cap en absolut!. Els llibres ja estan entrenats per a ordenar-se per si mateixos a mesura que van caient a l’estanteria del Merkamueble i en cas d’especial necessitat es poden organitzar perfectament en base al color del seu llom. Però estes persones s’entesten a llegir-los, cosa que hauria d’estar prohibida -perquè “desvirgar” un llibre fa que perda el seu valor –exactament igual com passa amb les figuretes de Naruto (edició limitada) i també amb les persones humanes–. Una excentricitat intolerable que demostra que en este món hi ha d’haver gent per a tot i no tots estem tan aplomats com els qui seguim La Isla de las Tentaciones de forma no irònica.
En eixe grup de whatsapp está el meu amic Enric, què si haguera nascut fa cent cinquant anys haguera segut arxiver major de la reina Victòria i seria indistingible del look que porta hui en dia (amb menció especial al seu solemne bigot). Perquè ser bibliotecoman i ser una miqueta vintage solen anar de la mà i esta gent normalment es masturba mentres mira els màrgens dels còdexs medievals per a vore si troben granotes rampants o aprenen a diferenciar l’escriptura lineal A de la cuneïforme sumèria.
També està allí la meua amiga Rosana, que –a banda de ser d’un poble confeccionat a base de rodejar una torre mora amb autopistes, barrancs i vies de tren– es dedica a salvar tota classe de gatets de la contornà. I és que l’ancestral comunió dels bibliotecòmans amb el seu animal totèmic, el gat, tan hermètic i ordenat com ells, és quasi un clixé sociològic. Els gats, com els bibliotecaris, son guardians del llindar, semblen no pertànyer al lloc on habiten, transiten les pàgines de les històries i les guardes de la realitat en un continuum incomprensible per a la resta dels mortals.
Finalment tenim a Josefina, que és una dona que, com tots els bibliotecòmans, es una especialista en la conservació i la difusió de la informació. A ella li mola això d’una forma especialment intensa. Fa com en la pel·lícula aquella de Curtcircuit on el robotet aquell deia allò de “Quiero datos, más datos” i es posava a llegir-se llibres passant les pàgines a gran velocitat. Coses arreu que a una persona normal ens pareixerien baladí (si no colava ací esta paraula, rebentava), a ella li ocupen terabits a manta en el disc dur de la seua ànima.
Una vegada li vaig preguntar a Josefina el seu primer cognom, perquè jo en el meu Whatsapp he de tindre tots els meus contactes en el format nom+1er cognom, inclosos a mon pare i ma mare, que no estan com a papa i mama, sinó com a Manolo Lledó Sr i Maribel Muñoz. Sí, potser no estic massa bé jo tampoc.
Però en fi, la bona qüestió és que a la tia Josefina (que açò és una cançó del mític Torrebruno) li vaig preguntar el cognom. A qualsevol que li pregunten el cognom simplement el diu i au, no?. Però josefina no, ella no és qualsevol, en lloc de contestar-me i ja, em va enviar un paper acadèmic (en pdf) d’un estudi etimològic de la paraula en qüestió (que de fet ara ni recorde) i que havia fet no sé quin antropòleg flipat. Per a que vegeu com se les gasta esta gent.
Però clar, no contenta en això, la Xusi ha pujat l’aposta i eixa anècdota ha crescut en potencial. Perquè l’altre dia se’m va ocórrer preguntar-li pel segon cognom i ella va fer el que qualsevol bibliotecari faria, ampliar-ne la informació. Esta volta m’ha enviat tot un llibre on espere trobar les pistes necessàries per saber com es diu! Desconec si serà tan fàcil com mirar el títol i au, però pel que conec als meus amics i amigues bibliotecòmans, em sembla que hauré de llegir…
