La primavera ha aplegat carregada d’aigua. Segur que fallers i confrares no ho veuen igual, però encara com, perquè la situació dels embassaments presagiava restriccions. No soc massa de Setmana Santa ni de Falles, però puc emocionar-me amb el fervor popular i el seu vessant cultural, al marge de tota coentor, de les molèsties –que m’irriten com a tots– i de la petulància inherent, que sempre m’ha repugnat. Ja coneixeu aquell diagnòstic immortalitzat per Blasco Ibáñez: “arròs i tartana, casaca a la moda, i rode la bola a la valenciana”.
Confesse que fuig a sovint, de Falles i de Setmana Santa. He estat uns dies en Millars. Hem caminat, pujant i baixant costeres i tossals, ens hem banyat, hem fruït d’un fred autumnal, de l’olor de terra banyada i del fum de les llars sobre el cel estrelat. Fins i tot ens trobàrem amb l’encontre del Diumenge de Resurrecció, bell en la seua senzillea, i en el consegüent esclat d’alegria, marcat pels acords del pasdoble “Amparito Roca”. Al seu ritme dansaren en la plaça, davall d’un cel plomís i entre a penes un centenar de persones, les humilíssimes andes de Jesucrist i la Mare de Déu, davant d’una bandera palestina penjada d’un balcó principal. Com cada any, alguns amics m’havien preguntat per la processó del diumenge en el Cabanyal, la favorita d’Amadeo Cantavieja, el gran secundari dels Forlati. Més enllà del simbolisme catòlic, l’alegria d’eixa desfilada, al ritme de “La marxa del Washington Post”, que enguany suspengué la pluja, té molt de catarsi primaveral, mediterrània, com la cremà de les falles, en realitat.
Quasi en el cim del Castillet, que així li diuen, en castellà, els naturals de Millars a una de les tres fortificacions que envolten la població, trobí un cap de drac fossilitzat que, en realitat, resultà ser un tros de fusta. Em recordà el llop de palla d’arròs de Jaume Chornet per a la Falla Borrull-Socors i també una miqueta la seua serp Sanxa. Jo fugia també de Falles, però havia assistit al procés: el pànic del compromís, l’adrenalina pel resultat incert, la tranquil·litat de tindre’l ja en el taller, els terminis… No volia deixar de saludar a l’artiste emocionat en el carrer, abraçar-lo a peu d’obra, celebrar el talent i l’audàcia, amb la cua del llop apuntant a les teulades de l’encreuament. Anàrem la nit de la plantà i al sendemà escapàrem del cap i casal.
Hem passat Falles i Setmana Santa i encarem la primavera després d’un any sense hivern: 10,9 °C de mitjana (2,3 graus per dalt de l’habitual) i un 71% menys plujós. Ho fem atemorits pel canvi climàtic, per la polarització política i la radicalització, per la invasió d’Ucraïna i el genocidi de Palestina, per l’estultícia social i pels atacs al valencià des de les talaies que l’haurien de protegir. Però el dia allarga, somriem i ens deixem enlluernar per una nova primavera. I “passa la vida”, que canten Zoo.
Fotos: Fusta en el camí al Castillet, de Millars © F. Bens | Falla Borrull-Socors © F. Bens
