En el seu funeral, amb els seus amics de l’ànima, es digué tot de Tono Fornés, es glossaren les qüestions essencials d’un home extraordinari. Què podria afegir jo, que a penes vaig ser un admirador de l’autor de llibres immortals com De mar estant (amb Juan Gargallo), Les aventures del capità Boira (amb Santi Inocencio), Veles i vents. El món de la mar en Ausiàs March (amb Robert Archer) o dels poemaris Diapasó amerat, Vestigis, filogènies i desficis, Vol de mans, Periscopi i Dones que caminen de pressa…? Què podria afegir de qui inspirà tant d’amor i tanta estima de tanta gent tan bona, tan sensible i tan culta? Què, del mariner, del poeta, de l’erudit, del botànic, del lector, del conversador, del rapsode?
Tono em rescatà unes ulleres negres de pasta, a finals de giner de 2013. Un dissabte de matí presentàrem Sud de Shackleton en la mítica llibreria Ambra de Dénia. Oficiaren Josep Vicent Miralles i Àgueda Vitòria. Després hi hagué vermuts, dinar i tertúlia en el veler del Capità Boira. Entre paraules i esparaments, les meues ulleres, ningú sap com, se n’anaren al fons del vell moll de la Pansa. Jo vivia instal·lat en la crisi des del saqueig de 2008 i allò em desballestava la vida. Tono, conscient, inventà un salabre telescòpic per a pescar-les en un llit de tarquim i fang, quatre metres avall. Després de l’esforç ímprobe i estèril i de les rialles desfermades, de les d’encanar-se, abandonàrem. Setmanes després em telefonà: s’havia trobat uns bussos treballant i els havia convençut de rastrejar el fons… Trobaren les ulleres, que encara conserve només com a certificat d’aquell dia inoblidable, que vérem davallar amb el sol, a l’ombra del castell. Com en l’Odissea, aquell jorn tot estava a la mà: les Mallorques, el Montgó, Bèrnia… Com en l’Odissea, amb el vi d’Ísmar, pura ambrosia.
Un altre dia havíem compartit mar i vent. Nosaltres venint del nord i ell, en solitari, del sud. Coincidírem en una casa d’estiu que havien llogat unes famílies amigues en el Clotal d’Oliva, entre elles la de sa filla Anna i la de Ramon. Havia agarrat un besuc, al curri, i l’havia cuinat. Encara retinc aquell sabor, indestriable de la contalla.
Tinc gravades a foc dos trobades més, ja en Jesús Pobre, en la mítica Casa Pedro, abraçats pels contraforts del Montgó. En una ens feu de mitjancer amb Manuel Vicent, quan li anunciàrem el Premi Lletraferit de Cultura Valenciana. En l’altra raonàrem, entre sépia i peixets, de les ratxes de vent sobtades que t’assalten en navegar, amb tot el velam amunt, prop dels caps de la Marina (la Nau, sant Antoni, l’Albir…) i de com tindre preparada l’escota del gènova per a amollar-la amb un colp de monyica. Tinc aquell gest de Tono, amollant una escota imaginària, gravat com una lliçó de prudència i humilitat que, venint d’un mariner com ell, em va colpir.
Hi ha uns altres moments, clar. I la pena de no haver-ne compartit molt més. Com vingué a dir el seu amic Héctor el dia que li donàrem comiat, entre versos d’Ausias, Vinyoli, Ferrater o Kavafis, declamats o pensats: “excepcionalment apareixen en la vida persones com Tono i tens la sensació que la vida et regala moments que recordaràs sempre”. I és just això. Cada minut compartit és un tresor. Ens queden, per descomptat, les seues obres. I eixe capità Boira que la meua dona ha llegit durant anys a mos fills menuts, abans de dormir, fondejats en alguna cala de la “mar estant” en la qual sempre tindrem present a Tono Fornes, mariner i poeta, amb el seu somriure franc i intel·ligent. Quin goig, haver-te conegut!
