Fa poc, l’estimat Óscar Mora parlava d’espills, una obsessió compartida. Ara, tot llegint la sociòloga Eva Illouz, entropesse amb la teoria del jo espill, de Charles Horton Cooley.

La teoria de Cooley beu d’una idea del psicòleg William James: ens fem una imatge de com som segons la percepció que creiem que els altres tenen de nosaltres. Com a resultat, canviem la conducta basant-nos en allò que intuïm que els altres pensen de nosaltres, es corresponga o no amb la realitat. En este sentit, la interacció social funciona com un espill, donat que la imatge pròpia i l’autoestima són un reflex dels altres. Mitjançant esta interacció, anem modelant qui som (i modelem els altres). Cooley diu que és la mirada aliena la que ens fa sentir coses com orgull o vergonya.

En llegir-ho recorde allò de Baltasar Gracián: “Aun quando solo, obra como a vista de todo el mundo”. De fet, no cal que ens mire algú de carn i ossos per tal que canviem la conducta. Segons un estudi encapçalat per Melissa Bateson i Daniel Nettle, del Centre de Comportament i Evolució de la Universitat de Newcastle, n’hi ha prou amb la imatge d’una cara (un pòster, un quadre, una fotografia) per a fer-nos més cívics. Potser en lloc de càmeres per tot arreu hauríem de penjar reproduccions de La Gioconda.

És a dir, que l’espill social ens té a ratlla: la mirada aliena fa que ens avergonyim d’una conducta reprovable (o que ens enorgullim d’una de lloable). Però el fet que la percepció d’eixa mirada no sempre es corresponga amb la realitat fa pensar que este espill és sovint un espill deformat. És a dir, que, al contrari del clàssic, que reproduïx el reflex amb tota fidelitat, el social ens va deformant els uns als altres com un espill de fira amb la tara del prejuí o la percepció errònia i ens convertix en reflexos contrafets que alhora deformen els altres. Açò explica que no siguem divins: som el resultat del reflex tarat d’un déu. La qüestió és: qui l’observava a ell?

La teoria de l’espill encaixa amb el vell adagi de: Cap avall, tot són tortugues. A mida que es deformen les tortugues, al final seran un peix que es mossega la cua… de gos? La teoria de l’evolució ja és això: un emmirallar-se d’espècies amb alteracions. I si la girafa va desenvolupar el coll llarg perquè va creure que això volia el peix?

Foto portada: L’espill d’Urania o Una vista dels cels (ca 1825).