Em permetran hui una frivolitat, però és que la realitat política és tan desesperant que hi ha dies en què, o un es pren les coses a conya o no hi ha manera de suportar-ho… El cas és que jo pensava parlar d’altres coses relacionades amb la cultura quan, comentant amb un amic la situació del moment, em vaig adonar d’una cosa que, encara que siga roïna, crec que és millor que ens la prenguem una miqueta a broma.
Com tot el món ja sabrà, a l’expresident del govern Jose Luís Rodríguez Zapatero l’han imputat per (suposadament) pertànyer a una xarxa criminal centrada en el tràfic d’influències i altres negocis térbols relacionats amb el petroli de Veneçuela. Entre les peces clau del seu cas, es troba un tal Julio Martínez Martínez, àlies Julito, pel que sembla testaferro, és a dir, correveidile de les operacions de Zapatero en eixos foscos negocis. Però heus ací que el tal Julito pareix ser que, abans, havia sigut apoderat o protegit d’un tal Zaplana. El recorden? Sí, eixe. Eixe Zaplana.
I resulta que el tal Zaplana li va presentar a Zapatero al tal Julito i, després de la caiguda en desgràcia del primer, va ordir amb el segon una forta aliança professional, a resultes de la qual ara estan els dos ficats en un bon embolic. I resulta que el tal Julito pareix que és d’origen valencià, d’Elda. Pensava també que, encara que és d’origen murcià, Zaplana va fer carrera en la nostra terra: primer alcalde de Benidorm i després president de la Generalitat Valenciana, abans de ser ministre. I després, lligant caps, vaig caure en el compte de que un tal José Luis Ábalos ha nascut a Torrent. I que pareix que Ábalos també s’ha clavat (suposadament) en un parell d’embolics per altres tants negocis térbols per la compravenda de màscares durant la Covid i ja vorem quantes altres coses relacionades amb la construcció (ai, la construcció!). I després encaraq vaig recordar que Diana Morant, la nostra Ministra de Ciència, Innovació i Universitats, en el seu moment alcaldessa de Gandia, no s’ha ficat en cap embolic però camina per les nostres terres com a portera d’un govern que, al final, sembla que du prou de morralla.
I anava jo pegant-li voltes a totes això quan vaig entrar en un principi de depressió, pensant quina classe de coses exportem des d’esta terra. No tenim res millor? No sabem com fabricar-ho? És un problema congènit o una qüestió merament transitòria? No ho sé. La cosa és que estava jo en eixe, amb el cap catxo, quan vaig pensar, per comparar, en altres regions i em van vindre al cap Madrid, i Catalunya, i Navarra, i ja em vaig sentir una miqueta millor. Com diu el refrany: qui no es consola és perquè no vol.
Bé, al final sí que hem parlat de cultura. O d’una certa cultura. (Sospir)
